La revolució serà twittejada, o no serà

Dos anys després, l’escenari post-Primavera Àrab no ajuda a desbloquejar les relacions entre les dues riberes del Mediterrani.

Entrada publicada a Wikidiari.info.

El Mohammed Mesrati té 24 anys, és de Líbia, i li encanta la cervesa belga. Com que és dijous, i com cada dijous tallen la circulació a la Place du Luxembourg de Brussel·les perquè la gent pugui reunir-se lliurement pel carrer, aprofitem les nostres últimes hores a la capital belga per fer unes cervesetes. Fa un dia preciós fins al punt que les becàries del Parlament Europeu, moltes d’elles catalanes, ja ens deien que ni ens ho podiem imaginar. El Mohammed i jo anem per la segona ronda de Stella Artois i no para d’explicar-me coses: que si la homosexualitat al seu país és molt notòria però no està gaire ben vista, que si ara es dedica a muntar “rave parties” als voltants de Londres, on viu, que si li encanta la cervesa belga… De fet, si amb els seus ulls pintats, el barret fedora i la seva manera de fer ja té pinta de ser tot un personatge a occident, imagino que a Líbia no ho devia tenir pas fàcil. Li pregunto per la democràcia a Líbia. “Ui!” deixa anar “Això va per molt llarg. Però per molt llarg.” I fa una pausa mentre apaga el Marlboro abans de continuar: “La gent es pensa que amb la revolució tindrem democràcia exprés, però no s’adonen que encara hi ha un camí llarguíssim per recórrer després de la guerra. Per això me’n vaig anar d’allà, per no haver de viure la transició!”. I deixa anar una riallada abans d’acabar-se d’empassar el segon mig litre de cervesa de la tarda.

Prop de 150 periodistes provinents de la Unió Europea, de la ribera sud del Mediterrani i de l’Orient Mitjà vam ser convidats pel Parlament Europeu a Brussel·les a començament de juny a participar en el seminari “Les relacions Euro-Mediterrànies i la Primavera Àrab: dos anys després”, on els assistents vam intercanviar punts de vista sobre les revolucions dels països àrabs i vam tenir l’ocasió de sentir el punt de vista oficial de la Unió Europea sobre aquests fets. La primera conclusió seria aquesta: tot i que la Primavera Àrab, ara per ara, ha escombrat fins a tres règims cruels i sanguinaris com els de Tunísia, Egipte i Líbia, i ha obligat a dimitir el primer ministre del Ièmen, el fet que els integristes hagin ocupat el poder posa les aspiracions de molta gent contra les cordes. “Hem passat de la Primavera Àrab a la Tardor Integrista” va arribar a dir la blogger egípcia Dalia Ziada, des de la tribuna.

A les jornades es va intentar analitzar la Primavera Àrab des de diversos vessants: la situació dels mitjans, la de la dona, l’actitud de la Unió Europea envers tots aquests esdeveniments i el paper que van jugar les xarxes socials a les revolucions. Podem dir que el resultat és bastant desigual. En tots els aspectes.

Pel que fa la situació dels mitjans, aquest tuit que va enviar Jaume Duch, portaveu del Parlament Europeu, dona una dada, si més no, interessant sobre la propietat de les emissores de televisió:

I aquí topem amb el problema de la censura. Pel que fa a la ribera sud del Mediterrani, si es treballa en un mitjà de comunicació públic, s’entén que és de propietat governamental i això vol dir que existeix censura directa. En va donar testimoni la presentadora de televisió egípcia Mona Sewilam de Nile TV, que va explicar el seu estira-i-arronsa amb les autoritats islàmiques post-Primavera Àrab. A la ribera nord, la censura és més indirecta, l’exerceixen sobretot anunciants sobre periodistes que treballen a emissores privades. Però és clar, en una democràcia no vindrà l’anunciant a dir al periodista, explicitament, que li prohibeix entrevistar a tal persona “per qüestions de salut mental col·lectiva”, com sí que li va passar a Sewilam quan agents del govern egipci la van esperar al despatx del seu cap per dir-li que no podía entrevistar certs membres del govern ni certs opositors.

