Martin Wight, les tres tradicions de la Teoria Internacional i com pot servir en una Catalunya independent

Quan a Catalunya es feia alguna ensenyança relacionada amb l’espectre internacional, es parlava de Negocis Internacionals, Comerç Internacional, Dret Internacional, etcètera, i el fet d’haver estudiat algun d’aquests plantejaments ja era com una premisa vàlida per poder opinar sobre com funcionaven les Relacions Internacionals i la diplomàcia. Però no ha sigut fins fa relativament poc que a les aules del país no s’hi ensenya Relacions Internacionals com una disciplina completa. I tot i que també teniu raó els qui dieu que a la carrera de Ciències Polítiques hi ha assignatures que tracten sobre les Relacions Internacionals, en la majoria de facultats només tenen un caràcter introductori. Tampoc he pogut trobar una gran part de la literatura considerada “obligatòria” o “recomenada” sobre Relacions Internacionals de quan vaig fer el màster a Austràlia al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya. D’altra banda, he de reconèixer que les universitats estan fent una bona feina a l’hora de subscriure’s a edicions online de diversos “journals”, o publicacions especialitzades. La Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, que fa un parell d’anys va començar el primer Grau oficial de Relacions Internacionals a Catalunya s’ha hagut de posar les piles en aquest tema i pel que veig ho està fent bé, però encara li queda camí per avançar. Torno a dir que no és fàcil fer una cosa en un lloc on no hi ha tradició i això ja és tenir nassos.

Sorprén que tot i no tenir tradició de fer graus o llicenciatures, a Barcelona sí que hi ha tradició d’obrir-se al món. Això la ha convertit en un pol de les Relacions Internacionals i, sobretot, de la Cultura de la Pau. Al Palau de Pedralbes hi tenim la seu de la Unió per la Mediterrània, sense anar més lluny, tot i que ara mateix aquest organisme està pràcticament aturat. També hi tenim l’Institut Català Internacional per la Pau, que està considerat com un dels millors think tanks sobre els Estudis de la Pau, així com també tenim l’IBEI, l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals, que ofereix un màster de Relacions Internacionals de qualitat notòria i atrau a estudiants d’arreu, i també hi ha el CIDOB, que també és un Observatori a tenir en compte per saber què es mou al món. Per no parlar que Barcelona és la segona ciutat del món amb més consulats, i que gràcies al Barça i Gaudí la marca Barcelona està molt ben valorada internacionalment. I així un llarg etcètera.

pc-140502-selfie-mayday-730a_7e532a28b4df56f2c57e43283bb743f6.nbcnews-ux-1360-900
Barcelona també és famosa per altres coses…

Però ara, ja he dit que en aquest país quan algú parla d’establir “Relacions Internacionals” o del paper de Catalunya enfront el “panorama internacional”, o quan es comença a fer càlculs de com la resta d’Estats rebria una Catalunya independent mentre es branda la resolució del Tribunal Internacional de La Haia sobre la Declaració d’Independència de Kosovo, o quan es diu que el “cas escocès” i el “cas català”, i fins i tot el “cas basc” poden tenir o no similituds… doncs aquest qui en parla acostuma a no saber-ne res. Com quan es diu que se sap italià o portugués perquè “són molt semblants”, però realment no se sap italià o portugués perquè no s’ha estudiat ni practicat. Per això m’atreveixo a pujar al cadafalc i fer aquesta introducció a les Relacions Internacionals. I ho faré de la mateixa manera com me les van presentar a mi quan era a Austràlia: a partir de les tres tradicions de la Teoria Internacional de Martin Wight.

