Tossudament amateurs

Entrada publicada a Wikidiario.info el 2 de juliol de 2013.

COMENÇARÉ PEL FINAL

Són quarts de quatre de la matinada del dissabte a l’estació del Busnit que m’ha de tornar a casa des de Ronda Sant Pere, davant del Corte Inglés de Pl. Catalunya. Servidor no té carnet i és el que hi ha. Entre les noies que tornen a casa borratxes i descalces, els farloperos passats de voltes que encara tenen la festa a sobre però els han fet fora de tots els locals i els “cerveza, bier” habituals (que a vegades també es converteixen en “samosa, agua” i fins i tot en “hashis, jaco, marihuana, MD”, depenent de com li veuen la cara al possible client) em trobo amb una gent de mitjana edat amb molt poca pinta d’haver agafat cap transport públic des de o cap a Barcelona en molt de temps i, òbviament, es mouen com peix fora de l’aigua en aquest tipus d’ambient. Em demanen ajuda pel que fa al Busnit i veig que són de Sabadell, com servidor, i han tornat del Concert per la Llibertat del Camp Nou, com servidor. Engego la conversa: “què us ha semblat?”

“Ha sigut molt maco” diu un amb barba. “Sí, sí, però molt llarg” continua la que sembla la seva dona. “De fet, hauría d’haver acabat amb Els Segadors i ja està” porta una tercers. “Ostra sí, és que han sigut sis hores de concert!” torna la dona del barbut, que contesta: “Sí, però ha estat molt ben organitzat”

No sé si és el cansament, però alguna cosa ofusca el deure de la neutralitat que ha de tenir un periodista d’aquest servidor, que li diu al barbut “Organitzat? I una merda!”. Acte seguit, aquest servidor comença esmentar-li punt per punt per què ha sigut un acte on potser haurà brillat el mosaíc i la pantalla de LEDs de l’escenari, però no la organització en sí.

QUE AIXÒ ÉS UN NEGOCI, COLLONS!

Abans d’entrar en detall, fem un triple salt mortal i viatgem al 1989, als Estats Units. El grup punk The Ramones, acaba la gravació de “Brain Drain”, un enregistrament complicat per tothom, ja que el grup passa per un moment on tots els membres tenen problemes personals greus. El grup la va empendre contra Dee Dee Ramone, el baixista, menyspreat perque cada vegada es sentía més atret al hip hop. Fins al punt que Dee Dee els va deixar plantats un cop enregistrat el disc per començar una curta carrera en solitari com a rapper, conegut com Dee Dee King. Així que la resta dels Ramones van contractar a un tal C. Jay mentre Dee Dee feia un dels ridículs més espantosos de la indústria discogràfica en el moment.

Al primer concert de C. Jay, aquest va dedicar-se a menjar, o a beure sobre l’escenari. Es tractava d’un grup de punk. El punk sempre trenca amb totes les regles, així que “què coi”. Què coi importa si fumes, beus o menges o escups a sobre l’escenari. És punk! A la merda tot! En acabar el concert i de camí al camerino, Johnny Ramone, el guitarrista i el segon de bord de la banda, va entrar al backstage per darrera de C. Jay, li va fer una traveta i el va empenyer contra la paret. El va agafar per les solapes de la jupa fins a alçar-lo un pam de terra i li va cridar mentre li apuntava els artells del puny al seu pòmul: “Torna a fer una cosa tan estúpida sobre l’escenari com aquesta una altra vegada i et parteixo la cara!” I el va deixar anar. C. Jay estava blanc i acollonit, mentre Johnny Ramone cridava, tot passant per sobre del seu company: “Que això és un negoci, collons!”. Òbviament C. Jay va agafar l’advertència a la primera i des d’aleshores es va comportar a sobre l’escenari.

Algú hauria d’haver explicat aquesta anècdota als de Òmnium abans de decidir de tirar endavant amb el Concert per la Llibertat.

