Per què crec que una Catalunya independent necessitaria un exèrcit (1)

Continuu sent un pacifista i crec que la guerra és la mostra més evident de la estupidesa de l’èsser humà. I que, per tant, som capaços de fer les coses millor. Però crec fermament que una Catalunya independent hauria de tenir un exèrcit. O unes forçes d’autodefensa regulars. M’explico després del salt:

Aquestes últimes setmanes m’he estat mirant les notícies que sortien sobre els esborranys d’una constitució catalana, especialment pel que fa a dues propostes en concret. La primera, on hi participa el jutge Santi Vidal, cosa que ha sigut pública i notoria pels seus problemes amb el Consell General del Poder Judicial. Aquest esborrany s’hauria de fer públic de manera integral aquest mes, tot i que ja hi ha hagut “prèvies” de on anirien els trets. La segona, promoguda pel Miquel Strubell de Solidaritat per la Independència, un membre de la ANC d’Arizona, l’Oriol Vidal-Aparicio i dues persones més, i que ja es pot veure i fer modificacions mitjançant la web Constitució.cat.

Tot i això, encara hi haurà més propostes de Constitució. Sense anar més lluny la ANC està treballant per fer un tercer esborrany, i encara m’ha arribat que des de Reagrupament i sectors de Convergència estan treballant per un quart esborrany. De moment és tot el que he pogut anar recollint, però segurament, i a mesura que avanci el procés, ens trobarem amb esborranys de tot tipus sobre com hauria de ser la constució del nostre país i aleshores sí que serà quan els catalans haurem de patir per la unitat.

Però per ara, parlarem de la proposta de Santi Vidal & Co. i de la de constitucio.cat, que son les dues úniques que han sortit a la llum, per ara.

Una de les coses que més m’ha sorprés és que aquestes dues propostes són obertament antimilitaristes, en el sentit que o limiten l’acció d’unes forces d’autodefensa fins al punt que poden servir per fer desfilades i poc més, o directament prohibeixen l’exèrcit a Catalunya. I, sincerament, no trobo malament que es reguli l’exèrcit en absolut per fer una cosa o una altra, és més, l’exèrcit des de sempre és la punta de llança d’un estat. De fet, és l’únic instrument d’un estat que està completament sotmés a aquest. Ni els metges, ni els bombers ni tan sols la policia està tan sotmés a l’estat com ho està l’exèrcit. Per què si no us penseu que la única manera que tenen els estats d’assegurar l’enviament d’ajuda humanitària en les zones de conflicte és mitjançant l’exèrcit?

SOLDIERS-ON-ALERT
Sabieu que Pakistan és el país que aporta més tropes a la ONU, seguit per Bangla Desh, Índia, Etiòpia i Ruanda?

 

Hi ha qui dirà que quan es posa a l’exèrcit a administrar ajuda humanitària aquest acostuma a fallar estrepitosament i que, per tant, són més efectives les ONGs. I aquí estariem completament d’acord, Però una cosa no treu l’altra i cal recordar que les ONGs no formen part de la estructura de l’estat. Per això, quan els governs dels diferents estats han d’enviar ajuda humanitària o han de fer accions de R2P (sigles de Responsability to Protect, el que vindria a ser la ingerència humanitària o el fet d’enviar cascos blaus o forces pacificadores en una àrea en conflicte) recorren a l’exèrcit. És més, en la majoria d’estats el màxim dirigent de l’exèrcit acostuma a ser el cap de l’Estat, amb el que la simbiosi estat-exèrcit és òbvia. També vaig parlar que Max Weber sustentava l’Estat en l’exercici que en feia del monopoli de la violència legítima.

Per altra banda, la policia mai és un bon substitut de l’exèrcit, ja que té una altra missió, la de servir i protegir al ciutadà, quan l’exèrcit té la missió de servir i protegir l’Estat. Clar que, malauradament, a Catalunya ja no sabem a qui serveixen els Mossos, però això és un problema del cos de policia i del Departament d’Interior que porta temps arrossegant-se i en aquest article no estic parlant tant a nivell pràctic sinó més a nivell teòric.

Posem-ho en context: A l’intent de cop d’estat de 1936 a Barcelona, l’exèrcit sublevat actuava sota la premissa de “salvar Espanya”, és a dir, la pàtria. L’Estat. L’ens. Actuaven d’acord amb la seva premissa que l’exèrcit era l’encarregat de servir i protegir a l’estat, peti qui peti. Però el fet que el cop no triomfés a Barcelona va ser gràcies, en gran part, a la Guardia Civil. La Generalitat d’aleshores tenia traspassada la competència de policia, guàrdia d’assalt republicana i guàrdies civils. La Guardia Civil és un cos, com s’indica, civil, però sota règim militar. Després d’un matí de dubtes, i amb un exèrcit revoltat que anava guanyant terreny a la ciutat, a les dues de la tarda la Guardia Civil es va posar al costat de la Generalitat. És a dir, la Guardia Civil va actuar sota la premissa de protegir i servir al ciutadà, fins i tot en contra de la branca de l’estat que volia sotmetre’ls. I sí, finalment el cop d’Estat va fracassar a Barcelona i ja sabem com va acabar la història i tot plegat.

