Uns quants talents que recomano que seguiu (i que he tingut la sort de conèixer)

En gairebé totes les llistes de l’estil 10 coses que has de fer si vols ser creatiu o 25 coses que cal fer per augmentar la teva creativitat o 50 coses que hauries de fer per no fotre ni brot però semblar que estàs fent molt (aquesta última me la he empollat a consciència, tot i que no existeix) hi ha un punt que és redundant: relaciona’t amb gent creativa.

Com que sóc així de generós, us passo un llistat de gent, amb la qui crec que val la pena compartir un café, un refresc o una bona borratxera. Alguns potser, potser, us sonaran, d’altres tot just acaben de començar en el seu tema i d’altres ja tenen una carrera bastant consolidada, però tots son de la meva generació, si fa no fa i la majoria no són gaire coneguts. I tenen molt de recorregut. Si fa no fa, com jo. I perquè també crec que es mereixen que els hi faci la pilota. 

1- Jordi Ramoneda. twitter.com/jordiramonedajordiramoneda.com i youtube.com/lapellfreda67

El vaig conèixer fent teatre a la Joventut de la Faràndula, un dels millors laboratoris, pedreres o vivers – o com li volgueu dir – d’actors que tenim a Sabadell i fins i tot diria que és dels millors que hi ha a Catalunya. Per diversos motius vaig acabar apartant-me d’aquell món de llums, fantasia i colors (de tant en quant encara planyo aquesta decisió), però ell s’hi va acabar quedant una estona més fins que va provar amb el guió mentre estudiava a la ESCAC. La cosa li va anar bé i va fer pràctiques a la sèrie Arròs Covat, a la que va acabar participant-hi de plè dret a la segona temporada. Després va passar una temporada fora i ara un any que va tornar, per participar de manera precària (injustament) en diversos projectes. El que té la crisi. Tot i això, ell no s’arronsa i el pròxim projecte és el de dirigir la seva pròpia obra teatral “Les empreses es barallaran per donar-te feina”, que s’estrenarà a L’Estruch de Sabadell el 24 de gener. Si el guió és seu, s’haurà d’anar a veure.

2- Venga Monjas vengamonjas.com

L’Esteban Navarro i el Xavi Daura es van conèixer al cole, bla bla bla. Potser de tota la llista són els més coneguts, però els poso en part per poder presumir i dir que els conec des de Doña Jorjulia Tiene Problemas, un dels seus primers vídeos. Són dos cracks que quan van començar això del Youtube encara anava amb bolquers i pocs ens pensavem que arribarien a fer alguna cosa a la vida. Després va passar que van “lligar” amb els Nuevos Mamuts, uns altres colegues meus de quan jo anava al cole (ho vaig saber més tard, us ho juro!), el Filas i el Cines, que tenien un Fotolog (us enrecordeu? Un Fotolog!) molt boig i va passar el que va passar. A partir d’aquí, els Venga Monjas s’han fet un univers propi i ara mateix ho estan petant molt. Així que no sé si feia falta que els posés en aquesta llista, però de totes maneres, cal que tothom que no sàpiga qui son aquests dos tarambanes els coneguin. Així que aquí va el meu favor a la Humanitat. De res.

3- Luís Quiles facebook.com/luisquilesart

Un altre que ara mateix ho està petant com el plàstic de bombolletes. El Luis feia temps que pintava mones però va ser la seva feina com a acomodador del Cine Imperial de Sabadell que li va donar temps per anar fent dibuixets i adquirir una cultura peliculera que es nota als seus treballs com a ilustrador. Ferri defensor de la llibertat d’expressió, n’està fart que DeviantArt li censuri els seus treballs i que a Facebook no s’hi puguin publicar tetes, però no hi hagi cap escrúpol amb vídeos amb exhaltacions a l’odi. A Quiles tampoc li preocupa dibuixar-se a ell mateix en pilotes o fent qualsevol acte sexual, com si es tractés del Terry Richardson però allunyant-se de la seva frivolitat. El seu estil és militant i critica sense pietat la falsedat dels dirigents, la crueltat del sistema i la estupidesa humana, tot això sense renegar de l’hedonisme i fent servir tot de referents culturals. Com els Ramones, no té cap por de dir què li agrada i què no li agrada i ho dibuixa tal qual, sense filtre i directe a la cara. Ha sigut notícia en diversos blocs i ara està preparant una campanya de crowdfunding per poder publicar el seu primer llibre il·lustrat. I sí, la foto de portada és un dibuix seu.

