Jair Domínguez: “La literatura catalana mereix un Nobel, ara mateix no hi ha ningú que se’l mereixi”

Publicat el 15/11/2014 a Diari Català.cat

Fa un parell de setmanes que vaig darrera d’ell i no m’ha costat gaire poder concertar una entrevista. Un parell de tweets, un mail a la seva editorial i avall. Haviem quedat a les 11h, la nit abans em diu que li va millor quedar a les 11:30 i finalment entra per la porta del bar cap allà les 12:15. No és que m’estigui queixant, és que potser m’he acostumat massa a quedar amb gent puntual. No crec que faci falta presentar aJair Domínguez de manera gaire extensa, així que em limitaré a dir que és escriptor i guionista de tele i ràdio i que fa poc ha tret al mercat el seu nou llibre Segui vora el foc (Ara Llibres), potser el que és el seu llibre més madur sobre un inadaptat social que es guanya la vida filmant accidents i morts en primeríssim primer pla per vendre’ls després a una web. Les històries que escriu el Jair sempre parteixen d’un punt d’inici esbojarrat amb personatges insensats per acabar amb finals amb molts morts, però el viatge sempre val la pena. Quan el Jair deixa d’escriure guions, llibres o tweets, és una persona desintoxicada i sensata – tot i els seus problemes amb la llei i amb els sectors de la premsa més cavernosa – amb un dels punts de vista més lúcids que pots trobar sobre el món en general. Però això només li passa de tant en quant. Així que tan bon punt el Jair arriba, demana a la cambrera una cervesa i un entrepà i s’asseu, encenc la gravadora i me n’adono que és dijous 13.

Jair, avui és dijous 13. 

Hòstia. És dijous 13. Els 13 em donen mal rotllo.

Què és el pitjor que ens pot passar?

Ara ja res. Tot lo dolent ha passat ja. Bueno, han de venir coses pitjors, però en principi no hi ha problema, no? Estem en bon refugi, en un bar, que és dels millors llocs que pot haver-hi i no pot passar res dolent, en principi.

Això em tranquilitza. T’he de confessar que encara m’he d’acabar de llegir el teu últim llibre, Segui vora el foc. Vaig llegir Hawaii Meteor, però no vaig poder comprar-me Jesucrist era marica, perquè no el tenen al Corte Inglés…

Ui, els exemplars de Jesucrist era marica són difícils de trobar. De fet, ja no es pot trobar enlloc. El llibre més marginat del món, però bueno, una mica la idea ja era aquesta…

Què és el millor suporta la gent que llegeix els teus llibres? La violència? El sexe? Les drogues? Les situacions passadíssimes de voltes?

La gent més o menys no té cap problema a l’hora de llegir sobre drogues, sexe i violència, però la gent que té la pell més fina ho té per questions més polítiques o religioses. Més enllà que a algú li pugui sentar malament l’esmorzar per llegir escenes d’accidents o coses d’aquestes, no crec que hi hagi cap problema. La gent que ha pogut seguir la meva trajectòria ja saben que tiro pel broc gros, però el que en el fons m’agrada són altres assumptes més filosòfics.

Creus que la gent tolera més veure aquest tipus d’escenes que no pas haver-les de llegir?

Sí, totalment, perquè fins i tot si a la vida real, que crec que tothom més o menys ha vist un accident o una desgràcia, és molt pitjor llegir-ho, i millor al mateix temps, perquè cadascú ho interpreta a la seva manera. Cadascú es deixa portar i ho relaciona amb experiències viscudes i s’ho fa seu. La gent té tendència a fer venir bé les coses que llegeix amb les coses que ha viscut, que és la gràcia de no donar cap imatge. D’escriure-ho tot i és lo divertit d’escriure, vaja, és el que a mi m’agrada. Escriure.

Ara mateix hi ha hagut tota aquesta sèrie d’imatges des de l’Estat Islàmic, de decapitacions i tal. El protagonista de “Segui vora el foc”, el David, és un personatge que li agrada filmar aquest tipus de coses. S’ho passaría bomba anant a aquests llocs, no? 