Com vols que aquesta gent sàpiga com funciona Twitter?

La llibertat d’expressió i de premsa encara continua sent violada de manera sistemàtica pels nous governs post-Primavera Àrab i això comporta que les xarxes socials encara siguin la millor manera d’intercanviar informació. Malgrat que molts mitjans occidentals han defensat que les xarxes social van ser l’espurna que va encendre la metxa de les revolucions àrabs, el cap d’internacional d’EFE Javier Martín, més escèptic,preguntava: “Amb un índex de penetració d’Internet tan baix i amb uns preus tan prohibitius, com vols que aquesta gent sàpiga com funciona Twitter?”. La resposta va venir de la mà de dues bloggers tunisianes: Nadia Khiari i Henda Chennaoui

La Nadia Khiari és ninotaire i es va fer famosa durant la revolució gràcies al seu personatge, el Gat Willis, o “Willis from Tunis”. De fet, quan la Cristina Mas del Diari Ara s’aixeca per fer una pregunta, deixa clar que “Willis no només va explicar la revolució, sinó que també va fer la revolució”. La Nadia sí que li dona moltíssima importància a les xarxes socials com a catalitzadores de la revolució tunisiana. Una mostra és el gran volum de visites que rebía al seu bloc, on publicava les tires còmiques de Willis davant la impossibilitat de publicar-les a qualsevol altre mitjà. Quan li vaig preguntar pel tema d’Internet em va contestar: “És cert que no hi ha tanta penetració d’Internet ni d’ordinadors, ni tan sols d’electricitat a Tunisia. Però tenim cibercafès que han esdevingut punts de trobada i que han proporcionat a la gent la possibilitat de tenir comptes de correu, de Twitter, de Facebook. Fins i tot la meva àvia sap fer servir un ordinador!”

Sota una cabellera arrissada espectacular s’amaga la blogger tunisiana Henda Chennaoui, o Hendoud. De fet, un paper diu una cosa i l’altre un altre i a ella sembla no importar-li gaire. És menuda, riallera i amb una mirada que diu “he viscut la revolució i no em sotmetré fàcilment”. Resulta realment atractiva. El seu blog té prop de 10.000 visites a la setmana, i ella escriu sobre drets humans i llibertat d’expressió a Tunísia. Mentre intentem forçar l’anglès em diu: “un periodista està sotmés al mitjà, però un blogger té la capacitat d’explicar les coses des d’un prisma diferent”. Quan li pregunto per la penetració d’Internet als països àrabs, la resposta és ràpida “Ordinadors? Massa cars! Nosaltres fem servir els mòbils amb 3G!” I mentre ho diu, riu i mou els rinxols.

En Mohammed Mesrati, l’amic libi a qui agraden les cerveses, també té la seva teoria sobre la popularitat de les xarxes socials: “La gent als països àrabs va deixar de creure en els mitjans, controlats pels governs, així que va començar a explicar les seves pròpies històries”.

”El xoc de civilitzacions”

“Sense les dones no hi ha revolució!” exclamava Dalia Ziada enmig d’un mar d’aplaudiments, tot denunciant també que l’única menció que es fa de la dona a la Constitució egípcia és sobre la seva funció reproductiva. A la llista de convidats al seminari, hi ha una majoria de dones, especialment dels països per on ha passat la Primavera Àrab. Té raó Dalia, en gairebé totes les revolucions el paper de la dona ha estat igualitari. Des de la Revolució Francesa, amb “La llibertat guiant el poble” de Delacroix, fins a la Guerra Civil espanyola. Les Revolucions Àrabs han representat un doble alliberament per les dones, fins i tot triple per a les dones periodistes: un alliberament democràtic, un alliberament patriarcal i un alliberament de premsa.