LA INDEPENDÈNCIA ENS FARÀ LLIURES… PERÒ NO DE PECAT

El Concert per la Llibertat ja estava cridat a l’èxit des de la seva convocatòria tres mesos abans. El Camp Nou va ser omplert amb 90.000 persones, que podríen haver sigut 150.000, com en els últims concerts d’U2, si l’escenari hagués sigut al bell mig de la pista (quelcom que hauría endarrerit amb escreix l’anar i venir d’artístes del backstage a l’escenari), i si en comptes de cadires – a fins a 150€ les de primera fila – el públic hagués estat de peu dret (com en els bons concerts, els de debó). Però hi havia famílies amb nens i avis, o sigui que cadires i punt. Dos punts, el de la situació de l’escenari i el de les cadires que mira, no és una cosa que m’hagués seduït en un principi, però endavant.

De totes maneres, m’agradaría saber que aquesta decisió es va pendre després de llençar una moneda a l’aire. Omplir el Camp Nou és fàcil, ja ho hem vist, però oferir als assistents un concert amb cara i ulls i amb una organització òptima… això ja és una altra cosa. Òmnium és una associació que tot i que està avessada a organitzar actes, ara ja deu saber que no és el mateix fer una roda de premsa o un acte polític o social o una manifestació que un concert. I absolutament no és el mateix una manifestació on el que s’espera és que sigui pacífica i que sigui nombrosa que un concert. D’un concert se n’espera molt més. Molt, molt més. No és un acte patriòtic i prou. És un show. Un espectacle. Ha d’emocionar, ha de posar la pell de gallina dels assistents. És un entreteniment, encara que sigui amb rerefons polític. No és un míting ni un acte polític, però a la vegada ho pot ser i, de fet cada vegada ho és més. Es una cosa seriosa. “És un negoci, collons!” Com diría Johnny Ramone.

Amb tres mesos de preparació s’ha omplert el Camp Nou s’ha fet un concert que ha quedat maco (i que va ser llarg a més no poder, però maco, també). Però amb tres mesos no n’hi ha prou per portar endavant un gran concert que havia de trempar l’esperit nacional (que ho va fer) i que havia de ser… Aquí està el problema. Havia de ser un bon concert en tots els aspectes.

I sí, ara és quan començo a criticar el concert amb totes les mancances que va tenir i que es podríen haver resolt. Però al loro! Que no ens embauquin! Que estigui criticant el concert no vol dir que no vulgui que el país tiri endavant, ni que “es faci més petit”, com va declarar Gerard Quintana, director artístic del Concert per la Llibertat, sobre els crítics al mateix concert a aquest humil periodista.

La llàstima és que el concert va tenir moltes mancances. Moltíssimes. No sabría per on començar. El protocol d’organització (l’ens abstracte, perque ens entenguem, no la organització com el conjunt de persones voluntàries i voluntarioses que van portar a terme la seva tasca concreta) no estava ben fet. Des d’un principi. I la prova més fehacient sobre això és que un acte que havia de durar tres hores acabés durant el doble. I això, que tot i que la gran majoría dels assistents potser ho va veure com una anècdota més (espero que sí) jo ho veig com, això, com una gran mancança d’organització prèvia. A més hores, més calers que es gasten. I tot i que Òmnium va declarar ahir mateix que refusava la subvenció de la Generalitat (olé tu, olé tu) si això fos una empresa aquí ja haurien rodat alguns caps. Però com que és una entitat i es fa tot “pel país” doncs mira. Amb la excusa del país el Millet es va polir el Palau de la Música, per posar una analogía un pèl bèstia.

NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

I és que com deia Vicent Andrés Estellés, recollit pels Obrint Pas (uns altres grans ausents): “Res podràn contra un poble unit, alegre i combatiu” Però ai! Es va deixar l’adjectiu “organitzat”.

Organització és fer que el concert no s’allargui massa, per començar.

Organització és tenir en compte que en un estadi com el Camp Nou la gent vol fer gresca i “eo eo eoé” i que un programa tan llarg no és sostenible

Organització és fer una millor estratègia de comunicació a la hora de dir per què veníen els músics que veníen i per què no veníen els que no veníen.

Organització és que, quan un servidor ja està acreditat, a la tribuna de premsa amb l’iPad carregant-se i enviant els primers tweets, el cap de premsa d’Òmnium, que només se l’ha tractat per email, s’acosti, es presenti a un servidor i li digui que està a la disposició d’aquest. D’acord que potser erem uns 500 periodistes acreditats, o més, però és part de la feina. És a dir, encara no li sé posar cara al senyor que em va acreditar.

