La nit dels emprenedors no tan joves

Article publicat a Wikidiari.info el 20 de juny de 2013

Quan em van convidar per anar a una festa de joves empresaris de l’AIJEC al Camp Nou vaig donar gràcies al cel. Quan em van dir que seria a peu de gespa, vaig donar gràcies a tots els sants… I quan vaig veure que la festa era més d’empresaris que no pas de joves, vaig maleïr els òssos de qui em va passar l’entrada. Bé, no. Però ja vaig veure que la cosa no acabaria de ser tan divertida com m’imaginava.

Però deixeu-me que us posi en antecedents: L’AIJEC és l’Associació Independent de Joves Empresaris de Catalunya, una filial de Foment del Treball més coneguda per tenir entre les seves files al Pau García-Milà, aquell nano que va fundar un parell d’empreses de software a una edat que aquí se’n diu jove però a fora ja no tant, i que va saber vendre’s bé davant dels mitjans. Va sortir al programa del Buenafuente, el seu discurs va ser “molt madur” per un nano de la seva edat, i al final d’aquella mitja hora les dones ja el volíen com a fill, gendre o, en qualsevol cas, com a familiar directe. Ara, les seves empreses estan greument ferides. Ferides de mort. Però clar, segons ell, la culpa la tenen els bancs que no li donen finançament. La resta de nosaltres, pobrets mortals, pensem que la culpa deu ser seva, per ser un manefles que no ha sabut portar l’empresa com déu mana. Perquè després et surti ell comparant anar a veure el Ral·li Catalunya i presenciar com una empresa s’enfonsa. Però allà estava, presentant l’acte amb el bonrollisme que el caracteritza.

“Joves empresaris”, “emprenedors”, “junior achievers”, “job creators”, “fistfuckers”… Em sembla tot més o menys el mateix. M’imagino una colla de paios trajats, encorbatats i amb una tarja de presentació corporativa (lletja), que es creuen els salvadors de la patria (catalana) immersa en aquesta crisi, quan en realitat estan tan o més fotuts que la resta de mortals. “Hem de crear empreses per salvar l’economía!”, diuen. I tant, tu. Però en realitat aquesta gent no són gaire més que els hereus dels yuppies dels anys 80, potser no tan garrulos. Aquests, si més no, saben tenyir el seu ideari neoliberal del color de “necessitat de salvar el país”. Però ser al Camp Nou amb uns 700 d’aquests empresaris, la gran majoría repentinats i lluint Armanis, em feia la impressió de trobar-me en una peixera rodejat de joves taurons.

Ara, això sí: el fet de ser a peu de gespa del Camp Nou, ben vestit i amb una copa de cava a la mà, és un puntàs. Fins al punt que et fas una foto amb aquella pinta i te la poses de foto de perfil al Facebook. O de portada.

Els guardonats amb el president de la Generalitat, Artur Mas. Foto: Aijec

La nota de premsa al web de l’AIJEC, sota el títol “Josep Ametller, de Casa Ametller, guanya el Premi Jove Empresari 2012”, deia: “El Premi a la Millor Iniciativa Empresarial recau en Christian Rodríguez de la plataforma de reserva d’hotels per hores, ByHours.com. AIJEC ha reconegut la trajectòria professional de l’empresari gironí Josep Lagares. El palmarès s’ha completat amb el reconeixement a la Qualitat Lingüística pel Group Fructusweb i el reconeixement Junior Achievement al projecte WIFINC del Col·legi Claret de Barcelona. Josep Ametller, fundador de l’empresa de productes alimentaris Casa Ametller, s’ha endut el Premi Jove Empresari 2012 que reconeix el millor jove empresari català de l’any. Ametller, que ha recollit el premi de mans del president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, s’ha imposat a Enric Baulenas de la Clínica GMA i a Màrius Rossell de l’empresa d’e-commerce Trilogi.”

