El periodisme entra a les aules

Entrada publicada a Wikidiari.info el 28 de març de 2014

El Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Fundació La Caixa duen a terme, un any més, El periodisme a les escoles, un projecte per a ensenyar als alumnes de secundària què és el periodisme. Josep Romero, periodista, va visitar els alumnes de l’IES Pau Vila de Sabadell.

El Pati de l'IES Pau Vila a Sabadell
El Pati de l’IES Pau Vila a Sabadell

El duo barceloní vàlius (així, amb minúscula) fa gala que un dels seus dos components fa classes en un institut: “Sóc professor, conec la lliçó/ Sóc professor i això és tot un honor/ Sóc professor i escolto l’alumne/ i avui preparo una tutoria/ Si us plau seieu, escolteu/ si us plau seieu, calleu”. Per un moment, vaig pensar que si el guitarrista i cantant d’un grup de punk rock ja té problemes amb el comportament de la canalla, un periodista que mai no havia fet classes a adolescents seria un blanc fàcil.

En aquest cas el periodista era Josep Romero, que participa en el projecte “El periodisme a les escoles”, en el que ell i altres companys de professió expliquen als nois i noies què és això de la tasca periodística. Aquesta era la seva segona sessió. “Bé, jo ja havia fet classe abans, però a la universitat. M’he tret el doctorat fa poc i donava classes a la Internacional de Catalunya, però mai no havia fet classe a nanos tan joves sobre periodisme”. I és que una cosa és fer classe a gent que ja té una base periodística i l’altra és fer una xerrada sobre mitjans a alumnes – en aquest cas, de quart d’ESO i primer de Batxillerat de l’IES Pau Vila de Sabadell.

El professor que ens rep ens explica com anirà tot plegat: la xerrada es farà amb uns quaranta alumnes. Uns participen en un projecte per muntar un diari a l’Institut i els altres fan una assignatura sobre mitjans. Mentre els esperem que arribin, en Josep repassa el Powerpoint.

I arriben els nois i noies. El Pau Vila es troba en una zona de Sabadell “de tota la vida”, no hi ha gaire alumnes procedents de la immigració. El professor ens ha explicat que “són bons nanos i tots tenen famílies que llegeixen llibres”.

Però quina reacció tindran davant la lliçó, sobre què és el periodisme i per a què serveix el codi deontològic? Jo els observava per veure si detectava algun indici d’avorriment, aquell badall dissimulat, aquella mirada furtiva al mòbil, aquell badar mirant per la finestra… Res. Els nois i noies i els professors escoltaven atentament la lliçó de Romero. Vaig pensar que aquells nanos no acostumen a sortir del planning establert de matemàtiques-anglès-naturals-castellà-socials-català-educació física-religió o ètica-música i algun crèdit variable. Vaig tornar a sentir-me com quan tenia setze anys: admetem-ho, la vida a l’Institut és una de les coses més monòtones i avorrides que hi ha, independentment de si ets un bon estudiant o un gamarús, i per això una classe sobre periodisme és una cosa nova, que surt de la rutina. I les coses noves sempre prometen. A més, no hi ha exàmen!

En Josep parla de periodistes famosos, de presidents dels Estats Units que van ser derrotats per la premsa lliure, del codi deontològic, de mitjans públics i privats. I quan acaba, arriba el torn dels estudiants:

“Vostè em recomana estudiar periodisme?” pregunta una noia. Quina seria la resposta d’un periodista que sap de primera mà com està l’ofici? Doncs la del Josep és clara: “Per ser periodista has de tenir passió per ser-ho”. “Jo ho dic pels horaris” contesta la noia. Vaja.

“Què s’ha de fer per ser corresponsal?” pregunta un altre noi. “Bàsicament —contesta Romero— has de tenir rodatge. A ningú no li donen una corresponsalia quan surt de la facultat”.

Sona un timbre. Els de batxillerat se n’han d’anar i es queden els de la ESO, a fer un taller que encara durarà una estona més. Revisen i comenten les portades dels diaris que ha portat en Josep. Les d’avui parlen, sobretot, de la declaració de la Infanta Cristina als jutjats de Palma. No sembla que els vingui de nou que El Mundo i La Vanguardia ho vegin de manera diferent. Sembla que ja saben de quin peu calcen.

S’acaba la sessió, els nois i noies aplaudeixen i se’n van corrents cap a la classe següent. O a whatsappejar pels passadissos. Ens quedem el professor, en Josep Romero i un servidor sols a l’aula. “Ha anat bé, oi?” pregunta en Josep. “Estaven una mica tallats, però els ha agradat”, respon el professor. La conversa deriva cap a l’estat dels serveis públics, sobre TV3 i les condicions dels seus treballadors… Aleshores penso que en Josep havia d’haver insistit més en què, per ser periodista, fa falta sobretot molta, moltíssima vocació.