El President Mas i jo.

Ara / Pere Tordera

Fa poc m’he hagut d’enfrontar a una de les situacions més desagradables des que sóc a Austràlia: em van fer fora de casa, vaig ser acollit per familia de llaços llunyans que tinc a prop a Sydney i per això la meva família i jo no ens vam entendre i vam tenir certes discussions de les quals no entraré en detalls ara mateix, i per postres a la mateixa setmana també em fan fer fora de la feina que em permetía pagar-me un lloguer amb tranquil·litat. És a dir, les he passat putes. M’he trobat sol i en alguna ocasió he pensat d’enviar-ho tot a la merda i tornar a casa abans del març.

Però aquest post no és per explicar-vos fil per randa què ha passat, amb tota la èpica que pugui haver, ni per llepar-me les ferides en públic – això ja ho faig en privat – , sinó que més que res ho trobo del tot adient per fer una analogía entre el que m’ha passat durant aquests dies i el que ha passat amb la jornada electoral aquesta nit passada (per a mi, aquest matí mateix) amb el President Mas i CiU en general.

Encara que sé que us atrau més el morbo de sentir el comentari esfereidor de com m’han fet fora de casa i de la feina que no pas que us expliqui la obvietat sobre el President Mas, us foteu i espereu a que escrigui el llibre. I el compreu i em feu una mica més ric, si us plau.

Per començar: des que sóc a Sydney que tot em surt del revés i la única cosa que em consola és que els amics més propers em donen ànims i em diuen que tinc uns collons com un toro per haver endegat aquest projecte i que a casa no hi ha gairebé res per agafar-se. Aleshores imagino l’Artur Mas, el President que ha convocat unes eleccions anticipades segons dues versions diferents: La primera versió és la que Mas, veient que no ha pogut obtenir el pàcte fiscal de l’Estat espanyol, i empés per la manifestació de l’11 de setembre, ha hagut de convocar eleccions. La segona versió és que Mas, aprofitant la volada de la manifestació de l’11 de setembre i com a rabieta perque no li volen donar el pacte fiscal, ha convocat eleccions.

Suposo que cadascú ja sabrà identificar els autors de les respectives versions.

De fet, sigui la versió que sigui, la legislatura anterior ha sigut un fracàs. I si no hagués sigut un fracàs, no s’hauria convocat eleccions anticipades. Aquí li he de donar un punt a la Camacho: no hi ha legislatura exitosa que acabi abans d’hora. De totes maneres, l’últim responsable de la convocatòria de les eleccions ha sigut el President Mas, de la mateixa manera que jo vaig ser l’últim responsable de decidir quedar-me a Sydney en comptes de tornar a casa a finals d’agost, que era quan se m’acabava el visat. Crec que aquí tan el President com jo, vam pendre una decisió valenta i prenent la decisió també vam decidir pendre el risc.

Tant el president Mas com jo teniem altes expectacions i la moral molt alta quan vam fer les nostres decisions. Ens havia anat bé abans i teniem esperances en el futur gràcies al bagatge adquirit. Durant la temporada que ell va ser al govern, no obstant, va haver de passar dies que segur que encara li provoquen maldecaps, com, per posar un parell d’exemples, el desallotjament de Pl. Catalunya amb els indignats i també crec que es deu haver afectat per tot el drama de les retallades fins el punt que ho explicita als mítings.  Sincerament, per això últim, veig al President Mas més com un polític de caire liberal i no com un cínic neoliberal. El matís és important. A part també que durant aquesta legislatura se li ha mort el pare i la germana en un periode relativament curt de temps entre les dues morts.

Per la meva banda, jo també he tingut els meus maldecaps quan he viscut a Brisbane. He de dir que en algun moment de la meva estada a Austràlia he passat gana i m’he aprimat una barbaritat, m’he sentit maltractat per algun cap subnormal, he suspés algun treball i una assignatura, m’he barallat amb professors i companys de pis, he hagut de batallar amb la família per skype per diverses coses que al final han resultat ser futeses i també he hagut de patir la mort de la meva àvia. Tan Mas com jo ens ho hem passat prou bé aquests últims dos anys, vaja.

Però tot i això, tan ell com jo teniem projectes. Ell anhelava una “majoría forta”, “contundent” per aquestes eleccions (i possiblement per això la premsa de Madrid, tota miop ella, identifica el procès d’independència amb el procès de Mas, com si ell fos el seu propietari. Però suposo que d’això ja se’n deu haver escrit alguna cosa al respecte a la blogosfera o en algun article d’opinió més seriós) i jo venia a Sydney a buscar feina en algun mitjà de comunicació.

Grans projectes, grans ambicions. Què sería de la vida sense ambicions? Què sería de la vida sense riscos? I no parlo només de la vida humana, sinó també de la vida animal, on, per exemple, les tortugues tropicals que acaben de sortir del seu ou a la platja prenen un risc mortal per arribar al mar i, un cop dins l’aigua, per anar a trobar-se amb la seva mare tot seguint el seu rastre, mentre ocells de no sé quin tipus i altres depredadors a l’aguaït es prenen aquest passeig de les tortuguetes com un carrilló de sushi de tortuga amb barra lliure. Per no dir de no sé quina classe de peix que també li agrada endrapar a parents llunyans de Donatello, Michelangelo, Raphael i Leonardo.

Per això he de confessar que se’m va trencar el cor la cara de gilipolles que se li va quedar al President Mas ahir quan va veure que de majoría absoluta, res de res. I mira que jo no el vaig votar. Entenc el tràngol quan intentes i no hi arribes. És com si et fotessin fora de casa i de la feina en una setmana.

Però ei, saps què? CiU va treure 50 escons! Això és com haver fet un Master of International Studies a la University of Queensland, oi? Però pel que havia de tocar, no deixa de ser com un premi de consolació…

Servidor de Harry Potter… Vull dir, amb la toga de graduació i el birret i tot.

Així que he de dir, que jo, encara que vaig votar Esquerra Republicana de Catalunya, perque crec que es mereixía el País, no puc evitar simpatitzar amb el President Mas i donar-li ànims, intentar recomposar-se en un plis i continuar amb el pla. Jo estic passant ara per aquesta etapa i us asseguro que llepar-se les ferides tampoc mola gaire, però a vegades és necessari, o fins i tot la vida t’hi obliga, a agafar impuls per continuar lluitant. Sigui la lluita que sigui.

Tret d’un parell de coses: ell encara és President de la Generalitat de Catalunya i el pla per a la Independència sembla que tira. I jo sóc un simple catalanet a Austràlia que lluita per treure el cap sota l’aigua per poder respirar i que quan torni a casa no sap amb quin merder es trobarà.