Tot i això, la gala en sí va ser avorridíssima. I massa llarga. I quan una gala es fa avorrida i massa llarga és que ha estat mal planejada. Quina llàstima tenir el suport de gent com Foment del Treball, Grupo Godó, la Generalitat i el Barça perque després no contractin un mestre de cerimònies que ho planifiqui tot perquè surti una gala com un pet! Llarga com un dia sense pa, avorrida a més no poder, amb els 700 joves taurons ben vestits asseguts a les cadires del Camp Nou (que són qualsevol cosa menys còmodes) i maleïnt els òssos dels qui fan vídeos corporatius. Tothom sap que els vídeos corporatius és el més semblant a la masturbació empresarial que existeix. I jo, les palles, prefereixo fer-me-les (o que me les facin) a mirar com algú altre se les fa.

Manca de passió

Però el més decepcionant va ser poder comprovar que com més empresari s’és, menys jove se’t veu. I que tot i que la gent parlava d’ “idees”, de “mercats”, de “facilitar la creació d’empreses” i de tot un seguit de conceptes que portaven a l’objectiu d’obtenir beneficis, vaig trobar a faltar que es parlés de passió i d’estimar la feina que es fa. També vaig sentir parlar més aviat poc de com lluiten per mantenir les empreses que ja tenen. Al cap i a la fí, muntar una empresa deu ser com quan comences una relació: al principi la relació és fogosa, folles desbocadament i els missatges guarros circulen sense control pel Whatsapp, però a mesura que la relació es “consolida” i es va mantenint, allò acaba tenint la mateixa emoció que allò que es fa cada dia. Això sí, mentre dius a la gent que t’enveja que això d’anar a la teva pròpia oficina amb vint-i-pocs anys “només és una feina qualsevol”.

“La meva empresa està formada per 10 persones. Nou d’elles becaris”, em comenta un d’aquests joves empresaris amb una cervesa en una mà i un canapé a l’altra un cop passat l’avorriment de l’acte. Si estiguessim a la ràdio, li dedicaría un gran “Et felicito fill!”. Però quan li pregunto perquè té nou becaris treballant per ell, em contesta: “No et pensis, cobren un bon sou”. Vol dir uns 1.400 euros al mes. Quan sento la xifra, penso que potser sí que hauria d’haver fet cas a mon pare, apretar amb les mates a l’escola i haver-me fet enginyer en comptes d’ajuntalletres. Vist en perspectiva, jo mai no he cobrat per unes pràctiques. A les de la SER, les úniques on es cobra, sempre em passaven la ma per la cara a les proves. I estem parlant d’uns mil euros menys al mes i només durant tres mesos! Així que dono l’enhorabona a l’empresari dels becaris, li desitjo molta sort i continuo amb la meva cacera de canapés.

Per sota d’Afganistan

Pel camí vaig sentint fràses lapidàries: “És inconcebible que Espanya estigui per sota d’Afganistan o Zàmbia en quant a facilitats per començar una empresa” (cert i trist); “M’ha agradat això que has dit que hem de ‘compromoure’ns’ (una contracció entre ‘comprometre’s’ i ‘moure’s’ molt patillera que un dels oradors havia fet durant l’acte)”; “Yo siempre he creído que las cosas van mucho mejor cuando van fluidas”. I diuen que per ser emprenedor se n’ha de tenir ganes i ser innovador. Ningú no ha dit, però, que s’hagin de tenir llums. Per sort o per desgràcia.

Arriba un moment que ja en tinc prou. He arribat al meu límit de canapés. Són quarts d’una. Topo amb el president Pujol, també present a l’acte, que rep a un admirador al vestíbul de la zona VIP. Mentre faig el camí de tornada cap a un dels accessos del Camp Nou, sento un parell de crits del que sembla una escridassada. M’hi apropo i reconec un dels grups de música que ha tocat a l’acte. Una persona que els està fotent una bronca. Una noia que anava amb la banda me’n fa cinc cèntims: “Fa uns mesos que la mànager i la banda estan a matadegolla i ella ja no pot més. Estan trencant”. Quina manera d’acabar una nit d’emprenedors.

Definitivament, el difícil és mantenir la passió.