Marc Marginedas: “Sense pressió dels mitjans, els criminals de guerra se senten impunes”

Entrevista realitzada el 11 de Juny de 2014 i publicada a Wikidiari.info.

Fotos de José Luis Gómez Galarzo

Aquesta entrevista la vaig fer ja fa temps i no he sigut capaç de recuperar-la tal i com es va publicar a Wikidiari.info, una d’aquelles coses que et penses que ja la vas recuperar i penjar aquí. Però sort que guardo sempre els nets que envio. Era el primer cop que em trobava cara a cara amb algú que havia patit un segrest de qualsevol mena, i veient com ha anat tot plegat, és una gran sort i una alegría per nosaltres que estigui treballant, sa i estalvi, en comptes d’haver aparegut en una filmació vestit de taronja amb un botxí al costat, com ha passat amb altres companys periodistes. Durant els sis mesos de captiveri de Marc Marginedas, a Catalunya hi va haver una mobilització solidària com s’han vist pocs cops. Les concentracions a la porta de El Periódico que es feien cada dimecres no van menguar, sinó que cada cop eren més les persones que s’hi acostaven a donar suport als amics i familiars de Marginedas. Finalment, el 2 de març del 2014 Marc Marginedas, Javier Espinosa i Ricard García Vilanova van ser alliberats. El Col·legi de Periodistes de Catalunya els va premiar amb el X Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán. La entrevista que li vaig fer a Marc Marginedas va produïr-se abans de l’acte d’entrega del premi. 300_0860

Tu has estat a primera línia del front durant 20 anys. Pots dir què és la guerra?

Jo crec que la guerra és el fracàs de l’esser humà per solucionar els seus conflictes d’una manera pactada. Les guerres succeeixen perquè o un bàndol o un altre, o els dos, són incapaços de posar-se a la pell del rival i aleshores és quan existeix el conflicte. Estic d’acord que les guerres entre estats són una cosa i que en les guerres actuals cada cop més les poblacions civils estan més involucrades i pateixen més la situació de la guerra. Això ho veiem clarament a Síria, per exemple. En els temps propers les guerres han anat a pitjor: cada vegada involucren més a la població civil. Són guerres més complicades de trobar-hi una solució perquè hi intervenen molts factors i molts interessos externs. Si la guerra de l’Iraq va ser una hecatombe pel país, estem veient que a Síria encara va molt més enllà del que va arribar a ser l’Iraq. Estem parlant d’un país on el 40% de la població està desplaçada, estem parlant de 200.000 morts en tres anys de conflicte, sense cap esperança de solució, on els països veïns de Síria estan interessats que allò continui d’aquella forma.

Pregunta obligada: per què et vas fer reporter de guerra?

Jo quan era petit m’agradava molt tot el que era la Història i tot el que es refería l’Islam. Sempre llegía els llibres d’història abans que començés el curs i m’interessaven sobretot els capítols referents a l’Islam i la presència de l’Islam a Espanya. Això ha estat sempre així. De fet el meu primer viatge fora d’Europa va ser a un país africà, a Tunísia, i em va fascinar des de tots els punts de vista. I jo no em defineixo com a reporter de guerra, sinó com un reporter que cobreix una zona del món on hi ha moltes guerres. Jo crec que si hi hagués una guerra a, no sé, Sud-Amèrica o l’Àfrica, jo crec que el meu diari no pensaría en mí. Jo em considero un especialista en dues àrees concretes que són el Món Islàmic i Rússia i no en un expert en guerres, perquè cada guerra és diferent i si vols anar a cobrir una guerra has de saber molt bé quin és el background de la zona.

300_0872

Aquí a Catalunya hi ha un resorgiment del periodisme local, de destapar casos de corrupció. Però qui ho té més difícil? El qui va a jugar-se el coll en una guerra o el qui està fent local i destapa casos de corrupció amb una pressió del poder més notòria?

