Eleccions, festa i pactes. Municipals 2015

És la una de la matinada de la nit electoral, a la post festa que, improvitzadament, ha muntat la plana major de la Crida per Sabadell, al Bar Morrosko i l’Eudald Griera em sorprèn mentre regiro el mòbil: “Deixa de treballar i pren-te un xupito, home!”, m’etziba mentre em serveix l’especialitat de la casa, un “Morrosko” en un potet de confitura. L’Eudald és, o era, el número 7 de la llista de la Crida per Sabadell i està pletòric, com la resta dels seus companys que acaben de rebre al primer de la seva llista, el geògraf Maties Serracant, a crits d’”Alcalde, alcalde” quan ha entrat per la porta del bar. L’Eudald no ha entrat al consistori – res de nou, tampoc hi entrava ni tan sols amb les porres més favorables a la Crida – però la coalició entre Entesa per Sabadell i la CUP ha tret quatre regidors i han esdevingut el que porten tota la campanya proclamant-se: la frontissa del canvi a Sabadell després de 16 anys de govern del PSC. Hi ha eufòria, estan en el seu moment i és aleshores que me n’adono que sobro i que els he de deixar fer. Accepto el xupito, es fa un brindis, dono l’enhorabona als candidats escollits i surto del bar camí cap a casa. I penso en la feinada que hi haurà a l’ajuntament no només per escollir alcalde i formar govern, sinó també per governar. Amb els resultats a la mà, Sabadell s’ha tornat, electoralment parlant, una petita Israel.

Si la Crida va celebrar la seva entrada al consistori amb la mateixa força amb la que van guanyar dos regidors més, a La República, el punt de reunió d’Esquerra Republicana de Catalunya, la cosa va estar més continguda i va tenir un caire més protocolari. Aprofitant que el meu era un dels dos ordinadors que hi havia al bar – l’altre era del Jordi Martínez, un dels spin doctors més joves i experts que he conegut – l’alcaldable Juli Fernàndez es va amorrar, literalment, a la pantalla del meu MacBook mentre comptava els vots que faltaven i veia que els d’Unitat pel Canvi anaven per davant d’ERC des del començament del recompte fins al final. No era el resultat que s’esperaven. Com tampoc s’esperaven que la Crida superés a Convergència descaradament. Quan es va anunciar hi va haver gent que va callar, gent que va somriure i gent que se’ls hi veia que no era del seu gust. Definitivament, a Esquerra hi ha gent de tots colors. Tot i això, la eufòria dels millors resultats d’Esquerra a Sabadell va ser contingudíssima.

“Enhorabona. Quatre regidors! El millor resultat d’Esquerra a Sabadell!”, felicito a l’Àlex Callao, un dels membres de comunicació. “Sí, gràcies”, em contesta amb desgana. Intento animar-lo i ell només laconitza: “És agredolç”. De fet, Esquerra havia fet una bona campanya, com també les van fer la Crida o CiU. Tot el contrari que els de Unitat pel Canvi, s’ha de dir, que crec es van apalancar en el fet que “hi havia gent de PODEMOS” a la seva candidatura. Sense anar més lluny, vaig sentir apoderats tant per Esquerra com per la Crida queixant-se que els interventors de Unitat pel Canvi deien a la gent que ells “eren PODEMOS”. Aquest fet també va comportar que la Junta Electoral hagués d’intervenir.

Unitat pel Canvi és la pedra a la sabata tant per la Crida com per Esquerra a l’hora de canviar d’alcalde. L’animadversió – almenys a nivell personal – està latent fins el punt que ni Juli Fernàndez ni Maties Serracant van trucar a Joan Berlanga, el cap de llista de Unitat pel Canvi per felicitar-lo pel segon lloc. Tampoc crec que ningú truqués al Josep Ayuso per haver guanyat, però això, per altra banda em sembla una cosa bastant òbvia. Però la jugada dels apoderats no havia sentat gens bé a la Crida i a ERC. Hi ha qui diu que si no hagués sigut per aquesta jugada d’última hora els resultats no haurien sigut tan apretats.

