Per què crec que una Catalunya independent necessitaria un exèrcit (2)

En el post que vaig publicar divendres, vaig expressar diverses raons per què una Catalunya independent necessitaria tenir un exèrcit. En aquest post comento els articles sobre l’exèrcit que s’han escrit als esborranys d’una constitució catalana. Al final també agafaré l’article 9 de la Constitució Japonesa, que prohibeix l’exèrcit, i explicaré molt breument la situació del Japó en matèria militar i geopolítica. 

Començaré per la fòrmula que presenten els de Constitució.cat, que diu el següent:

Article 22:

De les forces armades.

  • 1. Catalunya disposa d’unes forces armades adequades al que l’obliguen els tractats internacionals i proporcionades amb la situació geopolítica que l’envolta per a la defensa del territori. En tot cas, la despesa pública en matèria de defensa no pot superar cap any el [•%] dels pressupostos de l’Estat.
  • 2. Qualsevol despesa en armament no convencional està prohibida. Catalunya rebutja rotundament l’ús d’armes nuclears, biològiques i químiques, així com les armes destinades a matar indiscriminadament i totes les prohibides per tractats internacionals.
  • 3 . Qualsevol altra despesa en armament ha de ser aprovada pel Parlament.
  • 4. Es prohibeix expressament la participació de les forces armades fora de les fronteres de l’Estat, excepte en missions humanitàries concretes o bé sota mandat de l’ONU quan així s’escaigui.
  • 5. Cap ciutadà no pot ser obligat en contra de la seva voluntat a prestar serveis a l’Estat que impliquin l’ús o tenència d’armes.

Anem a pams.

El primer punt diu que es disposarà d’unes forces armades “adequades al que l’obliguen els tractats internacionals”. Malament comencem. Per començar, un Estat a la seva constitució com a tal no pot estar obligat a cap tractat, ja que o és sobirà o és sotmés. Però és que a més a més, no hi ha tractats internacionals que diguin que s’hagin de regular les polítiques internes de cap estat a menys que l’estat s’hi adhereixi. I una Catalunya independent, per començar, no estaria adherida a res de res de res. Ni a la Unió Europea, diuen. En quant a la part de limitar el pressupost de defensa, és cert que la política del Ministeri de Defensa durant l’era Aznar – sobretot quan Eduardo Serra era ministre i després Trillo – va portar a un deute brutal amb la indústria armamentística. Els exèrcits són cars, cert. Però per una defensa òptima no només han de ser operatius avui en dia, sinó que a més a més han de ser més avançats que els dels teus possibles adversaris. I per altra banda, tot i que cregui que Catalunya hauria de tenir un exèrcit, també crec que seria bó que el país tingués altres prioritats que les de mantenir un exèrcit, com ara la sanitat o la educació. Però el fet de posar un límit a la despesa militar constitucionalment és com curar la ferida abans que es faci. També s’haurien de tenir en compte les situacions de guerra i també, en el cas que es vulgui entrar a l’OTAN o a qualsevol altra aliança militar, quins costos comporta això.

Sobre el segon punt, estic completament d’acord que les anomenades “armes no convencionals” no són una bona idea. S’han signat diversos tractats internacionals on els països signants s’han compromés a deixar de fabricar – i fins i tot a destruïr – diferents tipus d’armament. Però en aquests tractats també s’hi han establert polítiques de sancions en contra d’aquells països signants que no compleixin aquests tractats. Per posar un exemple: Tot el marrón que hi ha amb Iran i les armes nuclears és que Iran és signant del Tractat de No-Proliferació d’Armes Nuclears, i per això s’enfronta a sancions. Però per altra banda, Índia, Pakistan, Israel i, des que es va independitzar, Sudan del Sud no hi són presents, i ara per ara poden fabricar armament nuclear sense risc de sancions. Per altra banda, tot i que oficialment Israel no té armes nuclears, tothom sap que en té. Però com que no és signant ningú li pot dir res. I Corea del Nord va retirar-se poc abans d’anunciar que havia fet proves nuclears amb èxit, però s’enfronta a sancions per haver amenaçat a altres països, no perquè hagi fet aquestes proves… Així que feu-vos una idea de com va tot plegat. Així que, en el fons no hi tinc cap problema amb aquest paràgraf hi sigui, però no crec que en principi sigui absolutament necessari que estigui a la constitució. Pràcticament, amb una Llei Orgànica del Parlament n’hi hauria prou. Almenys a l’Estat espanyol la signatura de convenis internacionals per llei han de sortir al BOE, amb el que tenen caràcter de llei, tot i que no ho són. Aquí tot depèn de la valentía que es tingui per prohibir aquest tipus d’armament detestable. És a dir, que si hi ha aquest articulat, bé. Si no hi és, es pot fer d’una altra manera.