Crec que tens tota la raó. Els anomenats reporters de guerra tenim una aureola mítica que en certa manera està injustificada. No deixem de ser periodistes, no deixem d’excercir la nostra feina, que es resumeix en dues frases – les mateixes que les d’un periodista local – que són: hem de recollir informació i hem de escriure-la. Per exemple, el fet que jo pugui estar a l’Afganistan fa que jo pugui escriure que el president Karzai és un corrupte, i no tindré cap pressió. En canvi, els periodistes que fan local allà em semblen veritables herois, perquè la pressió és molt més directa. Jo tinc una amiga que està a l’Afganistan, la Mònica Bernabé, que va fer local, jo no en vaig fer, i ella deia que una persona que no sigui capaç de trobar històries al carrer de casa seva tampoc serà capaç de trobar-les a l’Afganistan, i jo estic molt d’acord amb això. A més crec que els periodistes d’internacional hem de reconèixer la labor dels periodistes locals que ens ajuden moltíssim. Per exemple, un periodista internacional que és enviat per primera vegada al Pakistan no és res si no té un “fixer”, que normalment és un periodista local que li gestiona entrevistes, que li fa de traductor, etcètera. I jo crec que la meitat de la feina i la meitat d’uns mèrits d’un periodista internacional se’ls emporta el fixer. En el meu cas et puc parlar que tinc dos fixers molt bons: un a l’Afganistan que es diu Mansur Bakhtar i el del Pakistan que es diu Ansar Abbas i aquests dos, sempre que puc, intento reconèixer el seu nom perquè veritablement sense ells jo estic perdut. I això jo crec que és un sentiment molt compartit per tots els companys que treballen en aquesta zona del món.

Els periodistes internacionals teniu més màniga ampla per parlar de certs temes que no pas els periodistes que treballen aquí i estan encasellats en una secció?

Què vols dir màniga ampla?

Que a l’hora de publicar una cosa en el vostre mitjà d’orígen podeu parlar tant del polític corrupte com de la família que li ha passat tal cosa en un bombardeig…

A veure, el periodista internacional que no és rigurós en les seves informacions, s’acaba sabent. Aquell periodista que acaba entrant en el joc i diu “jo he vist això i això i això” i no és veritat o ho està exagerant això s’acaba sempre sapiguent. Jo no diré noms, però tots sabem qui és rigurós i qui no, i estem parlant de gent coneguda. Aleshores sí que a priori sembla molt més fàcil no ser tan rigurós que el periodisme local, però al final tot s’acaba sapiguent, no?

300_0858 (2)

Jo el que volía dir és que quan aneu a cobrir un conflicte us multipliqueu, perquè no només sou redactors de “Internacional”, sinó que també sou de política, d’esports, d’economía, de societat… Això no acaba donant com una imatge dispersa del que és el conflicte?

Quan un periodista va a cobrir un conficte el cobreix per internacional, normalment

Si si, però vull dir que si també pot cobrir aquest tipus d’històries.

Aquí hi ha dos tipus de periodista internacional: l’enviat especial i el corresponsal. Si es tracta d’un corresponsal, sí que és cert que pots acabar escrivint sobre esports o economía. En canvi, si ets un enviat especial per un esdeveniment, tu cobreixes per la secció que t’ha enviat, que normalment és internacional. Si el que estàs parlant sobre la feina de corresponsal, per exemple jo quan vaig estar a Rússia vaig haver d’escriure sobre futbol. Encara me’n recordo perquè vaig escriure sobre un estadi en el qual l’Espanyol es va inspirar per fer el seu estadi de Cornellà. És una part de la feina, i tot enriqueix i també crec que pots fer una feina molt digna. Encara que normalment un corresponsal acaba sempre escrivint les seves peces per la secció d’internacional o d’economía.

Una freelance de AP va denunciar en el seu bloc el tracte que l’agència donava als freelances cobrint conflictes. Ricardo García Vilanova, amb qui comparteixes el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán, va estar segrestat 194 dies sense rebre cap salari. I la llista continua. Què passa amb aquesta precarització?

