Arxiu diari: 8 abril 2015

Espetec. Un conte.

Veiem, des d’una passarela, el que és l’interior d’una oficina immensa: centenars de metres d’escriptoris de treball l’un darrera l’altre i al costat de l’altre, arrengleradets. Com un exèrcit immobil formant. I també veiem que tots aquests escriptoris estan ocupats per personetes amb vestit i corbata que no deixen de mirar a la pantalla mentre teclegen sense parar.

Veiem, en un tràvelling ja des d’abaix, que el que tot i que des d’amunt ens semblava una munió de gent hetereogènia, a peu d’oficina hi ha homenets i homenots, dones i homes (però majoritàriament homes), guapos i lletjos (majoritàriament lletjos), amb panxa i amb papada… Tots son diferents, però terriblement iguals, com soldats d’una unitat quan se’ls passa revista, que poden ser alts o baixos, o joves o més adults, o més guapos o més lletjos o més blancs o més morenos… Però tots van afaitats, amb el cap ben alt, el cos ben recte i quan se’ls hi demana que criden tots a l’uníson “senyor, sí senyor!”. Doncs aquí ens passa el mateix. Però si fa no fa, jo apostaría que no n’hi ha cap que passi dels 30 i escaig.

Veiem el panorama ara per darrera, si abans el veiem pels cantons.

Veiem una munió de clatells embolicats amb camises i americanes.

Veiem que totes les pantalles estan il·luminades per un programa de fulls de càlcul. És més… sembla fins i tot que sigui el mateix full de càlcul. I que estiguin teclejant tots ells les mateixes xifres a l’uníson, o amb un parell de segons de diferència. Com si no s’hagués inventat el núvol i tothom hagués de teclejar el mateix pressupost, factura, o el què carai sigui que estiguin fent. Tots tenen el mateix document. Tots estan treballant amb les mateixes putes ganes de merda. Gent que sembla que tingui un màster en una universitat cara fent una feina que al capdavall és de tipògraf. Però que la fan tots ells. La fa tota la oficina. Tota la puta oficina plena de gent amb màsters i doctorats en economía, finances, administració i direcció d’empreses, dret, màrqueting i fins i tot d’odontología – tots ells gent brillant – havent de picar els mateixos números del mateix full d’excel. A la vegada. Milions de clatells amb talent que se n’han anat a la merda.

Veiem que la càmera es para. I que es para darrera d’un clatell que es gira cap un cantó i deixa veure un rostre de dona jove, entre vint-i-molts i trenta-i-pocs. Mira a la seva esquerra, mira a la seva dreta. De fet, s’ha mirat tant a les persones que té al costat com a les pantalles. Deixa anar un esbufec, minimitza la pantalla de l’Excel i obra el solitari. Amb un parell, enmig de la feina comença a jugar al solitari del Windows.

Veiem que va fent. Ja porta una estona que ja no tecleja i fa servir massa el ratolí.

Veiem que els companys de la seva dreta i la seva esquerra se la miren de reüll, més amb cara de sorpresa que no pas de desaprovació.

Veiem la seva cara, apàtica. Tot d’una sentim un espetec del que sembla ser un fuet i que mentre ella deixa anar un crit de dolor, la seva cara deixa anar una ganyota de encara més dolor.

Veiem unes mans que enrotllen el fuet. Son unes mans de vell, enfundades en unes mànigues del que sembla ser un vestit ja passadet de moda, però encara elegant, i amb algun anell d’or – el que en castellà es diu “sortija” – rodejant algun dit xic. Veiem que l’home té unes faccions d’estar cap als seixanta anys, un vell, que segurament ha hagut de deixar anar alguna espetegada aquest matí i que la d’avui no serà la última del día.

Veiem com ens passa per davant, mentre veiem a la pobra noia – que li ha quedat la americana esquinçada per la fuetada – que vol arrepenjar-se al seu seient però no pot. Ningú la ajuda, tothom continua fent la seva feina, omplint el mateix puto full de excel.

I aquí no ha passat res.