VictorHurtado-LaSublevacion-Bcn1
Això ho he tret de la Viquipèdia, que ho ha tret d’un llibre de text…

 

Però veieu que l’exèrcit i la policia, o la Guardia Civil en aquest cas no actuen sota la mateixa premissa?

Es clar que aquesta història també treu que a Catalunya hi ha una fòbia immensa a l’exèrcit i a tot allò militar, precisament perquè els exèrcits espanyols i francesos al llarg d’aquests últims tres segles ens han tractat com ens han tractat. I perquè no teniem un exèrcit propi que protegís Catalunya. I que l’exèrcit espanyol, històricament, ha tingut unes mancances molt grans, sobretot pel que fa els seus oficials que han acostumat a ser gent obscura, rara i molt poc brillant. Una cosa que en altres països, per exemple Austràlia, Estats Units, o Anglaterra s’ha intentat polir des de fa temps, amb la creació d’escoles d’oficials amb prestigi i de programes de subvenció d’estudis superiors per als membres de l’exèrcit. (també podem parlar sobre com l’exèrcit dels EUA va prometre aquests paquets de subvencions als nanos que s’hi van enrolar per anar a la guerra d’Iraq, on tot va ser un gran despropòsit). De fet, a Espanya no hi ha hagut aquest tipus d’incentius per fer-se militar fins fa relativament poc, ja que hi havia servei militar obligatori fins el 1996. Amb això hi havia tropa assegurada, i els qui entraven a ser oficials o era gent que havia trobat en l’exèrcit un paraigua o era gent amb tradició familiar. I això provocava que l’exèrcit espanyol tingués un ambient ranci com un bar de mala mort.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Però tothom sap que als bars guarros hi fan les millors braves.

 

Clar que també hi haurà qui pensa que en el cas que haguessim de necessitar d’un exèrcit podriem pagar a un exèrcit de professionals o a una coalició perquè ens defenguès. En qualsevol d’aquests dos casos, estem parlant d’estupideses supines.

En primer lloc, un exèrcit es necessita en cas d’invasió o d’emergència nacional on cada minut és necessari. Si als Estats Units poden mobilitzar la seva força aèria a qualsevol ciutat dins del seu territori en només tres minuts, imagineu el dia que França o Espanya es tornin boges un dia, i enviin les seves tropes a creuar la Noguera Ribagorçana o els Pirineus… I que el nostre govern encara hagués de començar a fer tràmits per tal que la OTAN o qualsevol altra institució ens enviï tropes? Mare meva, quin desastre. I en el cas que aquests tràmits s’acabessin de fer, creieu que ens les enviaria? Sí? Segur? Immediatament? O quan estiguem a punt d’extingir-nos, com va passar amb Kòsovo o Bòsnia o els Rebels de Líbia? Recordeu que a Síria i a Iraq s’esta massacrant a gent i el món està amb els braços plegats. I pel que fa a pagar a un “exèrcit de professionals” a què ens referim? A mercenaris, com els de Blackwater, que un dia poden estar al nostre servei i el dia següent al servei de l’Estat Islàmic? O a autèntics terroristes que han fet de la guerra i la devastació el seu modus vivendi? No, gràcies. La seguretat d’un país no es posa a les mans d’uns que es venen al millor postor. 

I sí, sí. França o Espanya. Què dieu? Que estan dins de la Unió Europea i no ens poden atacar? Ah, teniu raó avui, però la Unió Europea no existirà per sempre. I el dia que deixi d’existir, Catalunya la hauria de sobreviure. Aquest és el paper d’un Estat, el de protegir la seva societat davant del món, encara que sigui l’apocalipsi. I recordeu que França i Espanya han sigut els dos països que més difícil li han posat les coses a Catalunya.

I precisament, perquè som un país petit enmig de dues grans potències que sempre que han pogut han intentat esborrar-nos de la faç de la terra, quan siguem independents necessitarem un exèrcit o unes forces d’autodefensa. Amb tots els maldecaps que comporten els exèrcits. 

Com que veia que a partir d’aquí m’allargava massa, he decidit partir aquest post en dos. Demà, la crítica a les propostes de constitució entorn a les forces armades de Constitució.cat i Santi Vidal & Co.