O s’espantaria molt. És cert que el David és una persona que està molt desconnectada de la realitat i que li importa tot un pito. És un tio així com molt nihilista i suposo que en un lloc com el que dius tu sí que disfrutaria. Però potser al veure’s en un món que no és el seu i que la gent potser està molt més boja que ell seria un xoc emocional per ell. Però sí que és cert que això està proliferant molt, no? Sempre s’havia vist molta violència als informatius, però ara molta, no? Molta més, que jo crec que és la necessitat aquesta que tenen molts governs de generar un estat d’alarma, de crispació, de pànic envers un enemic. En aquest cas ha tocat ser els islamistes. Sobretot els Estats Units ens ho venen com el gran enemic i per això molts d’aquests vídeos s’emeten en prime time prèviament censurats, que a vegades fa més por veure el vídeo censurat que no pas veure’l tot sencer. Una cosa és que faci fàstic però un tio amb el cap tallat te l’ensenyen igualment. No t’ensenyen el procés, però t’ensenyen el resultat que a vegades és molt pitjor, no?

Tu has vist algun d’aquests vídeos sencers?

Hmm, Tots. D’ells tots. I a més hi ha coses gravades en primer plano i en HD. En full HD, que ha arribat la tecnologia als països islamistes. Hi ha coses gravades molt terriblement desagradables, que quan les veus les primeres dues o tres vegades t’agafa un cobriment de cor i després ja t’acostumes una mica.

A Segui vora el foc també hi ha un altre personatge, el Baby Lindbergh Júnior Jr. que és un escriptor idolatrat com una estrella del rock. Aquest personatge està inspirat en algú en particular?

No està inspirat en ningú perquè no conec cap escriptor que sigui estrella del rock encara. Els llibres, per desgràcia, cada cop van a menys i la cosa és surreal d’aquest llibre és que un escriptor pugui ser una estrella de fama mundial, increïble i valorat pel seu art. Era com molt paròdic tot plegat. Sí que té elements d’estrella, però és més el cantant de Maroon 5 que no pas Dan Brown per exemple, per dir-ho d’alguna manera.

Però a Dan Brown la gent el pot parar pel carrer…

Home, i tant. A Dan Brown, Salman Rushdie i Vicenç Villatoro, també. Hi ha escriptors molt mediàtics que mouen masses. Però en el sentit estètic de estrella del rock crepuscular encara no he vist ningú que vengui més que alguns músics.

Stephanie Meyers, JK Rowling…

A veure, grans escriptors amb grans legions de fans n’hi ha per tot arreu, cert. Però que generin aquest fenòmen al voltant d’esperar-lo a fora de casa i plorar quan el veuen… Encara falta una mica. Potser arribarà algun dia. Tant de bó arribi, això voldrà dir que els escriptors guanyem terreny a les estrelles del rock.

Perquè els fans dels escriptors són fans pel que escriuen que no pas pels escriptors en sí…

Exacte, per això i com actuen. Normalment els escriptors són gent bastant lamentable en la seva vida privada. Gent tancada en sí mateixa…

Fins que es moren.

Sí, alguns fins que es moren. Salinger, que només hi ha una foto pobre desgraciat, sortint amb el carro de la compra d’un súper. O Thomas Pynchon, que ningú sap ni tant sols si està viu encara. Està molt bé això.

Escrius sobre una realitat molt esbojarrada. Parles d’addiccions, de festes molt boges i de situacions molt surrealistes, però d’una manera molt versemblant. Com t’has documentat? Et drogues?

Ara no, perquè tinc una família i no m’ho puc permetre.

Vas amb gent estranya?

He anat amb gent molt estranya i molt drogoaddicta i d’aquí la versemblança que tu dius vé perquè té un component de realitat total. Tant de bo jo pogués seure i imaginar-me tot això i que fos versemblant. Però m’ajuda el fet que he viscut moltes festes d’aquestes i moltes barbaritats i tot això et serveix com a punt de partida perquè després se te’n pugui anar la castanya totalment. Però si el punt de partida està agafat a la realitat és molt útil en aquest cas, perquè si no no pots explicar coses de gent que no hagi estat en aquest món. Gent que hagi estat alcohòlica o drogoaddicte veurà que hi ha un component de realitat que li sona i que li és familiar. I que això li ajuda a entrar a la història perquè d’una altra manera és impossible entrar en un món tant estrany. Si jo escrivís directament ciència ficció és un concepte que tu has de comprar i has de dir “bueno a veure aquest tio quina pel·lícula em ven”, però m’agrada que hi hagi molts referents reals a les històries, sempre. Necessito partir d’un punt comú amb el lector i ha de ser aquest, ha de partir de l’experiència.