Després del discurs d’agraïment del Juli, es va demanar a tothom qui estava a La República d’anar a l’Ajuntament. Allà – oh, sorpresa – hi havia el Joan Carles Sánchez, l’ara alcalde en funcions, que estava seguint la nit electoral des d’allà. Com que la porta estava oberta, van entrar els quatre regidors escollits, uns quants col·laboradors i premsa. L’alcalde va rebre a Fernàndez amb una abraçada estil Mas/Fernàndez (el de la CUP) – els dos tenen una relació personal molt bona – i van estar parlant durant una estona al capdamunt de l’escalinata. Moment per la Història, dirien. I tonto de mí, que ara m’he de barallar amb l’aplicació del Periscope per recuperar el vídeo. Un cop fora, al carrer Advocat Cirera hi havia la plana major de CiU, amb Carles Rossinyol al capdavant, que semblava que també volia fer alguna cosa a Sant Roc. Fernàndez va anar a buscar-lo. Més abraçades i l’Àlex Callao que em fa un “mira cap aquí – mira cap allà” bastant hàbil. Òbviament, Rossinyol i Fernàndez parlaven de pactes. Vaig sentir un “El que faci falta, Juli. El que faci falta”.

"Tot el que faci falta Juli, tot el que faci falta".
“Tot el que faci falta Juli, tot el que faci falta”.

En comptes de tornar a la Repu vaig decidir anar a treure el nas a Can Capablanca, on el panorama ja era el de “anem a una altra banda a continuar la festa”. Al bar – que s’hi menja de primera –  s’hi podia olorar l’eufòria i l’esperança del qui se sap guanyador i el futur està a les seves mans i només a les seves mans. Dono l’enhorabona a la Glòria Rúbio, que està que se surt d’ella mateixa després d’aconseguir la seva regidoria, i al Maties, que també està on fire. Algú, no sé si és el Pau Llonch o el Ninyo, decideix que  s’ha d’anar a la República, on els d’Esquerra encara continuen la festa. Volen anar a dir hola. I per molt que a alguns no els hi acabi d’il·lusionar gaire la idea de fer pactes amb ells, saben que no hi ha una altra que pactar si es vol acabar amb el bustisme d’una vegada per totes. I què millor que començar a pactar un diumenge a la nit amb un gintònic a la mà?

IMG_4644
“Aaah, els de Unitat pel Canvi…”

Sabadell serà una gran ciutat, una capital de comarca i fins i tot d’un imperi mundial, per no dir intergalàctic. Però a la pràctica aquí tothom coneix a tothom i això fa que en una mateixa nit tres candidats es puguin trobar per pactar una cosa tan important com és el rumb que ha de portar la cinquena ciutat de Catalunya els pròxims quatre anys.

Els del grup de la Crida entren en tromba al local, canvien la música i comencen a ballar com si estiguessin posseïts. No han guanyat la Champions, sinó la ciutat. O almenys aquest és el sentiment que donen. Surto a fora i em trobo amb el Juli i el Maties xerrant. Més fair play. Més “hem de fer alguna cosa”, però sense acabar de concretar del tot. Es feliciten mútuament i comenten la jornada. Es queixen dels apoderats d’Unitat pel Canvi, comenten els resultats i coincideixen que serà difícil, però no impossible. Acorden trucar-se per reunir-se – tenen un periodista al costat, no seran tan tontos com dir quin dia i quina hora davant meu – i després d’una estona el Juli torna a dins, que el busca no-se-quí. El Maties es queda a la porta, parlant amb gent de l’executiva d’Esquerra. Bon rotllo, fair play i la voluntat de canviar d’aires hi és. El Maties torna a dins, i és aleshores quan sento que algú de la Crida diu “Aquests d’Esquerra no tenen esma. Treuen quatre regidors i no ho celebren com déu mana!”. Penso que té tota la raó del món, així que entro i demano una cervesa. O dues.

Encara no sé com carai vaig acabar al Morrosko.