Però el fet que hi hagués més dones que no pas homes, no va privar que les actituds de certs periodistes dels països àrabs sorprenguessin els europeus. Per començar, el fet que molts d’ells, en comptes de fer preguntes, feien afirmacions. Rotundes i clares. Com si ja portessin el titular pensat i anessin buscant l’excusa per utilitzar-lo. Però també es van sentir preguntes punyents i directes, sobretot quan el qui era a la tribuna era algun eurodiputat o alt càrrec de la Unió Europea. Un exemple, un periodista de la franja de Gaza va preguntar què feia la UE quan s’assabentava que els soldats israelians no deixaven treballar a la premsa palestina en condicions: “Quan passo per un checkpoint, els soldats em diuen que la meva credencial palestina (va remarcar “palestina”) no serveix i em fan girar cua”. La resposta del representant de la UE va ser tirar pilotes fora: “Nosaltres deplorem aquesta actitud…”, “El dret a la informació és un dret elemental…”.

Una Europa amb pedres a les sabates.

Fent un cigarret amb la Cristina Sánchez, corresponsal de guerra de RNE, a una terrassa de la seu del Consell de les Regions, em quedo embadalit amb el mar de vidre i acer que es veu des l’alçada del quart pis. “És una passada” se m’escapa. “És monstruós”, diu ella quan ni tan sols li ha dedicat una llambregada. “Això de la Unió Europea en el fons no serveix per res. Molts tractats, molt bones paraules i molta burocràcia, però en el fons no solucionaran la crisi de després de les Primaveres Àrabs. I el pitjor de tot no és el que costa tot plegat, sinó que els europeus no seríem res sense tot això”. I encara afegeix: “Es va voler fer un ens polític tan transparent i ètic, que al final ha acabat sent ineficient políticament però valuosíssim èticament. Com la ONU”.

Tot i l’amargor amb què la Cristina diu tot això, la Unió Europea també està fent esforços per entendre les revolucions de la Primavera Àrab i poder col·laborar amb la població d’aquests països. Però en aquest camí, se li han ficat tres pedres a la sabata. La que més molesta ara mateix és Síria. Els estats membres de la UE no han pogut acordar una política unitària pel que fa al subministrament d’armes als rebels, un acord que hauria marcat un precedent en la manera d’exercir la “Responsabilitat de Protegir” (o R2P, de Responsability to Protect), una doctrina relativament nova en el camp de les Relacions Internacionals, que consisteix a intervenir en els assumptes interns d’un estat si la població es veu amenaçada pel mateix estat. Les intervencions de la OTAN als Balcans (Bòsnia i Kósovo) i de la ONU a Ruanda van ser un primer exercici de R2P. El bombardeig de Líbia el 2011 també va ser aprovat pel Consell de Seguretat de la ONU posant com a base la R2P de la Comunitat Internacional envers la població líbia.

La segona pedra a la sabata de la UE és la manera com ha de tractar amb els nous règims que han sortit de la Primavera Àrab. Però no només perquè no han sortit tan democràtics com s’esperava, sinó perquè amb la revolució es va perdre el contacte amb els dirigents de sempre. I no en un país, sinó en diversos. La solució, de fet, ja hi és i es va constituïr el 2008: la Unió per la Mediterrània. Havia de servir de pont de diàleg entre cultures per tal de fer possibles polítiques comunes. A la pràctica, no acaba de rutllar. La UE és la més gran contribuïdora del projecte, però no se n’ha sortit de fer seure tots els representants a una mateixa taula. Primer pel conflicte entre Palestina i Israel i, ara, per la Primavera Àrab. “Què és de la Unió pel Mediterrani?” li pregunta la Cristina Mas de l’Ara a Bernardino León, enviat de la UE al Mediterrani Sud: “Ara mateix les converses estan aturades. Estem esperant que es reprenguin”.

La tercera pedra a la sabata és Turquia. Allò que en un principi va començar com una protesta en un parc va ampliar-se fins al punt d’omplir portades arreu del món i esdevenir el símptoma de tot allò que no va bé a Turquia, un país que, cal recordar-ho, ja fa temps que fa cua per entrar a la UE. Un país, d’altra banda, en el que s’emmirallaven molts dels qui van fer la Revolució Àrab en el seu moment: un país laic, pròsper econòmicament, amb un peu a Occident i amb una majoria de la població musulmana practicant.

Però és sens dubte la joventut de la població dels països on s’ha fet la revolució el que permet mantenir l’esperança en els canvis. D’això, a Brussel.les, no se’n va parlar.

El temps dirà.