4- Carola Solé twitter.com/carolasole

Qui havia de dir que aquesta pèl-roja per la qual la majoría de nois de La Faràndula hi perdíem el cul quan erem adolescents acabaria convertint-se en una gran i valenta periodista en majúscules. Quan feia la carrera va obtenir una beca de EFE que la va portar a Caracas, Veneçuela, en ple Chavisme. Des d’allà va obrir un bloc on va començar a explicar les seves vivències però poc a poc deixava pas a les cròniques pures i dures sobre la situació de Veneçuela. En part pel seu talent i en part per la seva bellesa, va arribar a poder tractar de manera molt propera amb Hugo Chávez fins al punt de fer-li un parell d’entrevistes. Quan Chávez va morir ella va quedar un pèl tocada i va decidir anar-se’n de Veneçuela per anar-se’n a treballar a Mèxic amb AFP. Recentment una investigació la ha portat a descobrir una matança que no es va denunciar a la zona de Cocula, a l’estat de Guerrero, i a escriure’n aquest article. I sí, estem parlant de prop d’on hi va haver la matança d’Ayotzinapa. Al vídeo la podeu veure parlar amb la periodista Carmen Aristegui, al programa de màxima audiència de Mèxic, sobre la investigació. I sí, qui no perdría el cul per una periodista pèl-roja i valenta? Ai…

5- Marc Grau i Edu J. Montoya twitter.com/marcgrau i twitter.com/edujmontoya

El pitjor que podien haver fet aquests dos era separar-se. Bé, potser aquí també hi falta el Lluís Vidal i aleshores tenim el pack complert. Però ho torno a dir: el pitjor que podien haver fet aquests tres era separar-se. Perquè el Gerard Cuní ja se’n va anar abans, encara que també se’l troba a faltar, a ell i al seu baix. El pitjor que podien haver fet aquests quatre era separar-se. Però igualment, encara que el projecte de Los Rotos no va tenir la continuitat que es mereixia, aquests dos són dignes d’anar-los seguint de tant en quant. El Marc és un guitarrista de “riffs grossos”, com acostuma a dir, i l’Edu és creativitat pura, que també dibuixa de tant en quant. De fet, m’hauria agradat poder-los incloure a tots ells en aquesta llista com “Los Rotos”, però mira. De totes maneres, fa poc que l’Edu i el Marc van tornar a pujar junts a l’escenari, en un concert al que no li van donar gaire bombo (o jo sóc tan lerdo que la convocatòria em va arribar tard). Així que potser una reunió està més a punt que mai. Per si un cas, ho posaré a la carta als Reis. En vermell, negreta, majúscules, subratllat, encerclat, il·luminat amb fosforito i el que faci falta.

6- Jordi Balaguer Miralles elamantedelaluna.com

Sota un nom tan pastelós com “El Amante de la Luna”, el Jordi ha fet una trilogía de fantasia medieval realment distreta. Situada en una Barcelona irreal, Balaguer construeix un relat on conflueixen Lady Halcón, El Señor de los Anillos, Romeu i Julieta i no sé quants referents més. Hi ha espadatxins, intrigues, trepes, màgia i moltes ganes d’escriure en el seu moment. La trilogía de El Amante de la Luna va tenir un gran èxit en el mercat de la fantasia medieval, arribant a lectors de tot l’Estat i d’Amèrica del Sud que compraven el llibre majoritàriament per Internet. Tot i que és un gènere que de bones a primeres sona superfriki i molt poc vistós per qualsevol persona que vulgui relacionar-se amb gent que vol relacionar-se amb altra gent, us puc dir que el Jordi és una persona completament normal tret que ha sigut dels primers amics que he tingut en casar-se. A part d’això, Balaguer està a punt de treure un altre llibre que no tindrà res a veure amb la fantasia medieval. Estarem amatents.