Perquè podriem dir que tu series el Chuck Palahniuk de Catalunya, o el Bukowski, que escriuen sobre coses super esbojarrades, els dos. 

Sí, i ells també ho fan des de l’experiència. Palahniuk crec que té una adolescència… perquè fins els 30 llargs no va començar a escriure. També les va passar canutes i explica coses que són superversemblants perquè ell va viure molta misèria. I de Bukowski, no en parlem, ja… Un senyor que el que més em meravella és que aguantés 80 i pico d’anys, amb el que havia arribat a fer! És tant divertit Bukowski, perquè el que explica són coses que li han passat i m’agrada molt això, tenint una vida que puguis explicar, que sigui interessant que l’expliqui, no? Tot el que tu expliquis que ho hagis viscut tu… hi ha moltes escenes de Segui vora el foc que m’han passat de veritat.

Com ara?

Una escena molt insensata de quan Baby Lindbergh està fent rehabilitació i es troba amb unes nenes que li diuen que hi ha una ovella dalt d’un arbre. Això és real. Unes nenes que diuen que hi ha una ovella dalt d’un arbre, i era un gat d’angora, que acaba trinxat. Això ho he viscut jo.

En sèrio?

Sí, sí. He de reconèixer que em passen coses molt estranyes. Tinc un iman perquè em passin tot tipus de situacions inversemblants per atzar. No les busco, eh! Però sempre que he acabat a llocs estranys, a festes privades… Llocs raros que m’han convidat, mai comptava anar-hi i he acabat anant sempre m’han acabat passant coses molt estranyes.

Com per exemple acabar declarant per l’Audiència Nacional.

Veus, això no està buscat! Això tot i que ho sospites, en el moment en que està passant. El tema del Bestiari il·lustrat, quan ho estavem fent no pensavem que allò anés enlloc. Però quan va acabar vam tenir la sensació de “aquí potser hem fet alguna cosa que ens penedirem”.

Bestiari il·lustrat – Jair Domínguez, Paraules que maten #tv3censura from erraperi on Vimeo.

Era ketchup?

Era suc de remolatxa. La guionista portava unes ampolles de suc de remolatxa i el vam fer servir. O com l’infame tweet de la selecció espanyola. Estava escrit sense cap intenció. Mira que he escrit tweets a vegades amb ganes de provocar i de tocar els collons. De criticar algun estament, algun totem molt clar, i no té gaire ressó. I en aquest cas fas una cosa sense cap intenció i al cap d’una estona, “ui ui ui, passa alguna cosa. Estàn retweetejant massa aquest tweet. Això no hauria de ser així”. I llavors passa el que passa, un periodista ho treu, ho llegeixen a Madrid, es lia una mica parda, bueno.

Home, te’n vas sortir força bé.

No, sí, d’allò sí, ara, després rebre amenaces de mort del rotllo “si le pasa algo a Iniesta te vamos a romper las piernas”, això ja no fa tanta gràcia.

També. 

Però vull dir que a Internet tot es treu de polleguera d’una manera salvatge.

Quin totem hi ha ara mateix a Catalunya que no es pugui tocar?

Veus, si m’haguessis preguntat fa tres mesos hagués dit Jordi Pujol. Ara ja… A veure… El tema dels jugadors del Barça és molt delicat. Si tu et fots amb els jugadors del Barça…

Però els jugadors del Barça… jo sento moltes queixes de l’estil “que no corren!”, “hem de vendre Messi”…

Sí, tot això ho pots dir, però atacar directament… sobretot quan anaven bé. Ara que la cosa va tan malament ara ja és més fàcil. Hi havia una època que tu no podíes enfotre-te’n tant salvatgament de Iniesta, de Piqué, de Messi… Era complicat. Crec que ara s’està aixecant la veda i ara es pot tocar a tothom, tot i que a Catalunya tenim la pell molt fina en molts aspectes. Clar que en temes polítics… Ara han entrat per la porta els de la CUP que són uns autèntics tios que els hi importa tot molt poc. En el bon sentit, eh? Vull dir, que no els hi importen les paròdies que es facin d’ells, Estan molt per sobre d’això, i això és molt maco. Però algun intocable a Catalunya? Ara no se m’acut ningú. Jordi Savall.

Ah!

No sé si algú se li acudiria fotre canya a Jordi Savall, a part que no seria capaç d’aguantar un concert de dues hores seu, eh? Suposo. Suposo, perquè no hi he anat mai. Potser després m’encanta Jordi Savall, que a mi m’encanta la música clàssica i la música barroca.

