Ruptura

Captura de pantalla 2013-11-12 a les 21.51.53Després de 4 mesos ahir la Marta i jo vam tallar. La nostra relació va començar amb molta intensitat, que va anar rebaixant amb el temps, fins acabar separant-nos per no haver de tirar-nos res en cara. Ella va ser la primera persona en molt de temps de la que realment em vaig enamorar, però ara prefereixo tenir-la com a amiga que no pas haver d’estar patint perquè no ens podem donar el que necessitem l’un de l’altre.

En aquests 4 mesos he pogut conèixer a una dona amb caràcter, alegre, talentosa i amb moltes ganes de viure, però també a vegades temperamental i difícil. Una dona que, per un cantó, em feia la vida més agradable i, per l’altre, me la feia prendre com un repte. I ja sabeu que m’encanten els reptes. Tot i això també hem tingut enganxades, com qualsevol parella, que també ens hem sapigut perdonar l’un de l’altre. I al llit… també hem tingut de tot, però majoritàriament he de dir que el sexe ha sigut espectacular (i això sí que serà una llàstima de deixar-ho, però què hi vols fer?).

Ens hem donat suport en moments difícils i també en diverses empreses que teníem per les nostres bandes. Però precisament, el fet que en el fons buscàvem coses diferents l’un de l’altre ens ha fet desistir d’aquesta relació. Jo me l’estimo massa com per acabar malament amb ella, i ahir ella em va demostrar que m’estima prou com per no deixar que m’amargui. Em queda, precisament, aquest consol. No és la idea d’una relació la d’acabar odiant a qui més vols. Almenys no és la meva idea.

D’una altra banda, el fet de tallar amb la Marta també em va fer veure que quan vaig tallar amb la Chris, ho vaig fer perquè ja era inevitable. Un temps més amb elles (amb la Chris i amb la Marta) i les hauria acabat odiant a les dues, i això no s’ho mereixen. I jo crec que tampoc soc tan mala persona com per acabar deixant que ningú m’odïi o no em saludi pel carrer. (Bé, ara que ho penso, potser sí que hi ha alguna excepció… Però què voleu que hi faci? Qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra).

De totes maneres, molta sort Marta. Has sigut una de les persones més importants de la meva vida perquè m’has tornat l’esperança de poder tornar a estimar sense embuts i sense històries. Potser no t’ho creuràs, però en aquest (poc) temps que hem passat junts m’has ajudat moltíssim en fer-me millor persona i a deixar de banda alguns complexos que arrossegava des de fa molt de temps. I tot i que visquis a Sabadell, pel poc que ens hem anat veient últimament crec que és de justícia dir-te que et desitjo el millor i espero que trobis el que busquis i que sàpigues que si em necessites, sempre seré al teu costat. En la meva memòria sobreviuran tots els bons moments que hem passat junts, i en la meva carpeta de Dropbox i en el disc dur totes les fotos que ens hem fet junts.