El tercer punt, el de la aprovació de despeses extraordinaries pel Parlament no crec que faci falta que estigui a la constitució. Aquí sí que crec que fora millor fer-ho amb una Llei Orgànica. No cal limitar tant l’exèrcit constitucionalment. En cas de guerra i d’haver de declarar la llei marcial (que no està contemplada en aquest articulat) aleshores tot seria molt difícil.

El quart punt està mal redactat. Si està “prohibida expressament” l’acció de les forces armades fora de Catalunya, excepte per anar a fer de casc blau (per cert, no crec que la presència de la ONU o la Unió Europea o cap altre pacte internacional a la constitució sigui una bona idea, pel que he dit de lo de la sobirania nacional, però això ja seria un altre post), això vol dir que tan “prohibida” tampoc estaria. En el cas que estiguessim a la OTAN, en principi hauriem de tenir forces desplegades a diversos llocs del món, ja que aquest organisme es basa en la reciprocitat, tot i que aquesta part s’hauria de poder negociar i això ja correspón als enviats diplomàtics de torn. Aleshores, si la gran part de l’exèrcit és fora de les fronteres d’un país i es prohibeix expressament aquesta acció excepte si la fas d’una determinada manera perquè la fas d’aquesta determinada manera, aquest punt es perverteix i deixa de tenir sentit. Com l’article de la Constitució Espanyola on es prohibeix la especulació immobiliaria.

Per altra banda, Entenc que en aquest punt el que es vulgui dir és que l’exèrcit no podria atacar mai fora de les fronteres de Catalunya, com un pretext a no envaïr altres territoris. Però no és propi que aquest punt li correspongui a l’exèrcit en exclusiva. No hi ha invasió d’un territori que sigui exitosa que no la suportin els ciutadans de la metròpoli. És a dir, quan Espanya va envaïr el Nord d’Àfrica, no va ser només una maniobra dels militars, sinó que el fet de mantenir les colònies també era perquè una gran part del poble espanyol o ho volia així, o ja li anava bé. No en va s’anomena “El Desastre d’Annual”. Quan Hitler va envaïr Polònia, tres quarts del mateix. I quan els EUA van fer el mateix amb Cuba o Filipines, el mateix.

Sobre el cinquè punt, jo no vaig fer la mili, però molts dels qui conec que la han fet no dubten en dir que es tractava d’una pèrdua de temps. I crec que va ser això, i que fos l’exèrcit espanyol, el que en gran part va fer que hi hagués molta gent que es declarés insubmisa o que decidís fer el servei social, quan es va poder. També és cert que tant la societat catalana com la de la resta de l’estat en els últims anys s’ha mostrat majoritàriament pacifista i que es suprimís la mili va ser un alliberament per molts joves, sense anar més lluny, pel meu germà, que no li va tocar pels pèls. Tot i això, en el marc d’un nou estat, a part de plantejar-nos si volem exèrcit també ens hem de plantejar com el volem. Tot i això, crec que sí que en aquest cas seria bó plantejar-se un article a la constitució sobre un reclutament de tropes, per protegir tant a la població civil com a l’exèrcit.

Aleshores, vist d’aquesta manera, veieu que no crec que la millor manera de fer una constitució és amb la premissa de carregar a l’exèrcit tots els mals de l’Univers i lligar-lo massa curt. No vull dir que no s’hagi de control·lar la tasca de l’exèrcit, però a Catalunya, els qui estarien disposats a defensar la pàtria – enrolar-se a l’exèrcit – també demanarien poder-ho fer en unes condicions. I aquest articulat, així d’entrada, no sembla gaire just amb aquells que s’han de jugar la vida per la seguretat de la nació. Tampoc em sembla bé que es limiti el poder fer un servei militar a la suïssa. Un país que, paradoxalment, té un índex de tinença legal d’armes dels més alts del món i amb un dels índex d’homicidis més baixos d’Europa. Potser en podriem apendre. De fet, un dels drets que tenia tot català fins al 1714 era el “de poder tenir i mostrar armes públicament“. Crec que aquí podriem encetar un debat encara més gran, que és el de la tinença d’armes, i un encara de més gros, que és el model educatiu que volem.

Fer una constitució ben feta serà una tasca molt feixuga.

Per això, tampoc crec que el que proposi Santi Vidal i companyía sigui una bona idea:

Article 62:

Catalunya és una nació de pau, lliure d’exèrcit i forces armades, llevat de la policia encarregada de la seguretat pública.

