El cine porno ha mort. Visca el porno!

Entrada publicada a Wikidiari.info el 13 de novembre de 2013

Entrevista amb Juli Simón i Paco Gisbert, organitzadors del Saló Eròtic de Barcelona. Atenció: conté llenguatge explícit.

Juli Simón i Paco Gisbert a Galícia

Juli Simón i Paco Gisbert a Galícia

Quan em van dir d’anar a cobrir el Saló Eròtic de Barcelona, ja sabia què m’hi trobaria: uns quants escenaris repartits pel recinte, potser algun de més gran que un altre, i una munió de gent al voltant dels escenaris, mirant follar les pornostars. El porno és un negoci que serveix perquè la gent es faci palles, però que també té la seva mitologia.

En Juli Simón i en Paco Gisbert formen un tàndem deliciós. El primer és l’organitzador de tot el tema firal. De fet, la seva empresa, PROFEI SL, organitza fires de tot tipus arreu del món. El segon és una eminència dins del món del porno. Director de la revista “Primera Línia”, va ser “el Especialista” a l’únic programa sobre porno que s’ha fet en televisió en obert en aquest país: “Todos aaaah 100”, a La Sexta i també és qui va establir les bases dels premis Ninfa, que en el seu moment va ser un dels premis més prestigiosos del porno a nivell no només europeu, sinó també mundial. L’entrevista la fem al despatx del Juli, a tocar de la plaça de Gal·la Placídia, a Gràcia. Allà ja m’esperen amb el Paco i, quan entro, me’ls trobo parlant d’una nova web porno en català: “El vídeo és infumable de collons”, comenta el Juli, “però m’agrada la trempera que tenen els nanos. Han aconseguit que els subvencioni un concurs de relats eròtics amb 60€. I mira que jo no subvenciono mai res! Ni 60€!”

WikiDiari: Pregunta obligada: Quina valoració feu del Saló?

Juli Simón: El saló és una marca global, per tant hem de tenir una mentalitat global. Global, en el sentit d’internacionalització, de diversitat, que agafi tots els gèneres sexuals, el número de professionals que venen… Passar del local al global costa una mica. Portem quatre anys creixent, pas a pas, i assolint tots aquests objectius que a vegades no són visibles. Tu pots dir: “Ostres, que estan els de Marc Dorcel, que des del FICEB que no venien!” Això vol dir que aquesta gent ha agafat un tren des de París i ha vingut aquí, perquè volia ser aquí. La marca s’està fent global: Saló Eròtic de Barcelona. En aquest sentit, estem molt contents. Però el que la gent valora és si hi ha més espectacles, si hi ha més públic… Tot el que seria la part visual del tema. Pel que fa a carències, moltes. Tot és absolutament millorable: el soroll, la qualitat dels estands, la qualitat dels serveis del propi recinte, disposar de sales de projecció i de reunió… Des d’aquest punt de vista, som molt crítics. Però tampoc tenim la possibilitat d’escollir lliurement el recinte, perquè som qui som i ens agrada ser qui som, i això a alguns no els agrada. No podem anar als llocs on voldriem, que són llocs que tenen instal·lacions on tots aquests objectius es podrien assolir més fàcilment.

Paco Gisbert: El FICEB, els anys 2005-06, va ser probablement la cita més important del sector del porno a Europa, però amb molta diferència. En aquests dos anys, vam tocar sostre.

JS: Home…

PG: És cert! Va coïncidir que jo vaig ser el portaveu, però això no va tenir-hi res a veure, la meva contribució va ser molt petita. Jo crec que el Saló Eròtic s’està acostant a aquesta cota, però encara falta. Ara el sector ha canviat molt, la indústria ha canviat molt i el model de negoci ha canviat. La gent que treballa al porno ha canviat, també. Però el Saló ha agafat impuls… Pensa que només fa quatre anys d’aquesta nova història!

WD: Per tenir-ho clar: El SEB és l’hereu del FICEB?

JS: És el fill de puta del FICEB.

WD: De puta o bastard?

JS: El fill bastard.

PG: El FICEB, com el seu nom indica, era el Festival Internacional de Cine Erótico de Barcelona, encara que el cinema era el menys important. El més important era la gent. Era un festival on, al final, als qui havien fet pel·lícules se’ls donaven uns premis, els Ninfa, per votació.

