Mostra totes les entrades de fenixenflames

Llenya

Aleshores vaig sentir un cop fort al cap, com si m’haguessin donat amb un martell. Amb força. Amb ganes. I em vaig enfonsar. I vaig enfonsar violentament el nas a l’esquena del Toll, que el tenia davant, i em vaig encongir. I vaig notar plors damunt meu. Vaig moure els dits dels peus abans que m’arranquessin d’allà i vaig preguntar si em sortia sang del nas. Em van dir que no. Vaig donar gràcies al cel. Aleshores em van entrar a l’Ajuntament a braços i entre aplaudiments. Em van estendre, em van preguntar com estava i una noia maca em va agafar de la mà i em va dir que em portaria a un lloc segur. Vaig plorar de ràbia.

Volia pujar al folre per Festa Major. 

Set hores després, tornava amb taxi a casa amb la presidenta. Al dia següent vaig deixar de portar collarí (m’ho va dir la metgessa de la colla al local). Demà crec que ja no em medicaré. I diumenge estaré donant pit. Continua la lectura de Llenya

Eleccions, festa i pactes. Municipals 2015

És la una de la matinada de la nit electoral, a la post festa que, improvitzadament, ha muntat la plana major de la Crida per Sabadell, al Bar Morrosko i l’Eudald Griera em sorprèn mentre regiro el mòbil: “Deixa de treballar i pren-te un xupito, home!”, m’etziba mentre em serveix l’especialitat de la casa, un “Morrosko” en un potet de confitura. L’Eudald és, o era, el número 7 de la llista de la Crida per Sabadell i està pletòric, com la resta dels seus companys que acaben de rebre al primer de la seva llista, el geògraf Maties Serracant, a crits d’”Alcalde, alcalde” quan ha entrat per la porta del bar. L’Eudald no ha entrat al consistori – res de nou, tampoc hi entrava ni tan sols amb les porres més favorables a la Crida – però la coalició entre Entesa per Sabadell i la CUP ha tret quatre regidors i han esdevingut el que porten tota la campanya proclamant-se: la frontissa del canvi a Sabadell després de 16 anys de govern del PSC. Hi ha eufòria, estan en el seu moment i és aleshores que me n’adono que sobro i que els he de deixar fer. Accepto el xupito, es fa un brindis, dono l’enhorabona als candidats escollits i surto del bar camí cap a casa. I penso en la feinada que hi haurà a l’ajuntament no només per escollir alcalde i formar govern, sinó també per governar. Amb els resultats a la mà, Sabadell s’ha tornat, electoralment parlant, una petita Israel. Continua la lectura de Eleccions, festa i pactes. Municipals 2015

Espetec. Un conte.

Veiem, des d’una passarela, el que és l’interior d’una oficina immensa: centenars de metres d’escriptoris de treball l’un darrera l’altre i al costat de l’altre, arrengleradets. Com un exèrcit immobil formant. I també veiem que tots aquests escriptoris estan ocupats per personetes amb vestit i corbata que no deixen de mirar a la pantalla mentre teclegen sense parar.

Veiem, en un tràvelling ja des d’abaix, que el que tot i que des d’amunt ens semblava una munió de gent hetereogènia, a peu d’oficina hi ha homenets i homenots, dones i homes (però majoritàriament homes), guapos i lletjos (majoritàriament lletjos), amb panxa i amb papada… Tots son diferents, però terriblement iguals, com soldats d’una unitat quan se’ls passa revista, que poden ser alts o baixos, o joves o més adults, o més guapos o més lletjos o més blancs o més morenos… Però tots van afaitats, amb el cap ben alt, el cos ben recte i quan se’ls hi demana que criden tots a l’uníson “senyor, sí senyor!”. Doncs aquí ens passa el mateix. Però si fa no fa, jo apostaría que no n’hi ha cap que passi dels 30 i escaig.

Veiem el panorama ara per darrera, si abans el veiem pels cantons.

Veiem una munió de clatells embolicats amb camises i americanes.