A veure, anem a pams. “Nació de pau“. En quina Constitució de quin estat s’hi diu que s’és una “nació de guerra” o que el seu objectiu és la dominació mundial? Segurament en cap. Ni tan sols en la constitució de la República Democràtica Popular de Corea s’hi menciona res sobre la guerra. I sí senyors, Corea del Nord té una constitució encara que no ho sembli i que se la passi pel forro. Tot i això, és cert que hi ha un bon grapat de constitucions que clamen per la pau mundial i el servir a la Humanitat. Però s’ha de dir que serveixes a la Pau a l’article on prohibeixes l’exèrcit? De debó? No pot ser al principi de l’articulat o al preamble, encara que sigui? Ennobliria una Constitució Catalana i no cometriem el mateix error dels japonesos, que ara en parlaré.

Ja vaig parlar al post que vaig fer sobre les diferències que hi ha entre la policia i l’exèrcit, així que no m’estendré més i parlaré de l’article 9 de la constitució Japonesa. Que diu així:

第九条 日本国民は、正義と秩序を基調とする国際平和を誠実に希求し、国権の発動たる戦争と、武力による威嚇又は武力の行使は、国際紛争を解決する手段としては、永久にこれを放棄する。

二 前項の目的を達するため、陸海空軍その他の戦力は、これを保持しない。国の交戦権は、これを認めない。

D’acord, potser no haureu entés gaire cosa si no enteneu el japonès. La traducció al català vindria a ser una cosa així:

Article 9:

  • 1. Aspirant sincerament en una pau internacional basada en la justícia i l’ordre, el poble japonès renuncia per sempre més a la guerra com un dret sobirà de la nació i a l’amenaça o l’ús de la força com una manera d’aplacar les disputes internacionals.
  • 2. Per tal d’acomplir l’objectiu del paràgraf precedent, les forces terrestres, navals i aèries, així com qualsevol altre potencial per a la guerra, no seran mantingudes mai més. El dret a la bel·ligerància de l’estat no serà reconegut.

La constitució del Japó es va aprovar el 3 de maig de 1947, dos anys després que les bombes d’Hiroshima i Nagasaki posessin fi a la guerra més gran que ha vist mai la Humanitat. Japó, que abans havia sigut una potència imperial orgullosa, arrogant i brutal, s’havia vist humiliada i superada pels americans, que la van ocupar fins el 1952. De fet, la constitució va ser pràcticament feta des dels Estats Units, els japonesos només van fer un copy-paste. I entre tot l’articulat els hi van colar l’Article 9. La llegenda negra diu que els americans van pressionar als vençuts: “o l’exèrcit o l’Emperador“. I com que entregar l’Emperador significava per ells com matar a Déu (segons el shintoisme, l’Emperador és descendent directe del Sol) van triar l’exèrcit.

Avui en dia el Japó tot i no tenir exèrcit de manera constitucional, el té de manera real. És a dir, les Forces d’Autodefensa del Japó és un exèrcit, amb disciplina militar, jerarquia militar, armament militar, bucs de guerra militars, avions militars i absolutament de tot militar. Però no és un exèrcit, nominalment parlant, ni els militars són militars, de fet. Fan trampes, com Corea del Nord amb la seva constitució? Doncs sí. I no. El que passa és que les Forces d’Autodefensa del Japó no poden portar a terme “accions militars”. Tot i això, i degut a les disputes del Japó amb Corea del Nord i la Xina, no són pocs qui demanen una reforma de la Constitució per poder derogar aquest article. Tenen una força militar de facto que fa el que les forces militars han de fer. Però en una àrea tan inestable com és el Mar del Japó i amb uns veïns que son una amenaça constant, els japonesos no podrien respondre… O potser sí. Aquí entrariem en una sèrie de suposicions sobre què passaria després, però una resposta per part del Japó podria desencadenar tota una sèrie de fets que fins i tot podria portar a la III Guerra Mundial, diuen els experts en seguretat. I jo me’ls crec.

Però si el Japó no tingués aquestes Forces d’Autodefensa, ja faria temps que hagués estat sotmesa per la Xina i per Corea del Nord. Per això les tenen. Però són alegals. I una Catalunya independent, com a Estat que forma part de l’àmbit Europeu no pot permetre’s tenir forces alegals o paramilitars. És per això que cal que tingui un exèrcit, o unes forces d’autodefensa regulades.

Estic per fer un tercer post sobre per què els països que no tenen exèrcit no en tenen. I creieu-me que aquí estaria fent alguna cosa sobre la qual se n’ha escrit més aviat poc, així que necessitaria documentar-me en profunditat, però puc assegurar que la majoria d’aquests països no en tenen per qüestions històriques.