JS: El FICEB va néixer com una necessitat, provocada per una realitat política i social que impedia que un festival de cinema eròtic tingués el mateix tracte que qualsevol altre festival de cinema. Hi havia un rebuig absolut a que rebéssim subvencions. Llavors ens vam inventar una fira, no n’hi havia cap, que ens permetés iniciar el projecte. La fira va créixer tant, tant, tant, que gairebé va neutralitzar el propi festival.

PG: Va engolir el festival de cinema, però van quedar els premis, que era el que li donava prestigi. Però en el moment en què el cinema porno va desaparèixer, el cinema porno com a tal, el FICEB va deixar de tenir sentit.

WD: No et segueixo, què vols dir? Que ja no es fa cinema porno?

PG: Jo diferencío entre el porno i el cinema porno. És molt diferent. Tu creus que un vídeo de “bodas, bautizos y comuniones” és una pel·lícula? No, oi? Doncs és el mateix. Si tu filmes dos tios follant, estàs fent porno. Però si tu fas cine en el que apareix sexe explícit, fas cine porno. Aquesta és la diferència. Hi ha un moment en què el cinema porno desapareix, però es continua fent porno en d’altres formats: sèries, escenes… tot això que ara es comercialitza per Internet.

JS: De tant en tant es fa alguna peli, però poques.

PG: Bé, en aquell moment, el 2009, ja no tenia sentit fer un Festival de Cinema.

JS: El que ha fet el Saló Eròtic és començar al revés que el FICEB. Partim d’una fira, la consolidem, creem activitats, sectorials, culturals, i entre les culturals, els premis.

WD: De fet, quan deia que anava a veure els del SEB o els del FICEB la gent em contestava “ah, els del ‘Saló del Porno”. A vosaltres us molesta que se us conegui per “Saló del Porno”?

JS: Cap problema.

PG: És el que és.

JS: Jo crec que se’ns coneix més per “Saló Eròtic” que no pas per “Saló del Porno”. De fet, la gent que truca pregunten més pel “Saló Eròtic” que no pas per “Saló del Porno”.

WD: Entre FICEB i SEB, ja porteu vint anys (el primer FICEB va ser el 1993). Heu notat una evolució en els visitants?

JS: Jo crec que no es tracta d’una evolució del visitant, sinó de l’evolució social. L’Espanya de principi dels anys 90 te poc a veure amb l’Espanya actual. I en el tema sexual, com el que més. Abans l’Interviu venia dos milions d’exemplars perquè la gent volia veure-li el cul a la Marisol, ara en ven seixanta mil pels qui volen veure-li el cul a la Belén Esteban – vull dir, que ja són molts. No és només l’evolució social, sinó la sexual: ara l’accés al sexe és xupat, en tots els sentits.

PG: Hi ha hagut un canvi sobretot en la mentalitat de la visió de la dona respecte el sexe.

JS: La dona ha tret la guarra que porta dintre.

PG: Sí, però en això no hi tenim res a veure! Ha estat la pròpia societat la que ha canviat – aquí i a mitja Europa.

JS: Home, a mitja Europa no: aquí teníem el FICEB i la gent flipava com funcionava això després de la mort de Franco. A París ho van intentar, però allà només hi anaven quatre frikis. Igual que a Brussel·les.

PG: Sí, és cert. Parlant amb ells, els actors flipaven. Jo crec que Espanya, en realitat, és un dels països més liberals d’Europa. O del món. N’estic convençut. Per molts traumes que tinguem.

WD: El FICEB o el SEB es fa a Barcelona…

JS: Tens raó: és Barcelona, no és Espanya. Barcelona, València, Madrid: treus aquestes tres ciutats, i no crec que hi hagi gaire mercat.

PG: Sí, però jo vull dir que és un país que, fins fa poc, tenia unes normes televisives molt laxes i una tolerància molt gran del porno als quioscos. Però que ara s’ha fet una llei, sobre la base d’un consens absurd entre el PP i el PSOE, que prohibeix les caràtules dels vídeos als quioscos i el sexe explícit a la tele.