Per qui no el conegui, Robert James Martin Wight va nèixer el 1913 i va morir el 1972 i és un dels grans teòrics de les Relacions Internacionals. Quan estudiava a Oxford va esclatar la Guerra Civil Espanyola i ell va declarar-se pacifista, fent del “pacifisme cristià” (ell era protestant) un dels seus camps d’estudi. Més tard, va esclatar la II Guerra Mundial, Wight estava donant classes mentre feia el seu PhD i el van cridar a files. Ell va declarar-se objector de consciència i el tribunal va acceptar amb la condició que no tornés a ensenyar, així que es va dedicar de ple a la recerca. Un cop acabada la guerra, va poder ser testimoni de primera mà de com van crear-se les Nacions Unides i allà va poder apendre dues coses: la primera, que allò potser era la obra de la més gran magnitud que s’havia intentat mai per unir tots els Estats i la segona, que tot i els esforços que feien els Estats representats, la ONU no era, ni de bon tros, la panacea per a tots els mals que afecten les relacions entre els Estats. Amb aquesta experiència va escriure un llibre que és lectura obligatòria a pràcticament totes les facultats de Relacions Internacionals: “Power politics”, on descriu que el que determina les Relacions Internacionals és el fet que l’Estat guanyi o perdi poder enfront dels altres Estats. “Power Politics” no es va publicar fins passada la seva mort. Però poc a poc, Wight va anar guanyant prestigi i va fer-se amb una plaça al Royal Institute of International Affairs Chatnam House i una altra a la London School of Economics, dues escoles que des de sempre s’han considerat del milloret que hi ha en formació de polítics, diplomàtics i futurs acadèmics. També va fer classes arreu del món. De Wight es diu que va ser l’arquitecte de la manera de fer relacions internacionals al Regne Unit des de finals de la II Guerra Mundial fins ara. De fet, ell va ser també un dels màxims exponents de la anomenada “Escola Anglesa”, on – irònicament – ell n’era l’únic anglès.

L’altre llibre important de Wight i del qual en vull parlar ara és “International Theory: The Three Traditions”, que també va ser publicat de manera pòstuma el 1991. Allà, Wight va distingir, primer, la corrent realista o “maquiaveliana” – que vindria a partir de com enfoca la política Niccolò Machiavelli. En segon lloc, Wight descriu la tradició racionalista, o “grotiana” – que ve de Hugo Grotius -, i, finalment, la revolucionaria o “kantiana” – que vé d’Immanuel Kant. I per aquells qui encara no hagin entés els mínims de Ciència Política, en cap moment s’està fent una distinció entre polítiques de dretes i esquerres, per molt de dretes que sembli Maquiavel i per molt d’esquerres que sembli Kant, així a priori. Dretes i esquerres és un concepte que avui en dia es basaría més en el contingut polític dels partits que no pas en la manera de fer del polític, tot i que a vegades hi ha opcions polítiques bastant orientades a una manera de fer. Ara ho veureu.

RUEDA DE PRENSA PABLO IGLESIAS, LÍDER DE PODEMOS
Podemos tampoc era de dretes ni d’esquerres.

Comencem per la primera Tradició dins de la Teoria de les Relacions Internacionals, la tradició Maquiaveliana o Realista:

Els realistes diuen que el món està format per Estats i que l’Estat és l’actor principal en les Relacions Internacionals, i que els Estats són, en principi, tots iguals a nivell mundial ja que tots són sobirans. Ja sigui una república, una monarquía, una dictadura, un califat, un sistema autogestionat de Govern pels mateixos habitants o gestionat per un multimilionari. El cas és que l’Estat té el monopoli del legítim ús de la violencia. I no només això, sinó que l’Estat es basa en aquesta legitimitat. Que si no es fa complir la llei, no s’és Estat ni és res. I això es pot implementar a l’Estat Islàmic, als Estats Units, a Suïssa i fins i tot a una casa okupa, que acostumen a ser més ordenades del que us creieu. Per dir-ho d’una altra manera, la tradició realista diu que per conviure necessitem guies de convivència que solen ser punitives: Aparques malament el cotxe? L’Estat et multa. Evadeixes impostos? L’Estat et porta a la justícia. Cremes contenidors? L’Estat envia la BRIMO. Si l’Estat no et multés per haver aparcat malament el cotxe ni tampoc et portés a la justícia quan evadeixes impostos davant dels seus nassos, ni enviés la BRIMO en un aldarull, l’Estat no només no estaria fent el seu deure, sinó que a més a més perdria la seva legitimitat. Per posar un exemple sobre això, fixeu-vos en les diferències que hi ha entre Corea del Nord, on l’Estat arriba fins i tot a controlar el pensament de la gent, i a Somàlia, on l’Estat amb prou feines pot controlar la capital, Mogadiscio.

Ara potser us preguntareu qui té el monopoli de la legítima violència en un marc internacional. I automàticament contestareu que “La ONU, clar”. O “la Unió Europea, per suposat” o “l’OTAN, potser”. Doncs per la corrent realista totes aquestes organitzacions entre estats no són res més que una cosa fictícia, un paripé de cara a la galeria. Recordem, per la mateixa regla de tres, que a Ned Stark no el va poder salvar un tros de paper.