7- Al Galliner Teatre algalliner.com

Ho confesso: mai he anat a una obra de teatre seva. Molt malament. Però sé que són bons. Perquè els conec de fa molt de temps perquè l‘Òscar Castellví, el Marc Rius, l’Albert Gonzalez i el Xavi Salavert són amics de tota la vida, de teatre, d’institut i gairebé de teta. I perquè els veus pel carrer i ja desborden talent. Ara fa 10 anys que aquests quatre van muntar Al Galliner, estrenant-se amb l’obra “Tres tristos traumes”, que va resultar ser un èxit de públic i de crítica i a mesura que han anat creixent, òbviament, s’han anat fent més grans.

8- Organitzadors de l’Embassa’t embassat.com

Una menció especial es mereix Marc Rius, que a part d’actor també està ficat en mil històries, com per exemple la organització del Festival Embassa’t de Sabadell, que cada any intenta portar a la llum nous grups. El festival ha servit de trampolí per grups com SVPER (quan eren PEGASVS), Salvaje Montoya, Lasers, Ferguson, vàliusEl Petit de Ca l’Eril o DJ Tutu, així com també hi han tocat grups consagrats com Mishima, Manel o Standstill. Altres cracks que també col·laboren a l’hora de fer el cartell són l’Arnau Solsona, el Joan Pera (que també regenta el Kafka), el Julià Guerrero… etc. També cal dir que el disseny oficial del festival va a càrrec del dissenyador Pol Solsona, que també fa el disseny dels cartells de la temporada regular de La Faràndula, entre altres coses. Des d’aquí tres visques ben grans per Al Galliner i el Festival Embassa’t: Visca, visca i visca!

9- Laia Abril laiaabril.com

És de les poques persones amb les que he compartit redacció al diari de la facultat i ha arribat a ser el que  s’esperava: una crack. Va ser la primera persona que em va dir que no votava per sistema, i això ja em va causar una gran impressió d’ella. Després d’anar a Bòsnia un parell de vegades, va començar una carrera com a fotògrafa que la ha portat a ser editora fotogràfica de la revista Colors. El seu treball més recent, Thinspiration, és un viatge a la insensatesa de les comunitats pro-ana i pro-mia, que fomenten l’anorèxia i la bulímia com una manera de viure, que ha sigut premiat i ha causat sensació allà on ha passat. Sense cap dubte Laia Abril és una persona a tenir en compte si vols saber què està passant al món de la fotografía avui en dia.

Una imatge de Thinspiration de Laia Abril
Una imatge de Thinspiration, de Laia Abril

10- Marta Delatte martadelatte.net

Si Laia Abril és la foto, Marta Delatte és el text. I la foto, també. A part de fer uns risottos boníssims, Delatte té una formació multidisciplinar i és de les poques persones dins de l’àmbit de la parla castellana que ha aprofunditzat més en el discurs sobre la psicología del gènere. Si algun cop heu sentit a parlar que a Espanya hi ha un tràfic de testosterona entre els més alts del món ha sigut també gràcies a ella. Amb una orella posada també a la òpera, Delatte va estudiar escenografia operística i ara mateix està fent el seu doctorat a Londres. Un cul inquiet, sense dubte, i un dels millors talents que he conegut al llarg de la meva vida. Si teniu la oportunitat de fer-hi un té, no dubteu ni un moment.