WD: Vau tenir problemes a l’hora de publicitar-vos?

JS: La política és esquizofrènica respecte del sexe. Li fa por.

WD: Política? Jo parlava de publicitat…

JS: Sí, la política en general, les institucions, els ajuntaments… Per exemple: a Barcelona em deixaven el metro (per posar-hi publicitat), però el bus no.

PG: I a València, el revés.

JS: I un anunci sí, però aquest no. Ara sí, i ara no… Ja hi estem acostumats. No és ni un sí ni un no absolut, però mira. L’únic lloc on mai hem tingut cap problema ha estat a Galícia, per anunciar Eros Galícia. Que jo recordi, no hi ha hagut mai cap problema ni amb “La Voz de Galícia” ni enlloc. Tots ens anaven al darrera. I jo: “Osti, què bé!”. Ara bé, el recinte ens va posar la condició de fer els espectacles de sexe en viu en una zona a part. Va ser un “vull llogar-te’l, perquè necessito les peles” però també un “ui, ui, ui”. A Barcelona no hem tingut mai aquest problema. En canvi, ens van fer fora de l’Hospitalet.

PG: No ens van renovar el contracte.

JS: Teníem una clàusula blindada que, si ens feien fora, ens havien de pagar una indemnització. I no es van atrevir, perquè no diguessin que “l’ajuntament indemnitza el porno”.

WD: La veritat és que animàveu una mica La Farga de L’Hospitalet.

JS: Cada vegada que hi vaig, encara em conviden a cafès.

WD: No ho entenc: el sexe ven, però us fan fora per assumptes polítics?

JS: No, no són assumptes polítics. Són assumptes personals que se solapen amb assumptes polítics. Si el polític té un entorn que se li posa en contra per això, li fa mandra haver de veure’s amb segons qui per a dir-li segons què i justificar-se de segons quines coses. Hi ha polítics que aquest tipus de coses no els agraden. Suposo que qualsevol càrrec de l’Hospitalet devia rebre una mitjana de cinquanta trucades a la setmana, per demanar-li entrades. Segur. Abans, les entrades costaven una pasta. Ara han baixat molt.

WD: En aquesta última edició eren vint euros.

PG: S’havien arribat a cotitzar a trenta, algun dissabte.

JS: Aleshores veníem abonaments a cent euros pels cinc dies. I els veníem. Però la pressió d’algun alt carrec va fer que ens fotessin fora.

WD: Canviant de tema: el sexe en català. Primer: creieu que hi ha demanda? Segon: per què no hi ha oferta?

PG: Sí, demanda és clar que n’hi ha. Demanda n’hi ha en tots els idiomes. Però de la mateixa manera que no hi ha sexe en eslovè, perquè hi ha molt poca població que parli eslovè al món, és més fàcil fer-ho directament en anglès. Com ja no hi ha diàlegs, doncs tant li fa fer-ho en una llengua o una altra. Abans el tema de la llengua tenia sentit, perquè les pel·lícules no només es podien rodar en català, sinó també doblar al català. Ara ja no. Ara són escenes, no pel.lícules. L’únic que fan és follar. En comptes de dir “Ai, mare meva!” diuen “Ah, ah, ah!”, i ja em diràs tu com ho dobles, això.

JS: Jo crec que hi ha bastant mercat, que hi ha un mercat no explotat o mal explotat. Nosaltres vam fer la fira del sexe en català a Manresa i a Cornellà. A Cornellà va ser un desastre, perquè allò és una mica com “territorio comanche” pel català, però a Manresa va anar de conya. Però se’ns van posar a fer unes obres davant de l’accés, i la gent arribava que semblava de miracle. Et pots perds un, dos, tres cops, però al quart te’n tornes a casa. Però vam poder veure que hi havia mercat. La meva opinió personal és que les palles, te les fas amb l’idioma que t’agrada fer-te les.

PG: Les mans no parlen.

JS: Però hi ha gent que li agrada més sentir “Agafa’m la botifarra!” que “¡Cógeme la polla!”. És una qüestió de proximitat. Hi ha mercat, i més ara, amb aquesta cojuntura política. Jo no havia rebut mai tants mails queixant-se que no traduïssim una pàgina. El creixement ha estat exponencial: si l’any passat van ser trenta, aquest any han estat tres-cents.