AOmPuyv
Cersei perfeccionant l’art d’estripar paper

Qui te el monopoli de la legítima violència és l’Estat, que a més a més és sobirà, i ja està. És més, segons afirma Wight sobre la tradició realista, els Estats viuen en anarquía entre ells. El que importa són els interessos de l’Estat i punt, per sobre dels demés Estats. Pels realistes els dubtes morals solen ser un estorb per pendre decisions adequades, com deia Maquiavel a “El Príncep”, per posar un exemple. Aquesta anarquia provoca que imperi la desconfiança entre els Estats i la llei del més fort. És a dir, hi ha d’haver algun Estat que posi ordre i que es sobreposi a d’altres Estats, formant un poder homogeni que garantiria una certa estabilitat. El fet que hi pugui haver un altre poder a la regió pot provocar que aquesta balança del poder es desestabilitzi, i per això cal que l’Estat se sobreposi. De fet, el poder és un tema molt important dins de la concepció de la tradició realista.

anigif_enhanced-buzz-17985-1367532848-0
Cersei Lannister, la perfecta neorrealista.

La tradició realista concep que les Relacions Internacionals donen, o han de donar (segons la teoria dins de la tradició realista), un resultat de suma zero, és a dir: els guanys d’un signifiquen les pèrdues d’un altre. Els recursos són limitats i l’Estat s’ha de garantir aquests recursos per sobre d’altres Estats, i això fa que els conflictes no només siguin inevitables, sinó que fins i tot segons algunes teories englobades dins d’aquesta tradició, hagin de ser necessaris. Com més recursos, més poder per sobre dels altres Estats. Com més poder per sobre dels altres Estats i més homogeneitat, menys estats enemics tindràs i més estats aliats i més estabilitat a la teva zona d’influència, que pot extendre’s al món sencer. És a dir, dins de la tradició realista o maquiaveliana de la teoria internacional podriem donar per bó que segueixen la dita romana “si vis pacem para bellum”, és a dir, “si vols la pau, prepara’t per la guerra”. O com diria Clausewitz: “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”.

La concepció realista, o maquiaveliana (que no maquiavèlica) no és gaire atractiva. Ells mateixos ho accepten i diuen que la manera com funciona el món és trista (per exemple, Mearsheimer ho va arribar a escriure en algun lloc del qual ara no trobo la referència) però ha sigut la concepció predominant en les relacions internacionals fins ara, i encara té els seus adeptes, que no són pocs, o sigui que cal entendre-la en tota la seva cruesa. Però ara, si no fos per la tradició realista, Game of Thrones no seria la sèrie que és. De fet, vaig aprovar textos del màster citant la sèrie. I recordeu el que diu Cersei Lannister, que “el en joc de trons o guanyes o perds”.

anigif_enhanced-buzz-7670-1367520668-1
Suma zero

La segona tradició dins de la Teoria Internacional és la tradició que Wight anomena “racionalista” o “grotiana”, però també és coneguda com “Liberalista”.

Hem aprés que en la tradició realista l’Estat era l’actor principal dins del marc de les relacions internacionals, i això no varía dins del racionalisme. Tot i això, i a diferència del realisme, el racionalisme també admet el poder que tenen altres actors dins del context internacional a part dels Estats, especialment el de les organitzacions supraestatals i els pactes comercials entre estats: Les Nacions Unides, la Unió Europea són considerades com “joint ventures” d’Estats dins de la tradició racionalista, és a dir, són unions d’Estats que poden fer junts el que un sol estat no pot fer i que aquestes relacions són bones ja que ajuden al manteniment de la pau. Pels grotians, Les Relacions Internacionals es basen en un sentit moral de lligam però també com una necessitat que tenen els Estats de cooperar per assolir objectius. La tradició racionalista creu que la relació entre estats es basa en una suma positiva, el que avui dia es coneix com a “win-win”, és a dir: Si Estats Units i Cuba han dit que tornaran a tenir relacions diplomàtiques normals és perquè aquests dos Estats creuen que hi ha alguna cosa a guanyar d’aquesta relació.

Tot i això, dins de la tradició racionalista es contempla la guerra com un fet inevitable que regula la balança del poder. És a dir, mentre que en la tradició realista la guerra és una necessitat, dins del racionalisme és un sub-producte de les relacions entre països. Alguna cosa així com ara que la guerra en part és inevitable com ho és el fet que les persones han d’anar al lavabo de tant en quant. És a dir, un món sense guerres és impossible perquè els estats no poden aliar-se amb tothom, ja que hi ha estats que tenen interessos contraris entre ells i que acaben xocant. Com és impossible no cagar, perquè acabariem explotant. La guerra, aleshores, seria un sub-producte de les relacions internacionals segons la tradició racionalista. Com la mateixa merda, vaja.

