Olga Ruiz, a l’extrarradi de la ràdio convencional

Entrada publicada a Wikidiari.info el Dilluns, 3 de Febrer de 2014

“La ràdio és un mitjà molt complicat” confessa la directora de El Extrarradio, guanyadora del premi Ondas 2013 a la innovació radiofònica.

Olga Ruiz amb el Premi Ondas. Foto: Marc Figuerola
Olga Ruiz amb el Premi Ondas. Foto: Marc Figuerola

L’espero vint minuts a la Plaça Virrei Amat, a la Sagrera. No és exactament l’extrarradi de Barcelona. A mi l’àrea em recorda molt al centre de Sabadell, però el fet que sigui la última parada d’uns quants autobusos i que fa uns anys la L5 s’acabés un parell de parades més enllà, ja li dona un toc. Finalment arriba l’Olga, una dona menuda amb ulleres de pasta, amb el que sembla una bossa d’una botiga pija. “Perdona el retard, pensava que eres a l’altra banda de la plaça,” s’excusa. “No saps el que pesa això!” I m’adono que la bossa és, realment, la caixa de l’Ondas, que té dues nanses per portar-lo. Esplèndid, així li puc fer una bona foto. Ens arribem a un bar que la Olga sembla que coneix bé. Saluda els cambrers i em porta al pis de dalt. Demanem. M’ensenya l’Ondas i em deixa fer fotos i comprovo que, a més a més de pesat, és terriblement difícil d’agafar. Però als de El Extrarradio només els ha costat un any aconseguir-lo. Arriben els cafés i encenc la gravadora.

Ara fem conferències titulades “Nous models de periodisme d’èxit”.

Vaja, això de guanyar l’Ondas us ha servit per trobar una altra feina.

Sí. I m’agrada perquè el que intento és transmetre un esperit positiu a tota la gent que ve a escoltar, sobretot periodistes a l’atur. I explicar que la nostra història és real i que li pot passar a qualsevol, sempre i quan tinguin una bona idea i la posi a treballar. Que és possible. Si ens ha passat a nosaltres!…

Com vau començar El Extrarradio?

Va començar el dia 6 de novembre de 2011 a partir d’una notícia molt dolenta: un acomiadament. Jo treballava en una ràdio convencional des de feia catorze anys i quan torno de les vacances d’estiu un 31 d’agost, em trobo amb un acomiadament. No només m’estaven acomiadant, sinó que també m’estaven condemnant a no treballar a la ràdio aquella temporada. Amb la meva mà dreta, que també la van acomiadar, vam pensar que en comptes de buscar una altra emissora, podiem muntar la emissora que voliem fer. Que podiem fer la ràdio que a nosaltres ens agradaria fer. I aleshores, durant set dies tancades a casa, vam pensar, pensar i pensar: què volem, què no volem, com ens agradaría que funcionés el nostre mitjà… Hi havia un tema que m’amoïnava: que no hi hagués algú que ja estés fent el que nosaltres voliem fer. Perquè si ja hi havia algú que ja ho estés fent, el que voliem fer nosaltres no tenia sentit.Amb la MariaJe (Maria Jesús Espinosa de los Monteros) vam decidir quin perfil de periodista volíem per la nostra història. Hi havia molta gent amb la que jo havia treballat i amb la que volia tornar a treballar. També havia vist molt de talent malbaratat de la gent que passa per les redaccions: vénen, fan la beca i marxen, i com a molt s’enduen una carta de recomanació que no serveix pràcticament per res. Per molt que et recomanin, els mitjans estan com estan. Aleshores amb la MariaJe vam fer unes trucades i vam reunir tretze periodistes. Els vam dir que els convidàvem a sopar a casa meva i, quan hi vam ser tots, els vam dir: “Nos vamos al extrarradio. ¿Os venís a las afueras con nosotros?”. Ells no sabien de què anava. Però tothom ens va dir: “Ah, vale!”.

Es devien pensar que estàveu…

Una mica tarades, sí. “Però… que us canvieu de casa?” “No, no. Nos vamos al extrarradio radiofónicamente hablando”. Llavors els vam explicar el projecte i el programa de cadascún d’ells i perquè es deia El Extrarradio i el concepte de la ràdio i perquè la voliem fer, perquè crèiem que es podia fer. I aleshores ja ens vam posar a pensar tots junts en coses més pràctiques, més de com tirar el projecte endavant.

I per què El Extrarradio es diu El Extrarradio?

Doncs mira, molt senzill. Tant la Maria Jesús com jo sempre haviem treballat a l’epicentre de la informació, al nucli dels mitjans convencionals, i teniem moltes ganes d’allunyar-nos-en, de marxar lluny, a l’extrarradi, i mirarnos-ho tot des d’una certa distància. De tractar la informació sense estar condicionats pel dia a dia, les presses, l’actualitat… La única manera era sortint del centre i anar a El Extrarradio.