PG: Té a veure amb el moment actual pel que està passant la societat catalana. Crec que la demanda és de sexe, no de sexe en un idioma o en un altre.

WD: I què em dieu d’aquell gran referent del porno en català que va rodar Conrad Son, “Les Exxxcursionistes Calentes”?

JS: Una pel·lícula en la que no hi havia ni una sola catalana.

PG: El Max Cortés era l’únic que sabia català. Tots els actors es van haver de doblar. Sortíen amb una barretina, això sí…

JS: I ara, la Carla Prats parla un català de Prats de Lluçanès de collons. Quan parla castellà, et fots a riure. O el David Mistral. Si hi hagués sexe en català, hi hauria un boom de la hòstia. Els que en castellà són un més, aquí serien l’star system.

WD: Parlant d’Star System, jo tinc la tesi que precisament, “Les Exxcursionistes Calentes” va contribuir a fer més visible aquest star system del porno, almenys a Barcelona.

PG: No, perquè els actors i les actrius eren de fora, no hi havia cap actor d’aquí. Hi havia una una holandesa, una russa, una neozelandesa… La pel·lícula es va fer en un moment en què el el star-system no tenia res a veure amb el d’ara.

JS: L’star system d’aquí neix amb el Nacho Vidal.

PG: L’star system sorgeix cap allà el 1997, quan es produeix un canvi generacional: el relleu de la gent que havia fet porno tota la vida. A partir d’aquest any, entra una nova promoció de la que alguns encara continuen en actiu: Nacho Vidal, Toni Ribas, Max Cortés, Sophie Evans… També hi ha gent que s’ha retirat, com Sara Bernat. El 2000 és quan el Nacho agafa una dimensió mediàtica que supera el món del porno. Però dir que l’star system va començar amb “Les Exxcursionistes Calentes”… Ara hauria de fer memòria de qui hi sortia!

JS: Hi sortia la Tavalia Griffin, que quan li van posar les quatre barres, no sabia de què es tractava.

WD: Actualment hi ha cap actor o actriu porno que tingui el carisma de Nacho Vidal?

PG: No, i no n’hi haurà més.

JS: Home, hi ha gent que triomfa als Estats Units, com Marco Banderas, com Rebeca Linares. Han triomfat molt i son superfamosos, alguns més que el Nacho Vidal. El Marco porta 6.000 escenes.

WD: I creieu que hi haurà algú com el Nacho Vidal en un futur?

PG: Això és com pensar que hi haurà algú com el Messi. Juga bé i tal, però arribarà a ser com Messi? No. El cert és que hi ha gent que comença i que ho fa bé.

JS: La cosa va molt més enllà de si folla bé o si deixa de follar. És un tema de carisma, el Nacho té carisma.

PG: Sí, però Nacho Vidal ha traspassat les fronteres del porno. Ja no és només un actor porno, sinó que és un mite sexual. És un mascle alfa. No hi ha cap actor de cinema convencional que li arribi a la sola de les sabates en aquest sentit. Si penses: “qui és el mascle per excel·lència als mitjans de comunicació?” Nacho Vidal. No n’hi ha cap altre des de fa deu anys.

WD: Javier Bardem a “Jamón Jamón”?

JS: O l’Antonio Banderas de l’Almodóvar.

PG: Però el Nacho és un referent de sexe, de polla, de potència sexual… Com el Nacho no hi ha ningú.

WD: És cert que portaves al Nacho Vidal a una entrevista i funcionava. Ara no hi ha gaires actors que puguin dir que atrauen tant…

JS: És que ara el nivell d’exigència pel que fa al porno ha baixat. Ara és: “despulla’t, follem”. Fas una escena d’una hora davant d’una càmera i te’n vas. Abans hi havia en un set catorze persones, entre els càmeres, l’il·luminador, el que portava els cafès, el director, el productor… I, d’entrada, havies de saber follar davant de catorze persones. Per tant, el perfil d’algú que sabia fer això ja era molt més que el que cal saber fer ara, que majoritàriament és porno en viu. És clar, no t’estranyis si després, quan un d’aquests que fan porno en viu se’n va a un càsting, no hi ha manera d’emplamar, com ha passat més d’un cop. L’únic que veig amb les característiques és el Rob Diesel.