La tercera i última tradició, la revolucionaria o kantiana.

Com tot allò revolucionari, la tradició kantiana va més enllà del que diuen les altres tradicions. És més, la tradició revolucionaria va en contra del que diuen els realistes, en quant a que les relacions internacionals són relacions només entre Estats, i els Liberalistes, en quant al fet que li donen la mateixa importància a la guerra com a la cooperació entre els Estats. Pels revolucionaris, l’important no està tant en els Estats en sí, sinó en les persones o els col·lectius que sovint traspassen les fronteres dels Estats. Sé el que esteu pensant: “Proletaris del món sencer, uniu-vos!”. Doncs sí, els trets van per aquí.

nick-wrack5
“El camí cap a l’infern està pavimentat amb bones intencions”, diuen alguns teòrics realistes.

La tradició revolucionaria de les Relacions Internacionals no veu els Estats com l’entitat que les representi, sinó que només hi veu una manera de dividir el món. La finalitat de la tradició revolucionaria no és tant la de l’establiment d’un Estat, sinó la de la unió final de la Humanitat. Per això els revolucionaris també hi posen ènfasi en la qüestió moral, però no tant com ho fan els liberals en la manera que els pactes entre estats estan per mantindre’ls, sinó en el sentit que s’ha de mantenir una relació de germandat amb els semblants. El nom de “tradició kantiana” li vé per l’imperatiu categòric de Kant: “obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, alhora, en llei universal“. Es defensa una solidaritat horitzontal entre tots els membres d’una comunitat i, a diferència del realisme, on prima per sobre de tot l’Estat, a la tradició revolucionaria s’apela al que avui en dia en diem “la societat civil”.

Aquesta tradició no només fa referència al marxisme, com heu pogut endevinar, sinó que d’apelacions a la “Humanitat” n’han fet referència un seguici molt àmpli d’organitzacions. Les tres grans religions abrahàmiques, per exemple, tenen creients a gran part del món que entre ells es tracten – o s’haurien de tractar – com a iguals. La Creu Roja està present a tot el món i els seu set principis venen de la voluntat de voler arribar a quanta més gent millor. La Masoneria també aspira a una germandat Universal, i així podriem anar seguint.

msteps2
Germandat universal, però no igual.

Wight distingia tres etapes en que la ideologia Revolucionaria va anar prenent cos: la primera va ser la Reforma Protestant, la segona la Revolució Francesa i la tercera la Revolució Comunista del s.XX. Wight també va identificar els seus moviments contraris com part d’aquesta mateixa ideologia Revolucionaria dins del marc de les Relacions Internacionals: la Contrarreforma Catòlica, el Legitimisme Internacional davant de la Revolució Francesa i l’Anti-comunisme Dullesià. Tots aquests fets es basen en la moral de voler el millor per la Humanitat – ja sigui per una banda o una altra – que no pas per voler el millor per a cada Estat. Si uns volíen una cosa diferent per la Humanitat que prometía ser millor del que hi havia aleshores, els altres volien que les coses continuessin igual perquè creien que aquest canvi portava la Humanitat a pitjor. 

Així que crec que podriem dir que l’Estat Islàmic també entraria dins de la concepció revolucionària de Wight. Per ara.

De fet, aquestes tres tradicions que he exposat no són tres camins rectes que no es toquen els uns als altres. Són tres concepcions que el mateix Wight ja deia que era pràcticament impossible que fossin pures. No hi ha un realista pur, ni un racionalista pur ni un revolucionari pur, sinó que existeixen polítiques per cada moment. Tot i això, si ara anés a una escola de Ciències Polítiques i digués en veu alta davant d’un professor que per un governant és un error caure en el purisme més extrem podriem estar discutint durant molt de temps sobre aquesta premisa.

En tot cas, espero que aquesta entrada al meu post us hagi il·luminat una mica sobre quines percepcions sobre Catalunya, i quin tipus de socis i perills ens podem trobar quan el nostre representant segui a la seva butaca de la Assemblea General de la ONU i els nostres ambaixadors presentin les seves credencials a Washington, Londres, París o Pequín. O fins i tot abans que tot això passi.