Organització és tenir en compte els nens del Cor per la Integració, que van estar allà sota el backstage durant potser unes… 6 hores. Estem parlant de nanos de fins a 14 anys, als quals només se’ls hi va dedicar un trist plano de televisió. Em pregunto com van aconseguir tenir-los tant de temps allà sota sense sortir? Ho sé perque un servidor se’n trobar a un parell al metro de tornada a casa que ho van explicar. Ells i sons pares feien una cara bastant llarga.

Organització és conèixer el lloc on es fa l’event. En aquest context, conèixer el Camp Nou. Un fotògraf de El Punt li va dir a un servidor que havia de guiar als qui els guiaven. Literalment.

Organització és pensar que potser en un futur es voldran fotos de primera línia d’escenari, així que s’hauria de deixar que hi hagi una filera de fotògrafs a primera fila, passades les valles, i fins i tot pel backstage i dalt de l’escenari. Que no n’hi va haver perque als fotògrafs no se’ls deixava pujar a l’escenari.

Organització és fer autocrítica quan falla algun dels punts i replantejar-se la manera de fer aquests actes quan fallen tots, que és el que va passar. Que espero que se’n faci. I molta. Fins al punt de plantejar-se si surt a compte contractar a una productora perque els ajudi encara que sigui una part (que ja em temo que serà que no). Per cert, a la sortida un servidor va trobar-se al Mainat de Gestmusic. Quan un servidor va preguntar-li què li va semblar, el Mainat va contestar amb la seva habitual sonreguería “Ha sigut la cançó més llarga que he escoltat mai! Sis hores!”. Nivelazo.

La organització, en fí, és el que va fallar estrepitosament en molts aspectes. Oju, no en tots. L’assistència al públic a trobar la seva localitat va ser meravellosa, li van dir a un servidor. Però com que el resultat final era el que devia importar més a la organitzadora, doncs a la merda amb tot això! Ja es poden penjar la medalla que van omplir el Camp Nou amb 90.000 ànimes! No, si perque era un Concert per la Llibertat, pel dret a decidir, per la independència, l’estat pròpi, Catalunya, els Països Catalans o qualsevol ens, projecte o èsser possibilitat de ser cobert pel mantell blau de la Moreneta, doncs aquí a aguantar el que faci falta, tu.

Arriba a ser un concert dels U2 i allà volen els gots de cervesa. I no m’estic passant en absolut al comparar Òmnium amb els U2. Els dos han omplert el Camp Nou. I que jo sàpiga ningú es va queixar dels U2 quan van acabar el seu concert. Ningú va dir “ha sigut massa llarg!” o “Ostra, com desafinen els cabróns!” I tampoc em val la excusa que els U2 són professionals i els d’Òmnium no. Els dos han arribat a cobrar 150€ per uns seients VIP. D’acord, U2 potser fins i tot encara més, però per 150€ segur que no et feien seure en una cadireta de plàstic, sinó en alguna cosa més mullida. I a més a més a U2 el só va funcionar a la perfecció durant tot el concert.

Que no és això, companys, de debó. Que no és això.

LLUITA SÍ, FESTA TAMBÉ

D’acord, fins ara he dedicat a despotricar de l’acte. Però aquest acte també té els seus mèrits. Omplir el Camp Nou n’és un, sí. I el mosaic. El mosaic amb els segadors va ser xulo.

Ah, sí. La cirereta del pastís va ser quan un servidor es va colar a peu de pista (que en principi no podíes entrar, malament!) i un dels Castellers de Vilafranca el va empenyer “Tu, a la pinya!” “Jo? Jo sóc de premsa!” “Que sí, que sí, que és alt i fas goig de veure!” En fí… Aquí us passo un parell de vídeos de com va anar això del castell. Almenys un servidor va poder participar de manera activa al moment puixant de l’acte.

Això sí, senyors. Això sí.

Ara, veient les portades de l’endemà, el Concert per la Llibertat va ser una festa immensa al voltant d’una sola foto. Molt bona, però una sola.

Realment, una mala organització pot arribar a enfonsar un concert que ja tenien molt ben encarrilat. Una llàstima.