Home, surten molts referents als teus llibres. M’enrecordo del pròleg que li vas fer al llibre del Valero Sanmartí on deies, “…ens reuniem a les soirées al Circulo Ecuestre els divendres a la tarda. Allà mentre escoltavem Buxtehude i divagavem sobre Sartre en sobretaules regades amb generoses quantitats de farlopa peruana…” 

Sí senyor, sí senyor. Sempre poso el referent. M’agrada la música i m’agrada en tots els extrems. A la meva playlist de l’Spotify agafaries un cobriment de cor al veure Death Metal i Bach. Però això és lo maco, no?

Tu ets guionista de televisió…

Era, era.

Bé, ho eres, però havies estat al Polònia i al Crackòvia i ara tornes a estar al Crackòvia… 

Com a persona i sense escriure. És molt estrany això. Quan em van dir de tornar al Crackòvia em van dir de fer una secció em va semblar molt interessant tornar a la tele, que és un mitjà que no m’agrada. Bé, es clar, aviam: partim de la base que a mí la única cosa que m’interessa és escriure. I tocar la guitarra. I la ràdio i la tele no m’interessen per res. És molt trist, però és la meva vida i la meva feina. I no em puc queixar, gràcies a Déu.

I cobres!

Sí, sí, clar clar i cobro. D’on no trec diners és de la literatura, per això m’hi puc dedicar en cos i ànima i escriure el que em dona la gana, perquè no tinc cap pressió afegida. En canvi en la ràdio i la tele sí, que és el que em dona de menjar. I penso que el Crackòvia. Bé, hi ha un problema amb el crackòvia que és el canvi de format… I ara veig el meu jefe…

Com?

Que veig per la tele que van presentar Polònia, el musical.

Ah!

Encara no he anat a veure’l. S’hi ha d’anar en breu. El Bruno Oro està immens i canta molt bé. Mira el Queco! Oh, treballar amb aquesta gent és bastant divertit!

Jo un cop vaig anar a veure el Mire Usté, que va durar dos dies, i allò va ser un xou..

Ostra! El Mire Usté! Mare meva! Sí, sí. Ja se sabia que allò havia d’anar cap a un lloc més gran. Però és que el Polònia ha sigut un referent total. Un gran, gran programa. Estic orgullós d’haver treballat allà perquè realment estava superbé. El Crackòvia funcionava molt bé amb el format antic…

Amb el Núñez!

Gloriós. Tot el que feia el Latre, el Jordi Rios i Xavi Serrano, que són actors increïbles… L’Olivares… Els actors són immensos, però què passa? Que amb aquesta retallada del 50%… Clar és una llàstima, no? Tens un programa que funciona, que va a un target que no està clar del tot però que agrada a nens i a grans, que és una cosa impossible d’aconseguir. No és un programa de tietes de TV3. És un programa fet precisament per això. Perquè el Polònia els nens no l’acabaven de veure clar i en canvi el Crackòvia el podien veure. Jo tinc nens petits i em mola que puguin veure bestieses. Clar, retallar-lo d’una manera tant brutal que és o el deixem de fer o el reestructures completament, doncs et talla molt les ales, no? I crec que la solució que s’ha arribat amb el Crackòvia és… bé. Qualsevol canvi pel públic és radical i pels qui l’estan fent també, perquè ningú està acostumat a fer un programa nou, no? Ara, participar allà m’agrada perquè és divertit estar davant de la tele. Ja ho havia fet fa anys a Localia i és divertit. Surts allà, dius quatre bestieses i ja està. Dius el que et dona la gana, sense paraulotes – Però és TV3, no se’n poden dir – i és divertit. Perquè és el mateix que faig a la ràdio. Bueno, sempre he fet el mateix, de col·laborador. Explicar un tema, dir quatre bestieses i ja està. Treure ferro a l’assumpte, rajar una mica de l’esport, que crec que és un assumpte que se li dona més importància del compte en aquests temps que corren, però què fariem sense esport, no? Aquesta és una altra.

Al Crackòvia feieu els gags sobre els partits del cap de setmana, però al Polònia un mal dijous al vespre surt el president al balcó de la Generalitat i proclama la independència. Això obliga als guionistes a replantejar de cap a peus el programa. Quina és la situació més bèstia en la que t’has trobat com a guionista del Polònia?