PG: Els qui funcionen i tenen carisma són els que van començar fent cine.

JS: Pensa que, abans, un rodatge durava dotze hores i havies de tenir la polla dura durant tot el rodatge i ejacular quan ho manava el director. Acollonant. Ara es folla i, quan acabes, “corten”. Quan em fan la pregunta de “quina diferència hi ha entre porno i prostitució?”, la resposta és aquesta: doncs posa’t tu davant la càmera, davant de tota aquesta gent, i fes el que fa un actor porno. Ja veuràs!

WD: El porno ha mort, visca el porno?

JS: El cine porno, com deia el Paco, ha mort. Però el cert és que, amb la mort del cine, es fa més porno. Amb el que abans es feia una pel·lícula, ara es fan sis o set escenes.

PG: Però tampoc és allò que dèiem d’una edat d’or, perquè molt poca gent viu del porno. Fa set o vuit anys hi havia molta gent – vaja, no, hi havia gent – que vivia del porno. Un col.lega que va començar el 2007 em deia que, quan va començar, el primer any, va viure de puta mare. Pagaven entre 800 i 1000 euros per escena.

WD: Tornant al tema del Saló, he de confessar que ja hi vaig anar un cop el 2004, quan era el FICEB. I ara que vaig tornar-hi, vaig veure que hi havia moltes més parelles.

JS: Porto aquí des del 1999. Jo no havia anat mai a un saló porno. No consumia porno, no havia comprat mai una revista porno ni res. Però em va encuriosir prou el repte com per acceptar-lo. Des del començament,em vaig adonar que teníem un problema molt gros: el nostre públic eren només homes. Recordo mirar-m’ho tot i dir: “això no pot funcionar així”. Perquè el 1999 la sexualitat ja era una altra. La meva obsessió ha estat portar la sexualitat de fora a dintre, amb totes les seves característiques: el gai, l’hetero, el qui li va el sado-maso, la lesbiana… He de tenir totes les atraccions, no val tenir només el Dragon Khan i el Tutuki Splash. L’altra obsessió meva és la piràmide: abans venia gent no massa jove i molt perfilada i del que es tractava era de portar totes les parts de la piràmide d’edat al saló.

PG: Jo organitzo el Saló Eròtic de València i, a poc a poc, també s’ha aconseguit que la dona vegi el Saló i el sexe com coses normals. És molt curiós, perquè abans deies això del “Saló del Porno”, quan el porno continua sent un consum preferentment masculí, en un 80%. Però al “Saló Eròtic” hi ha un espai on la dona se sent còmoda.

JS: És curiós que en un món on el porno és masculí, la joguina sigui femenina.

PG: Com que a la societat s’ha instal·lat un tipus de negoci que és la boutique eròtica per a dones – que em sembla una cosa collonuda – hi ha una dicotomia entre la gent que va a veure l’espectacle i a veure gent follant, i els qui venen atrets per aquells aspectes de la sexualitat que només es poden gaudir d’una manera privada.

WD: Vosaltres creieu en el porno per a dones, com el que fa Erika Lust o Conrad Son?

PG: Jo, no.

JS: Amb el Conrad Son, a més a més, tenim un problema: és porno per dones fet per un home.

PG: A més a més, no era porno: eren pel·lícules eròtiques, com les dels anys del destape, però pitjor.

JS: Jo crec que estereotipar la sexualitat, sigui la de l’home o de la dona, és un error. No totes les dones tenen la mateixa sexualitat. Ni tots els homes. És tan diferent la dona del Paco de la meva com ell de mi. Que a la seva dona i a la meva, per collons, els hagi d’agradar el mateix tipus de cine és absurd.

PG: Però sí que hi ha un tipus de porno que no és igual que el que es fa de manera habitual, que té unes dimensions estètiques, ètiques i conceptuals que…

JS: És que el porno és molt agressiu des del punt de vista de la dona, com és agressiu el follar.