Estem parlant d’un mitjà com la ràdio, en el que les notícies caduquen molt de pressa i es viu de bulletí horari en bulletí horari…

El que estem intentant demostrar és que l’actualitat no està renyida amb una ràdio més reflexiva, amb més anàlisi i sobretot més cuidada. Evidentment nosaltres no podem competir amb els grans, perquè tenen molts més mitjans i perquè sempre ho faran molt millor que nosaltres, evidentment. Teníem clar que no volíem fer actualitat, però sí que volíem fer coses sobre l’actualitat, amb una certa calma i treballant els continguts sense pressa. Això vol dir que potser no et trobaràs cada dia un contingut nou a El Extrarradio, però quan n’hi hagi, serà perquè considerem que té la qualitat necessària. Cuinem els reportatges d’una manera molt lenta, molt artesana. Sobretot també perquè creiem en la importància del so. El so és súper-important.

Evidentment, tractant-se de ràdio…

Sí, però fixa’t que la ràdio està tan lligada a l’actualitat, que a vegades entres a l’estudi a fer un butlletí, una notícia o un reportatge, i tens molta cura del que dius, però no de com sona. Nosaltres, per a editar un reportatge, ens hi podem estar perfectament dotze hores seguides, i ja no parlo de la producció i la gravació, que ens hi podem estar deu o quinze dies o un mes. Per a editar un reportatge has de tenir temps, ganes, paciència i, també, que el teu projecte tingui alguna cosa que el diferencïi de la resta de projectes, que sigui diferent, original. Crec que hem aconseguit que el que se sent a El Extrarradio tingui aquesta sonoritat diferent d’allò que s’escolta normalment a la ràdio. I això permet que potser entris a escoltar un programa determinat, t’agradi, i que, en acabar, cliquis un altre programa que potser no hauries escoltat si no t’hagués enganxat l’anterior. I potser fins i tot acabis escoltant, com sense voler, tots els continguts de El Extrarradio!

Creus que la ràdio convencional s’ha acabat encarcarant i seguint uns mateixos patrons degut a la seva necessitat d’estar seguint l’actualitat minut a minut?

És molt difícil que la originalitat i la creativitat entrin en joc en una emissora convencional. Les presses i les urgències de l’actualitat fan que això es perdi de vista. També s’ha de tenir en compte qui treballa, ara mateix, a les redaccions dels mitjans de comunicació: el setanta per cent son becaris, potser fins i tot el vuitanta. Hi ha equips de becaris, coordinats per algú que ja porti un cert temps a la redacció. No vull pas dir que els becaris no treballin bé, evidentment! Alguna vegada has de començar i has d’aprendre l’ofici. Hi ha gent amb molt de talent, molt jove i amb moltes ganes. Però el que no pots fer és que tot el pes de la redacció recaigui en persones que estan fent pràctiques. És inviable, simplement perquè encara no estan preparats per a assumir tanta responsabilitat. Avui està passant una cosa que és, si més no, curiosa: estan relegant la gent de ràdio de tota la vida, l’estan acomiadant. I les seves funcions recauen en persones que jo crec que no estan preparades per, posem, fer un programa de tres hores en directe. La gent que dirigeix les emissores només es fixa en què aquella persona cobra un terç del que cobraria l’altre. I això, evidentment, és molt perillós: s’està perdent la professionalitat. Avui molta de la gent que s’escolta la ràdio no té ni el bagatge ni l’experiència necessàries.

Bé, ara són la vostra competència…

Les convencionals no són competència. Són els nostres mestres. Jo he après a fer ràdio a la ràdio convencional. Els meus grans mestres, els meus ídols són periodistes de la ràdio convencional. Hi ha grandissims professionals a la ràdio convencional. Potser sí que el que li manca, ara mateix, és adaptar-se als nous temps i fer passos més enllà. Pel que fa a les noves ràdios… Mira, fer ràdio és molt difícil. Tu pots sortir de la universitat i muntar-te un diari digital o un bloc, i es nota menys si ho fas molt bé o molt malament. A la ràdio, no ho pots amagar. Per fer ràdio, necessites un coneixement del temps, del ritme, de la cadència, de la veu, de la sonoritat, de moltes coses que, si les fas malament, es nota molt. Ara hi ha persones que amb un micro que tenen a casa fan podcasts i els pengen a la xarxa. Hi ha podcasts d’una qualitat fantàstica, però que ningú no s’equivoqui: no tothom pot fer ràdio, no és veritat. I no és veritat ni a les ràdios locals ni a les ràdios on-line. No tothom pot fer una ràdio de qualitat, perquè és difícil fer una ràdio de qualitat. Has de conèixer el mitjà. Jo crec que tothom qui ha treballat a la ràdio en coneix les particularitats i sap que la ràdio és complicada. Sap que una entrevista pot quedar molt malament, que un reportatge pot quedar molt malament, que una veu que no modula bé pot quedar molt malament, que una veu que no té ritme pot quedar molt malament. Són coses que has de saber si treballes a la ràdio.

Tornem a l’Ondas. Com va anar, tot plegat?