A la època del Polònia quan jo treballava hi havia el tripartit, era una bassa d’oli.

Home, tant com una bassa d’oli…

D’acord, una bassa d’oli no ho ha sigut mai, Catalunya. Potser en el segle XII, però sí que és veritat que no hi havia els canvis d’un dia per un altre que hi ha ara i recordo que sí que haviem treballat contrarrellotge algunes vegades, però no sabria dir-te un cas molt radical. Sí que hi ha trucades, a vegades, a les 10 del vespre que no estàs preparat “per demà, hem de canviar-ho tot perquè ha sortit aquest tio i ha dit tal”. No et sabria dir un exemple clar. El que sí que et sabria dir és que quan estava treballant a Buenafuente, a Antena 3, sí que hi havia hagut moments de pànic.

Buenafuente, a més a més era un programa diari.

Era diari, sí i erem 11 guionistes, que està molt bé i podiem repartir la feina. Tenim tot el programa preparat, arribava l’Andreu, que gravavem en fals directe. Gravavem a les 20h fins a les 22h. I arribava l’Andreu, s’havia llegit el monòleg i deia “mmm, avui no vull parlar d’aquest tema” i erem onze tios picant. I allò sí que era “venga, venga, corre, corre” i vinga xistes i allò era molt divertit i molt estressant. Però molt divertit, al cap i a la fí. I allò sí que era allò que diuen els nervis del directe. Polònia és un programa gravat, sempre pots anar retrassant les coses, però amb Buenafuente era impossible. Allò s’havia de gravar a les 20h perquè a les 21h s’havia d’enviar a Antena 3 i haviem d’anar… Era molt divertit fer guions per directe i m’ho vaig passar molt bé, però t’acabes estressant molt a la tele amb un programa diari. I jo necessito un altre tempo, sóc de poble. Vaig a un altre ritme.

No ho sembla.

Hahaha. Ja ho sé, el que passa és que no dormo i sembla que vagi espitat constantment però no em drogo i ja no bec. Tant. I ho porto bastant bé.

Què tal el Buenafuente com a jefe? Perquè sempre es parla “el Buenafuente tal, el Buenafuente lo altre”…

El Buenafuente com a jefe és fantàstic, perquè no et suposa mai cap problema. És un tio que ho sap tot de la tele, per tant està de volta de tot. Et dona marge i a mi personalment em va donar una llibertat extraordinària per treballar i escriure el que et dongués la gana. Antena 3 et donava un parell d’indicacions, i La Sexta després també: no pots fer gags sobre terroristes ni sobre dones maltractades, a part d’això feu el que vulgueu. Ho trobo bé, eh? Tot i que sobre terroristes crec jo que es podrien fer més gags del que es fan.

Com el Vaya Semanita.

Exacte. L’Andreu com a jefe, fantàstic. És d’aquells jefes que no te n’adones que hi és. Arriba, fa el programa i se’n va. No és d’aquells que sempre el tens a sobre, que jo no suporto. Mai et toca els collons, quatre canvis per aquí i per allà i ja està. A part, hi havia un parell de filtres per allà. Hi havia un director i un coordinador de guió que s’encarregaven de que no hi hagués cap problema. No podies tenir cap problema. Amb el Toni Soler, hi ha molt més contacte, per exemple. Ell ha sigut guionista, és escriptor, li encanta ficar-se amb els guions i li encanta escriure. A l’Andreu no li agrada tant escriure. En canvi amb el Toni sí, comenta els guions amb tu “està bé” “jo ficaría això”, en sap molt, i això també és fantàstic. No t’atabala però en sap molt i sap de quin peu calces. Són dos estils molt diferents, i amb els dos pots treballar molt a gust.

Tu mai has amagat el teu independentisme, tot el contrari, ets un indepe militant. Tu creus que estem a prop de la independència?