PG: És una qüestió de punts de vista. El porno per dones s’acosta més al cine, perquè hi ha explicacions. Al porno actual, follen i no saps per què. Perquè tenen ganes de follar, probablement. En el porno per dones es respon aquesta pregunta. Però aquesta pregunta també me la faig jo, que sóc un home i no sóc una dona, i a mi no m’agrada més aquest tipus de porno.

JS: La primera persona que es va posar en contra de l’anunci de l’escopinada va ser l’ Erika Lust. “Això és masclisme”, deia. Ha arribat a l’extrem que qualsevol cosa és en relació, a favor o en contra, de la dona. El porno de Torbe no li agrada a l’ Erika…

WD: Però hi ha un munt de dones que van als càstings de Torbe.

JS: I tant! Hi ha dones que es pixen de riure i es fan una palleta amb el Torbe.

PG: I a moltíssimes dones els encanta el porno de Nacho Vidal.

JS: Des d’un punt de vista cinematogràfic, això m’ho explicava una directora de cine convencional, el que es fa ara és molt possessiu. Si l’acte en sí ja és possessiu, i el fas en un pim pam… aquí hi falta intel·ligència cinematogràfica.

WD: Molts cops només veus una cara bonica amb un bon parell de mamelles i una polla que entra per un cantó de la pantalla i el següent ja és un primer pla de la penetració.

PG: És clar que també he de dir que per parlar de porno a Espanya, has de parlar d’Erika Lust. Òbviament. Però a mi no m’agrada el que fa. No m’agrada, per una qüestió purament estètica.

JS: I jo sóc un innocent: li he donat dos premis.

WD: Però no creieu que el “porno per dones” no ha estat també una manera que la dona s’interessés pel porno?

PG: No.

JS: En absolut. Si això fos cert, aleshores l’Erika seria rica.

PG: Crec que van fer més algunes coses que vaig fer jo, no perquè les fes jo. Per exemple, una col·lecció de clàssics que vam donar amb Intervíu o el programa “Todos aaah 100”, on es parlava de sexe d’una manera totalment oberta. També activitats que hem fet al FICEB.

JS: Jo crec que la revolució no vé del “porno per dones”, sinó quan una dona, amb tota la normalitat del món, té una joguina a la tauleta de nit. Aquest és el xip que ha canviat la dona. No que hagin fet porno per dones, perquè no es ven pas més porno. I si tens cap dubte, ves al Ministeri d’Indústria i mira’t les vendes.

WD: Potser se les baixen per Internet.

JS: Pots mirar també les baixades per Internet de “Siete historias para ella”.

PG: Hi ha mercat a Anglaterra, que és una societat molt de botiga, però a Espanya el mercat és molt residual.

JS: En el porno, quan alguna cosa és negoci, tothom s’hi llença. No hi ha conceptes intel·lectuals, polítics o morals que interfereixin. Si hagués funcionat el porno per dones, estaries fart de veure porno per dones. Però fart. Qui ho ha intentat, s’ha retirat. Mira el Conrad. Ara fa sèries.

PG: Que això és anti-porno total.

WD: Precisament, el que hi ha avui dia és moltes sèries i escenes… i molta webcam. Sobretot d’amateurs.

PG: Això és el que et deia ell: que si una cosa funciona, tothom s’hi llença. Mira les webcams! Ara tothom fa webcams. És probablement el principal negoci del porno.

JS: La webcam és el porno en directe. És tirar-te gairebé a la teva actriu preferida.

PG: És proper, té un punt de parlar directament amb l’actriu, que pot fer de dominatrix des de l’ordinador. I, a més, és net: no has de tocar a ningú. És cara a cara, però no has de tocar a ningú. I això està bé.

WD: Aquesta pregunta potser ja us la han fet, però què és pitjor per vosaltres: el porno o la prostitució?

JS i PG: (Els dos a l’úníson) Cap dels dos!

PG: El porno mai no ha estat prostitució. A una tia li pagaven per follar-se un tio, que cobrava també per follar-se la tia. El qui ho filmava, cobrava per filmar el tio i la tia follant, la que els maquillava, cobrava per maquillar el tio i la tia que anaven a follar, el qui els il·luminaven… i així podríem estar-nos una estona. Encara que la gent digui: “No, no, si et paguen per follar, això és prostitució”, no té res a veure. És una disciplina artística, d’acord?