Ha estat la sorpresa de l’any. Nosaltres hem estat molt concentrats en la qualitat del producte, intentant crear una marca també a partir de les xarxes socials. Hem estat molt ocupats amb això. I hem tingut sorpreses: nosaltres no tenim padrins, no tenim recursos i, tot d’una, veus que comencem a tenir descàrregues, que es va creant un públic, i dius: “ostres, alguna cosa està passant”. Companys que estan en actiu en altres mitjans i que et diuen que volen col·laborar, que quan truques per convidar algú tots et diguin que sí… Això ens va anar animant: “Ostres no ho fem malament!”. Crec que el somni de qualsevol professional de la comunicació és tenir un Ondas, no? Saps que mai no el tindràs, o que el més normal és que et moris sense tenir-lo, perquè veus la gent que el té i dius: “no hi arribaré mai…” Jo recordo quan treballava a la ràdio convencional i deia: “Algún dia, quan ens donin l’Ondas…” Després muntes el teu propi projecte… Fa un any – sempre explico la mateixa anècdota, però és que és veritat -, el 2012, jo vaig anar a la gala dels Ondas, de públic. Feia dues setmanes que havíem engegat El Extrarradio. Durant una de les actuacions, vaig enviar un Whatsapp: “El año que viene estaremos nosotros aquí recogiendo nuestro Ondas”. Textualment. Em van dir de tot. Però la sort, la providència, el treball… un any després, hem pujat a l’escenari a recollir un Ondas. Per a mi ha estat el moment més meravellós de la meva vida, personal i professional. No només per a mi, sinó també, crec, per a tots els companys de El Extrarradio. Ha estat un any dur, però hem estat dient-nos: “Això funcionarà, ho fem bé.” Per això al discurs dels Ondas vaig dir allò que és tan important “Creer, crear y soñar.” Són les tres coses que ens caracteritzen. Era el consell que els volia donar als companys periodistes que es troben en una situació difícil. Hem creat un producte, hem cregut en el producte i li hem afegit una mica de somni, és clar. Si no somies que et donaràn un Ondas… I encara que no te’l donguin, la il·lusió que algun dia aquesta feina serà reconeguda és el motor que fa que cada día ho facis millor, no?

Una curiositat: on el guardeu l’Ondas?

L’Ondas el tinc jo a casa meva, que és on gravem. I és molt curiós, perquè el tinc a l’estudi i, quan passo pel menjador, em puja la moral.

I ara us acaben de donar un altre premi!

Sí, ara hem sabut que l’Acadèmia de la Ràdio i les Arts ens acaba de concedir el premi a la Innovació radiofònica. El recollim coincidint amb el dia de la Ràdio, el 13 de febrer. Què vols que et digui? Per nosaltres, per dir-ho en termes cinematogràfics, és com si ens haguessin donat el Goya i l’Oscar. No ens ho esperàvem. Ha estat una pujada d’adrenalina i de moral brutal.

I aquests dos premis repercuteixen a l’hora d’aconseguir anunciants?

De moment, no. Però també he de dir que no ens hi hem dedicat. Ara ens hi estem ficant. Durant aquest primer any, no ho hem fet. Volíem tenir, primer, un producte vendible: unes visites potents, unes descàrregues potents i un producte de qualitat. Ara ja ho tenim i ens ha coincidit amb l’Ondas. Hem passat Nadal i, quan hem tornat, ens ha coincidit amb l’altre premi. Però jo crec que ho aconseguirem. Esperem que sí.

Dona, amb els dos premis…

Crec que també les empreses han d’apostar per aquesta nova manera de fer periodisme. Crec que és un plus, apostar per la nova manera de fer informació.

Ara que el sector periodístic està com està, creus que la tendència serà que els periodistes a l’atur que tinguin talent acabin formant nous mitjans al marge de la manera de fer dels grans mitjans generalistes?

Crec que hi ha grans periodistes a l’atur amb moltes ganes de fer coses. Estem en un moment de canvis. Fa uns anys, si jo m’hagués quedat sense feina, hauria rebut una trucada d’un altre mitjà convencional. Això ara ja no passa. I no passa gens. El model de periodisme ha canviat i la manera de fer periodisme també. No et vindran a buscar a casa. Has de tenir clar què vols aportar al món del periodisme. Tu em dius que hi ha periodistes amb talent? Doncs, vinga! La qüestió és posar un projecte en marxa, sense por. Mira, hi ha una cosa que ens diferencia dels Estats Units, que és la por al fracàs. Als Estats Units, se’t considera una eminència en funció de les vegades que has fracassat a la vida o en els negocis. És important que hagis fracassat perquè un negoci et vagi bé. Aquí, aquesta mentalitat no la tenim. I és un error. Aquí, si fracasses, ets un fracassat. I has de posar diverses idees en marxa abans que una et funcioni. Jo els diria, als periodistes amb talent i a la gent creativa en general que està a l’atur o no té feina, que arrisquin. Que no és fàcil, ni fantàstic, ni flors ni violes. Però si no arrisquen, mai els donaran un Ondas. Perquè a nosaltres, el normal és que no ens l’haguéssin donat. Però, de totes maneres, som feliços fent el producte que fem. Jo cada nit, quan me’n vaig a dormir, des de fa un any em pregunto: “sóc feliç fent el que faig?” I no hi ha una sola nit en què la resposta no hagi estat: “molt”. M’agrada molt el que faig. I això és important.