A veure, jo no t’ho puc dir perquè jo no sóc free-lance, jo sóc enviat especial en plantilla. La única cosa que et dic és si a més a més de les dificultats de la feina, d’anar a un lloc en conflicte, anar a un combat, intentar sobreviure i protegir-te a tu mateix, i les dificultats d’enviar una crònica on no hi ha ni internet ni cobertura… Si a banda de totes aquestes dificultats s’afegeix encara la dificultat de vendre el producte, és a dir: d’enviar diferents mails a diferent gent per vendre una història que tu has trobat, jo crec que els freelance son uns veritables herois de la professió periodística i mereixen tot el meu respecte. Però jo crec que, a banda de la precarietat, la feina a la que ens dediquem, sobretot per a la gent que tenim vocació, segueix sent la millor feina del món. Jo no he sentit mai a cap freelance que s’hagi penedit de fer tal o qual viatge. S’enfadarà perquè no li estan pagant el que creu que val la seva història, s’enfadarà perquè creu que no li donen importància o no li contesten un email. Però jo no he conegut mai cap freelance que digui “me’n penedeixo d’haver vingut aquí”. Per què? Doncs perquè l’experiència vital d’anar a cobrir una guerra, com la siriana o la iraquiana o la que sigui, és una experiència que no només val el que tu escrius, sinó que també és una experiència vital en la qual tu només pots transmetre a les teves peces i els teus articles un 40 o 50% de la realitat que realment estas veient. Però la resta te la quedes tu. I et serveix a tu mateix. Per crèixer, per valorar molt més el que tens. Encara que hi ha precarietat sé que cap freelance es penedeix d’haver anat a una zona de conflicte. Sobretot perquè la vocació és un component molt important.

300_0888 (2)

En els 20 anys que portes de carrera hem passat que s’havien d’enviar les cròniques per fax o per telegrama, ara fa un parell d’anys hi va haver un gran furor a la professió perquè la de Líbia va ser la primera guerra on molta gent, sobretot nanos joves novells en això d’anar a cobrir guerres, només anaven equipats amb un smartphone. Quina reflexió en fas?

Primer ja et dic que les noves tecnologíes mai poden substituïr a un periodista. En un conflicte, per exemple, a Síria mateix, no és el mateix dir “Hi ha 200.000 morts” o fer la història d’un nen que porta metralla a la seva panxa des de fa cinc mesos i que no li han pogut retirar perquè no ha pogut creuar la frontera amb Turquía perquè l’intervinguin. Una cosa son les xifres, que les noves tecnologíes les donen molt bé. Però les dimensions del drama humà només les pot transmetre el periodista que va allà, percep tot el que ha de percebre, que va més enllà de la mera xifra – i inclús de les meres paraules d’una víctima de la guerra – i aleshores al seu article intenta transmetre-ho, ja que ell ho està visquent en primera persona. Les noves tecnologíes mai podran substituïr al periodisme. Això per una banda. Però la segona part de la pregunta, que és que un periodista jove que es vulgui obrir camí, dintre d’aquest món la única manera és anant als llocs. I si esperes que un mitjà t’hi envii vas malament. Hi ha un moment de la vida del que aspira a dedicar-se al periodisme internacional que ha de pendre la inciativa perquè és un mercat molt tancat, molt limitat i amb molts pocs llocs de treball. Jo sempre poso l’exemple de l’Eduardo Soto, corresponsal de El Periódico de Catalunya a Río de Janeiro. Eduardo Soto va començar a El Periódico fent els vídeos. Evidentment ell mai va esperar a que el diari li digués “t’envio a on sigui”. Ell va mostrar molta disposició, i va pendre la iniciativa. I ara s’ha instal·lat a Rio de Janeiro i poc a poc s’està obrint camí. Aleshores, quan em dius “què en penses del periodista que se’n và només amb un iPhone a fer fotos?” jo dic que em sembla molt bé.

Ara mateix hi ha vuit grans conflictes bèl·lics reconeguts per la ONU: a l’Afganistan, a Somàlia, a la zona del Waziristan del Pakistan, on es lluita contra Al-Qaeda, la Guerra del Narco a Mèxic, la Guerra Civil de Síria, la insurgència de l’Iraq, la de Egipte i la Guerra Civil de Sudan del Sud. A part d’aquests vuit conflictes, que són els que mes surten als mitjans, hi ha 33 conflictes “menors” més reconeguts per la ONU. Per què no surten aquests conflictes als mitjans? A part del de Palestina-Israel, clar. (la entrevista es va fer el dia 11 de juny del 2014)