JS: A veure, els dos són positius. Però la prostitució ha de ser absolutament lliure. Aleshores, cap problema…

PG: És cert que són conceptes molt propers.

WD: Però hi ha moltes dones que pensen que el porno és degradant per la dona.

JS: Sí, però després aquesta s’està menjant sis polles en un local swinger. Així de cert. La gent més estreta després és la gent que es descontrola més. Una cosa és la imatge que vols donar, i una altre el que fas. Aquesta gent que vol censurar-ho tot té una ment tan petita que, després…

PG: Això de la degradació de la dona… I el “Sálvame” és una degradació dels intel·ligents, no? Mai ningú parla dels linxaments que es produeixen en aquest tipus de programes, que em semblen una cosa més greu que el porno. Vivim en una societat on podem fer aquestes coses, perquè és voluntari. Una altra cosa sería filmar a algú amb una disminució psíquica, això sí que és un crim. Es pacta l’escena, a més a més. No podem oblidar que per molt que ja no sigui cine, el porno és mentida. Són dues persones que es posen d’acord per follar davant la càmera, perquè després hi hagi algú que es faci una palla veient-los. Però això no vol dir que s’estimin ni res d’això. Aquests acaben de follar, es fan dos petons i vinga, adéu! No es tornen a veure en tres mesos i després se’n van a casa amb el nòvio o la nòvia o de copes amb els amics. Això és el porno. Que no se’ns oblidi.

WD: Vosaltres, personalment, us heu trobat amb algun moment del porno en què hagueu dit: “ostres, això que fan aquests és realment degradant!”

JS: A mi, estèticament hi ha unes coses que m’agraden del porno i coses que no. El noranta per cent de les pel·lícules acaba amb una lletarada a la cara, i jo penso: “quina manera d’acabar!”. Però si a la gent li agrada, aleshores jo, mira… A mi un bukkake no m’agrada, no m’agrada gens, però hi ha gent que li agrada i és una cosa mil·lenària. Separem el “no m’agrada” de l’“això és degradant…”. Degradant és allò que no està pactat, com deia el Paco. Hi ha cine de terror, hi ha cine gore… i dins del cine porno, passa el mateix.

WD: Posem pel cas que estem rodant una escena BDSM i dos pacten que un li arrencarà una cama a un altre…

JS: Això és com si a “La Matanza de Texas” al tio se li en va la mà i comença a tallar caps. No.

PG: Has posat un exemple horrible. No és un exemple extrem. El BDSM és una manera d’entendre la sexualitat totalment pactada. Els qui practiquen el BDSM compleixen fins l’últim minut i tenen una paraula de seguretat…

WD: La palabra clave es plátano!

PG: Això mateix. Dius la paraula i la cosa s’acaba. I al cine és el mateix. Sí que és cert que hi ha pel·lícules on l’actriu, en acabar l’escena on hi ha violència física, es queixa que l’actor li ha fet mal. “I per què no ho has dit?” “Perquè estàvem en escena i tal…”. Home, si et fa mal i no aguantes més, pares. Si estàs fent una marató i no aguantes més, pares, oi? Arribes i et mors? És millor que no. Millor no arribar, però no morir-te.

JS: Jo crec que la paraula és “legal”. Tu no pots filmar una violació real, que per molt sexe que sigui, és un delicte. A la presó i ja està. Després, si fas sexe amb setze paios alhora, però no puc criticar-ho perquè és legal. Que a mi m’agrada? No. Que és degradant? Per quí?

PG: Hi ha coses que ens poden no agradar gens: la coprofília, la femta… A mi em fa fàstic, però hi ha gent que li agrada.

JS: O intergeneracional, nanos de 18 amb avis de 70…

PG: Si tingués menys de 18, seria un problema greu. I si en comptes de 70, estigués morta, també.

JS: O amb alzheimer… El terme degradant té més a veure amb el terme judicial i legal que no pas amb el moral.

PG: O amb termes clínics.

JS: També s’ha de tenir sentit comú, perquè hi ha buits legals que no són admissibles. Però si entra la moralitat en el porno, el porno mor. El porno ha de ser creació.