L’estandardització

Si en la meva vida hi ha hagut una cosa que se m’ha resistit a la hora d’escriure, això ha sigut la descripció. Bé, la descripció i fer una història amb cara i ulls, però em vull centrar en la primera cosa: la descripció.

Crec que tothom avui en dia sap què és una descripció d’un objecte o un espai o una persona o un animal: és explicar-ne les qualitats físiques, psícologiques o espirituals (això últim depenent del que t’hagis pres) d’una manera més o menys elegant i mitjançant la corrúa d’adjectius, és a dir: L’habitació era GRAN i PLENA DE MOBLES, etc. Però a mi mai se’m va donar bé això de descriure coses. Fins que vaig rellegir – sí, sí, rellegir – American Psycho, de Bret Easton Ellis. El fill de puta és un as de la descripció, sobretot en aquest llibre, perquè el protagonista i narrador, el ja celebèrrim Patrick Bateman (tothom se’n recorda de Christian Bale) en cap moment descriu a cap personatge. Nomès diu què porten posat. En cap moment, almenys en cap moment que jo recordi, t’explica si els seus col·legues de feina de Pierce and Pierce són alts, baixos, prims, grassos o si tenen els cabells rossos, blancs… Però en canvi t’explica la marca i el model de rellotge que porten; com són els pantalons, quina marca, model i fins i tot l’any de la col·lecció; amb quina gomina es pentinen els cabells, i fins i tot sap la marca de la colònia amb que s’han perfumat… Bret Easton Ellis fa que Patrick Bateman descrigui als seus companys de feina per la seva roba per tres motius: en primer lloc, fa que Bateman sigui més roí i més materialista. Per l’altra banda ens demostra fins a quin punt és un connessieur de certs luxes i, per acabar, enfatitza fins a quin punt Bateman està volat. Segurament hi deu haver alguna tesi doctoral sobre Bateman – i si no hi és, deu estar al caure. 

Ah, perdoneu. Bateman sí que descriu dues qualitats físiques dels personatges femenins: quan són rosses i tenen tetes grosses. I si ho són per l’efecte de la silicona. Materialisme pur i dur.

Però per altra banda, si Bret Easton Ellis és l’escriptor de American Psycho, ell ha de saber tot el que passa a la seva obra, per tant, ha de control·lar la ment del seu personatge molt millor que el mateix Bateman i, ergo, és ell qui realment ha hagut d’assabentar-se de tot, TOT: Utillatge, vestuari, maquillatge, joieria, drogues i altres potingues que corren per American Psycho. Això vol dir documentació, documentació i documentació. Però el llibre es va publicar el 1991 i, per tant, documentar-se per fer tot això volía dir anar a hemeroteques i empassar-se totes les revistes de moda hagudes i per haver. Vogue en vena. Harpers Bazaar en dosis llargues. Vanity Fair sense aclucar els ulls. Playboy per rebaixar la tensió. Avui en dia tot és més fàcil gràcies a Internet i a Google.

Però Bret Easton Ellis també ens avisava, mitjançant aquest tipus de descripcions, i de manera potser inconscient, d’una cosa que ens està passant des de ja fa temps: la estandardització de la vida moderna.

Avui en dia és fàcil trobar-se llibres on els personatges són descrits portant alguna peça de roba de marca tal o qual, el que fa que com a lectors identifiquem molt més ràpid el que se’ns està explicant. És molt més fàcil dir que “el nostre protagonista duia unes botes de futbol F50 Adizero love”, per posar un exemple, que no pas dir que “el nostre protagonista duia unes botes de futbol blanques, però que tenien una senefa en forma d’estrella a la part de l’empenya, deixant veure tota la llengüeta per sota dels cordons, mentre que a la part de sota, una capa de plastic transparent havia solucionat el problema d’haver de posar diversos tacs, i el plàstic donava a la vista més senefes de flors“… etc. Tothom ha vist en algun moment en la seva vida unes F50 Adizero. Bé, tothom qui visqui en una societat occidental i tingui accés als anuncis d’Adidas. Potser només d’esquitllada. Potser ni tan sols les hem sabut identificar a primera vista – de la mateixa manera que jo no sé distingir entre la roba del Bershka i la dels encants, per posar un exemple – però ens és més fàcil retenir-ho a la ment en el calaix “adidas – botes de futbol” que no pas que ens expliquin què són unes botes de futbol de cap i de nou

D’una altra manera: les retallades estan de moda, tu. I el paper va car (i l’espai dels servidors va pel mateix camí) com per anar gastant paper i tinta (i bits) amb una descripció d’una puta bota de futbol. I el lector vol continuar la història, no quedar-se adormit llegint la descripció d’una bota que si li dius el nom i el model i encara té curiositat ho pot anar a mirar al Google.

I aquí, senyors, ens enfrontem al que realment anava a dir després de tota aquesta parrafada. La estandardització de la vida normal. Però abans faré una altra volta.

Tinc una amiga que sempre posa com a exemple IKEA com el fet que la mundialització ha pogut arribar a les nostres cases. “Jo me’n puc anar a Dubai” diu ella “i puc tenir la mateixa habitació que he tingut a Barcelona: me’n vaig a l’IKEA i em compro el llit que ja tinc a Barcelona, el tocador, les cortines, el llum de la tauleta de nit i fins i tot els miralls. Sé què el meu llit és un Malm, que les tauletes Block van de puta mare i són barates, etc…” És a dir. Avui en dia, no fa ni falta que et facin una descripció d’una habitació com feia Oscar Wilde a El retrat de Dorian Grey. No cal. Només que diguis que hi havia un llit Hemnes negre-marro, un armari Pax Ballstad Blanc i una cadira Vilmar, ja en tens prou. Hi poses una finestra, dius on és la porta i què està al costat de què i ja està. “Entrant per la porta et trobaves amb el llit Hemnes negre marró, al seu costat hi havia una cadira Vilmar. A la paret de la dreta hi havia un armari Pax Ballstad Blanc entreobert. Allà s’hi veien, arran de terra, unes botes de futbol F50 Adizero love”. I ja està. Ja ho tens a la teva ment, oi?

Doncs imaginem per un moment que totes les descripcions que s’hagin d’escriure fossin així. Estandarditzades, buscant la marca i el model de cada cosa.

Gràcies a Déu, els mobles de la meva habitació els va fer el fuster a mida.