Buf… Mentalment estem molt a prop. Políticament ja és una altra cosa. Jo estic content amb com s’està mobilitzant la gent, perquè al cap i a la fí el que importa és que la gent estigui motivada, que segueixin un objectiu comú i això sempre és maco de veure. El que passa és que políticament, la independència de Catalunya ara mateix, no la veig. No la veig a prop. La veig a curt termini, però a curt termini potser vol dir 3 o 4 anys. 3, 4, 5. Ja sé que la volem demà, eh? Però encara falta areglar. Però el que sí que veig és que el camí és irreversible i ara ja estem encaminats. Sí que volem fer vía, però és un procés llarg i requereix temps. Però el procés mental sí que s’ha fet i sóm majoria els que ho volem i endavant les atxes. I ja el que diguin els polítics ja depén d’ells. Jo, per això, me’n mantinc al marge del que seria grups polítics i tal. Sí que he pogut estar vinculat a grups polítics, però ara no ho vull de cap manera. Jo ja he dit que l’independentisme és un principi, però sempre m’ha interessat l’individualisme, el separatisme personal, de poble, si vols. Vilafant independent. Delta de l’Ebre independent. perquè seguiran havent problemes amb la independència. Seguiran havent zones de Catalunya que seguiran deixades de la mà de Déu i no pot ser, no? Ser independents per seguir sent centralistes és una tontería. Hi ha d’haver un canvi més profund, encara, de mentalitat.

Parlem d’estructures d’estat. 

Ui.

Literatura catalana. Què li falta?

Un Nobel i ara mateix no hi ha ningú que se’l mereixi. Ja són morts els qui l’haurien d’haver guanyat. Pere calders i Josep Pla ja van morir. I no hi ha relleu ara mateix. L’únic que veig ara mateix a la literatura catalana… (passa un carret carregat d’ampolles de ginèbra i tònica, patrocinat per una marca de tònica, que grinyola) Què és això? (es gira) EL CARRITO DE LOS GINTÒNICS!

El gintònic ha fet molt de mal a la nostra societat.

Mira, això és cert.

De totes maneres el millor gintònic no deixa de ser…

El de Larios i got de tub, clar! Això és com el que et deia, que no hi ha un trencament del que s’ha acabat imposant de novel·les de tietes i premios Planeta. Qui compra llibres? Doncs senyores de mitjana edat que els hi agrada molt comprar llibres per Sant Jordi per llegir-se’ls a l’estiu i ja està, no? I volen un totxet que parli de les nostres àvies, de la posguerra o de…

Cincuenta sombras de Gray.

Que és un altre fenòmen molt més global, que trobo que és una novela absolutament repugnant que vaig deixar de llegir a la pàgina 150, quan vaig veure que allò era blandiporno total. Em pensava que allò era una cosa potent, no? Però no, allò era porno per senyores grans i per senyors grans. Perquè estic dient jo aquí molt de les tietes, però els tiets també són legió i també compren llibres. Compren llibres sobre el Barça. Hi ha llibres que els hauriem d’apartar de la literatura de veritat. Jo sóc molt “old school” i m’agrada la literatura que explica coses, i els clàssics, i endavant. Tot lo altre que sigui llibres mediàtics, i jo he escrit algun llibre mediàtic, jo he escrit el de “99 coses que hem d’aniquilar si volem ser independents”, que és un llibre que va aprofitar el tirón de la independència per explicar coses, més enllà que jo com a escriptor m’hi pixo i m’hi cago en els llibres mediàtics i escric absolutament el que em dona la gana i gràcies a la meva editorial que publica ben bé sense tocar-me ni una coma el que escric. Però tot això, de llibres sobre Pep Guardiola i tal… Sí són llibres, però de consum ràpid i sense cap pretensió de passar a la història. En canvi, els novelistes joves que estan fent coses molt interessants. Gent que escriu i li importa un pito vendre com Sebastià Roig o Adrià Pujol, són tios que escriuen perquè els hi agrada escriure. I jo escric perquè m’agrada escriure. No tinc cap pretensió a l’escriure. I passo una mica del lector, que potser per vendre més hauria de pensar que hi ha gent darrera, no? Però de moment no tinc la necessitat de fer-ho perquè també crec que hi ha d’haver una honestedat entre l’autor i el lector. L’autor ha de fer el que li sembla i passar de tot, passar de modes, passar de facilitar-li la vida al lector i tal. Hi ha alguna gent que ho fa, però la gran majoria no ho fa. La gran majoria d’autors no escriuen com els hi agradaria escriure a sí mateixos, i em sembla una farsa terrible, no? Però, en fí. Algú ha d’escriure llibres d’autoajuda i algú ha d’escriure llibres de tietes que treballen cosint. Benvinguts siguin.

Són dos quarts d’una.

Sí, hauriem d’anar a fer un programa, no?

Jo? No! Tu l’hauries d’anar a fer! Però jo crec que t’acompanyaré.