11- Bertran Cazorla bertrancr.wordpress.comtwitter.com/bcr_

Periodista forjat en la manera de fer multimèdia del redactor de l’ACN, el vaig conèixer quan va venir a cobrir la consulta sobre la independència a Sabadell i hem anat mantenint el contacte, encara que de manera intermitent. Cazorla compagina la seva feina de cap de premsa d’Esquerra Unida i Alternativa amb les col·laboracions a La Directa. Si voleu saber res sobre el comportament de la extrema dreta – a Catalunya, a l’Estat o a Europa – ell és la persona. Enrotllat, afable, pota-blava orgullós de ser-ho i, sobretot, molt bona persona, és un periodista de raça, dels que creuen que l’ofici ha de servir per la transformació social i que s’han de cobrir les notícies que pocs s’atreveixen a cobrir a casa. Cazorla és un altre periodista valent, dels que val la pena anar seguint el que fan, i quan dic que és un periodista valent recordo que és una de les víctimes de la violència gratuïta que han exercit els Mossos d’Esquadra de tant en tant. (Com avui amb La Kasa de la Muntanya.)

12- Laura Saula laurasaula.com

Si hi ha algú que he vist crèixer com a periodista des que vaig acabar la facultat, aquesta és la Laura Saula. Menuda i amb ulls blaus, pots pensar d’ella que és la típica noia que a la primera que li vagi malament es fotrà a plorar en un racó. Però aquesta escaladora de muntanyes – hobby que li ha encomanat el seu nòvio –  té una mirada inquieta que fa d’ella una periodista excel·lent. Amb una gran capacitat organitzativa, col·labora en nosequantes publicacions com a free-lance (per quadrar els números, com de costum), sap buscar i trobar històries d’allò més sorprenents on qualsevol altre només hi veu quotidianitat. Generosa, riallera, i molt professional, és de les millors companyies que et pots emportar per anar a cobrir un esdeveniment avorrit. I això sempre s’agraeix, tu.

13- Alexandra Cama twitter.com/mrshalpert

Sí, el primer cop que la vaig conèixer jo també vaig pensar que era un pseudònim per un escriptor de novel·la eròtica, però no, Alexandra Cama és una dissenyadora i creativa que ha treballat per diverses agències de comunicació i de publicitat, des de Bassat Ogilvy per Hello Lola. Ara mateix és freelance, però us puc jurar i perjurar que és molt bona en la seva feina, fins al punt que pot arribar a passar-se el temps que es necessiti per quadrar els kernings per tal que el missatge arribi al seu destinatari final. Bé, potser no tant, però poques persones són tan meticuloses en la seva feina com ella. L’Alexandra no només desborda talent i llucidesa, sinó que té una ment privilegiada que li permet concentrar, crec, tota la història de l’art al seu cervell i volcar-ho en la seva obra. I d’això últim sí que estic segur. Ella té tot el necessari per triomfar al món del disseny gràfic i de la publicitat. No m’extranyaria pas veure-la recollint lleons d’or de Cannes a mansalva i que al FAD li facin una expo. 

14- Oriol Rey socium.cat facebook.com/sociumfood

A cagar la via amb el buenrrollista del Pau García-Milà. Aquest nano de Campdevànol sí que és un emprenedor i lo demés són hòsties. Després de conèixe’l a Austràlia, l’Oriol va tornar a Barcelona on va estar treballant en una start-up fins que va veure que traficar amb divises (era la activitat de la empresa, però “traficar” tampoc està ben dit) no era lo seu. Va plegar i amb la pasta del finiquito va començar a muntar un negoci que obrirà en poc: Socium.cat. Una nova manera de comprar aliments de la terra. La seva filosofia es basa en fer que els productes de la terra deixin de ser un producte de luxe pels mateixos catalans i obrir un mercat d’una alta qualitat als mateixos autòctons. Perquè no té sentit que la gran majoría d’aliments frescos que consumim vinguin de 10.000km lluny quan aquí no es poden vendre. L’Oriol també destaca per la seva bonhomía i perquè si aneu a la seu del Poble Sec segurament un atendrà amb un “Vols un café o una cervesa?”. Així SÍ que es porta una empresa. De moment us recomano que us aneu mirant la web i participant als sorteigs que fa al Facebook.

 

Òbviament al llarg de la meva vida m’he trobat amb més gent interessant, però he posat aquests, per començar i perquè són els que més ràpid m’han vingut a la ment. Ara, si creus que et mereixes un lloc a la llista, no et tallis i diguem-ho. Alguna cosa farem 😉