Veiem que totes les pantalles estan il·luminades per un programa de fulls de càlcul. És més… sembla fins i tot que sigui el mateix full de càlcul. I que estiguin teclejant tots ells les mateixes xifres a l’uníson, o amb un parell de segons de diferència. Com si no s’hagués inventat el núvol i tothom hagués de teclejar el mateix pressupost, factura, o el què carai sigui que estiguin fent. Tots tenen el mateix document. Tots estan treballant amb les mateixes putes ganes de merda. Gent que sembla que tingui un màster en una universitat cara fent una feina que al capdavall és de tipògraf. Però que la fan tots ells. La fa tota la oficina. Tota la puta oficina plena de gent amb màsters i doctorats en economía, finances, administració i direcció d’empreses, dret, màrqueting i fins i tot d’odontología – tots ells gent brillant – havent de picar els mateixos números del mateix full d’excel. A la vegada. Milions de clatells amb talent que se n’han anat a la merda.

Veiem que la càmera es para. I que es para darrera d’un clatell que es gira cap un cantó i deixa veure un rostre de dona jove, entre vint-i-molts i trenta-i-pocs. Mira a la seva esquerra, mira a la seva dreta. De fet, s’ha mirat tant a les persones que té al costat com a les pantalles. Deixa anar un esbufec, minimitza la pantalla de l’Excel i obra el solitari. Amb un parell, enmig de la feina comença a jugar al solitari del Windows.

Veiem que va fent. Ja porta una estona que ja no tecleja i fa servir massa el ratolí.

Veiem que els companys de la seva dreta i la seva esquerra se la miren de reüll, més amb cara de sorpresa que no pas de desaprovació.

Veiem la seva cara, apàtica. Tot d’una sentim un espetec del que sembla ser un fuet i que mentre ella deixa anar un crit de dolor, la seva cara deixa anar una ganyota de encara més dolor.

Veiem unes mans que enrotllen el fuet. Son unes mans de vell, enfundades en unes mànigues del que sembla ser un vestit ja passadet de moda, però encara elegant, i amb algun anell d’or – el que en castellà es diu “sortija” – rodejant algun dit xic. Veiem que l’home té unes faccions d’estar cap als seixanta anys, un vell, que segurament ha hagut de deixar anar alguna espetegada aquest matí i que la d’avui no serà la última del día.

Veiem com ens passa per davant, mentre veiem a la pobra noia – que li ha quedat la americana esquinçada per la fuetada – que vol arrepenjar-se al seu seient però no pot. Ningú la ajuda, tothom continua fent la seva feina, omplint el mateix puto full de excel.

I aquí no ha passat res.

OkCupid Self-summary

If she had been standing, she would have been looking at Mr. Black over her shoulder. But the interviewer HAD to listen to him, or at least she had to pretend that was listening to him. That vacancy was already covered days ago. At least the choice was made, but the management wisely thought that Mr. Black didn’t went to that job interview for being disrespected, for her tediousness. So she had to listen to him, after asking Mr. Black what could he bring to the company.

He was already answering, but he had a certain knowledge that all that was a charade. He smelled something wrong from the beginning. He noticed that she didn’t looked at Mr. Black’s eye when he turned in the office, and her handshake make feel him like he was holding a dead fish on his hand. But he wanted that job. Not that he needed it, as he was actually working somewhere else, even for a better salary, but he WANTED that job that could fulfill his life expectancies.

– What is your biggest motivation in life? – she said effortlessly.

Well, Mr. Black was a skilled poker player. He recognises when somebody is bluffing, when somebody is going serious and when somebody is not in that hand because is playing soft. This is, letting go some chips, making believe the rest of the players of its weak streak, and suddenly BANG, that soft-playing player reaches into the final pot without causing a lot of noise. So, Mr. Black noticed that the interviewer was playing soft, as she had gained something better before. But he was playing hard.

– My biggest motivation in life… Wow, that’s a good question!

Mr. Black saw on her look that she stopped feeling bored to feel some sympathy for him, like if she was thinking “poor idiot, he has not only the job but nothing interesting to say on that one”. That was the signal Mr. Black was waiting for the frontal attack.

– My biggest motivation in life is to invite you to dinner tonight to a fancy place, kiss you under the moonlight and fu^k your brains out like no one did before.

The interviewer didn’t know what to say, she just looked at him in a scared way. Mr. Black said:

– Ever.