Jo crec que hi ha un problema en general que és les “modes mediàtiques”. És a dir, de cop i volta hi ha un conflicte que és una moda i deixa de ser-ho. Jo crec que el cas de Síria és un exemple molt clar. El fet que estiguem parlant poc de Síria no vol dir que no sigui un conflicte menor, tot el contrari. El conflicte s’està estenent a l’Iraq. Dimarts, per exemple vam informar de la presa de Mosul, que és una ciutat molt important i gairebé tan gran com Barcelona per part de l’ISIL, que és el Grup Islàmic del Llevant i l’Irak. És un grup islamista amb presència des del nord de Síria fins al nord de Bagdad, és un grup, diguem-ne, transnacional. Jo crec que Síria ha desaparegut des de fa un any de les primeres planes dels diaris internacionals, però això no vol dir que el que està passant allà no és important. És a dir, tenim un conflicte que s’està extenent als països veïns i del qual no se n’ha informat durant un any. Torno a dir, jo crec que les modes mediàtiques és un problema al que s’han d’enfrontar els mitjans de comunicació, que han de fer un esforç per superar-les. La gent a Síria segueix morint i el fet que no hi hagi hagut una intervenció internacional a Síria, no estic dient militarment, sinó per paliar el patiment de la població civil, és perquè Síria ha desaparegut de les portades. I en canvi ara Ucraïna ha pres el relleu, però també està caient ara mateix. Perquè no canvia. Però això tampoc vol dir que el que estigui passant a Ucraïna no sigui important. Jo crec que a vegades els mitjans de comunicació han de fer un esforç per evitar caure en el que és la moda mediàtica. Perquè a més a més el fet que la impunitat, que els criminals de guerra actuïn amb impunitat té a veure amb la percepció que es té d’ells, de la pressió externa. I si no hi ha pressió per part dels mitjans de comunicació ells se senten molt més impunes a l’hora de cometre els seus abusos i els seus crims.

300_0883 (2)

Un dia vaig sentir a la Rosa Maria Calaf que va dir que falten periodistes de posguerra.

Aquí tornem a parlar de les modes mediàtiques. Per exemple, la transició a Tunísia. Allà no hi va haver cap guerra, però sí que hi va haver molt d’interés quan hi va haver un canvi de règim. Però en tot el procés posterior la premsa ha fet un seguiment molt limitat. A Tunísia passen moltíssimes coses, i a més a més de bones perquè és un exemple de regeneració democràtica que no va acabar malament dins del món àrab, tot i els problemes que té, com ara els grups salafistes radicals que amenacen el procés. Però encara i així i amb les amenaces, Tunísia ha estat capaç d’aprovar una constitució. Doncs tot això que em sembla importantíssim no ha estat reflectit als mitjans. Què ha estat reflectit? Doncs només quan hi ha hagut problemes a Egipte, o a una altra banda. Hi ha un problema que ens concentrem massa en el que és el periode conflictual de la construcció d’un país i aleshores ens en anem. Aquí estic totalment d’acord amb la Rosa Maria Calaf. I aquest periode que vé és molt interessant i ho torno a dir, per si no ha quedat clar: per primera vegada hi haurà un país àrab en el qual un experiment democràtic està funcionant. Més mal que bé, però està funcionant. I es diu Tunísia. Tenint en compte que el món àrab que sempre s’havia mostrat alèrgic a la democràcia em sembla digne de mencionar. I és un esdeveniment que està sent poc mediatitzat.

Marc, ho hem de deixar aquí, però abans m’agradaría preguntar-te: tornaràs a Síria?

Uf. És una pregunta complicada. No ho sé. Hi ha moltes opcions. No només sóc especialista en el món àrab, sinó que també sóc especialista en Rússia. Fins ara estic intentant resituar-me i trobar el meu lloc i també hi ha coses que he de tenir molt en compte, com el tema de la meva família. Les meves decisions són les meves, però també diguem que no puc arrossegar la meva família per les meves decisions. Aleshores aquest procés està molt obert, així que a poc a poc i a veure què passa. Tot i això Síria no és la única zona del món on interesa aquests moments.

Moltes gràcies Marc i bona sort. 

300_0895