She now looked more scared, staring at him with her blue open-plated eyes and closing even more her fists. Mr. Brown noticed even that a vein next to her collarbone swelled.

– Now that I have your attention, my purpose on this life is to have a job like the one that you are offering. One that could allow myself to travel around the world with all paid expenses for doing barely nothing.

She was still in shock. He followed up.

– But I see that I am not going to have this job. Although I said that because I know it would be good to have it. In fact my ultimate purpose in this life, now that you have asked, is to have a family and, yes, trip around the world with them on a ship. I think it would be better for my kids, when I have them, and my wife, when I got married, to life as far as possible from this corrupt system that teaches us to lie and cover our thoughts and willingnesses and make ourselves pusillanimous, mediocre and narrow-minded beings.

The interviewer was thunderstruck. Sat like an Egyptian statue, unable to speak and unable to stand up when Mr. Black did. He looked inside his jacked, picked up a card and gave it to her by grabbing her hand and placing the paper into her fingers. Mr. Black squat to look her again on her blue, big, beatiful eyes. He had a big smile on his face and then was when she noticed Mr. Black was holding her hand with his’.

– I meant about the taking-you-out-tonight thing.

Mr. Black kissed her gently on her cheek and walked away.

I don’t know what happened that night, but on the next day she didn’t came back to the office. Nor the next one. Neither the next one.

Years passed on until the “Rural rage” was something on all the media: papers, tv, radios, internet… they were all talking on the union of several savage peoples from America, Africa and the Isles of the Southern Seas. You could see footage of a Melanesian warrior sharing cow blood with a Masaii, and a Tupamaro chewing tobacco with someone who decades ago was fighting in Al Qaeda of the Maghreb and now was an eldery, a venerable. And the leader of all them, who unleashed mayhem, destroyed synagogues and cathedrals, the friend of chaos and destruction whose hobby was to fill Chicago metro stations with lethal gas, and who called for suicide attackers in Stockholm was her. That girl who did that interview with Mr. Black. She was the chaos embodied.

And this self-summary has no sense, I understand.

F*cking refrigerator.

Marc Marginedas: “Sense pressió dels mitjans, els criminals de guerra se senten impunes”

Entrevista realitzada el 11 de Juny de 2014 i publicada a Wikidiari.info.

Fotos de José Luis Gómez Galarzo

Aquesta entrevista la vaig fer ja fa temps i no he sigut capaç de recuperar-la tal i com es va publicar a Wikidiari.info, una d’aquelles coses que et penses que ja la vas recuperar i penjar aquí. Però sort que guardo sempre els nets que envio. Era el primer cop que em trobava cara a cara amb algú que havia patit un segrest de qualsevol mena, i veient com ha anat tot plegat, és una gran sort i una alegría per nosaltres que estigui treballant, sa i estalvi, en comptes d’haver aparegut en una filmació vestit de taronja amb un botxí al costat, com ha passat amb altres companys periodistes. Durant els sis mesos de captiveri de Marc Marginedas, a Catalunya hi va haver una mobilització solidària com s’han vist pocs cops. Les concentracions a la porta de El Periódico que es feien cada dimecres no van menguar, sinó que cada cop eren més les persones que s’hi acostaven a donar suport als amics i familiars de Marginedas. Finalment, el 2 de març del 2014 Marc Marginedas, Javier Espinosa i Ricard García Vilanova van ser alliberats. El Col·legi de Periodistes de Catalunya els va premiar amb el X Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán. La entrevista que li vaig fer a Marc Marginedas va produïr-se abans de l’acte d’entrega del premi.  Continua la lectura de Marc Marginedas: “Sense pressió dels mitjans, els criminals de guerra se senten impunes”

Per què crec que una Catalunya independent necessitaria un exèrcit (2)

En el post que vaig publicar divendres, vaig expressar diverses raons per què una Catalunya independent necessitaria tenir un exèrcit. En aquest post comento els articles sobre l’exèrcit que s’han escrit als esborranys d’una constitució catalana. Al final també agafaré l’article 9 de la Constitució Japonesa, que prohibeix l’exèrcit, i explicaré molt breument la situació del Japó en matèria militar i geopolítica.  Continua la lectura de Per què crec que una Catalunya independent necessitaria un exèrcit (2)