Arxiu de la categoria: Família

Ruptura

Captura de pantalla 2013-11-12 a les 21.51.53Després de 4 mesos ahir la Marta i jo vam tallar. La nostra relació va començar amb molta intensitat, que va anar rebaixant amb el temps, fins acabar separant-nos per no haver de tirar-nos res en cara. Ella va ser la primera persona en molt de temps de la que realment em vaig enamorar, però ara prefereixo tenir-la com a amiga que no pas haver d’estar patint perquè no ens podem donar el que necessitem l’un de l’altre.

En aquests 4 mesos he pogut conèixer a una dona amb caràcter, alegre, talentosa i amb moltes ganes de viure, però també a vegades temperamental i difícil. Una dona que, per un cantó, em feia la vida més agradable i, per l’altre, me la feia prendre com un repte. I ja sabeu que m’encanten els reptes. Tot i això també hem tingut enganxades, com qualsevol parella, que també ens hem sapigut perdonar l’un de l’altre. I al llit… també hem tingut de tot, però majoritàriament he de dir que el sexe ha sigut espectacular (i això sí que serà una llàstima de deixar-ho, però què hi vols fer?).

Ens hem donat suport en moments difícils i també en diverses empreses que teníem per les nostres bandes. Però precisament, el fet que en el fons buscàvem coses diferents l’un de l’altre ens ha fet desistir d’aquesta relació. Jo me l’estimo massa com per acabar malament amb ella, i ahir ella em va demostrar que m’estima prou com per no deixar que m’amargui. Em queda, precisament, aquest consol. No és la idea d’una relació la d’acabar odiant a qui més vols. Almenys no és la meva idea.

D’una altra banda, el fet de tallar amb la Marta també em va fer veure que quan vaig tallar amb la Chris, ho vaig fer perquè ja era inevitable. Un temps més amb elles (amb la Chris i amb la Marta) i les hauria acabat odiant a les dues, i això no s’ho mereixen. I jo crec que tampoc soc tan mala persona com per acabar deixant que ningú m’odïi o no em saludi pel carrer. (Bé, ara que ho penso, potser sí que hi ha alguna excepció… Però què voleu que hi faci? Qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra).

De totes maneres, molta sort Marta. Has sigut una de les persones més importants de la meva vida perquè m’has tornat l’esperança de poder tornar a estimar sense embuts i sense històries. Potser no t’ho creuràs, però en aquest (poc) temps que hem passat junts m’has ajudat moltíssim en fer-me millor persona i a deixar de banda alguns complexos que arrossegava des de fa molt de temps. I tot i que visquis a Sabadell, pel poc que ens hem anat veient últimament crec que és de justícia dir-te que et desitjo el millor i espero que trobis el que busquis i que sàpigues que si em necessites, sempre seré al teu costat. En la meva memòria sobreviuran tots els bons moments que hem passat junts, i en la meva carpeta de Dropbox i en el disc dur totes les fotos que ens hem fet junts.

Los Rotos

Que després no diguin que no els mimo gaire, que fins i tot els hi dedico una entrada al meu bloc (però a canvi ja saben el que vull… hehehe)

Aquí us deixo amb el seu nou single “Retorica II” del nou EP “Rojo” que trauran aviat aviat!

Fan un concert el dia 22 a la Sidecar de presentació de l’àlbum. Si compreu la entrada de regal teniu la descàrrega gratuïta de l’EP. No sona malament, eh?

Va, aprofiteu que jo no pararé per allà!

La Iaia Carolina és centenària!

La meva Iaia Carolina va nèixer el 1 de novembre de 1910, tot just dos dies després que es fundés la CNT a Barcelona i enmig d’una vaga general indefinida a Sabadell. Però això tan li feia, perque va nèixer a Castellar.

Sempre m’explicava que quan tenia sis anys i anava cap a casa va trobar-se amb un cotxe pel camí. Quan ho va explicar a casa no se la van voler creure. I dos anys més tard va veure el primer avió que volava per sobre de Catalunya, que va passar per sobre de Sant Julià d’Altura, on vivia aleshores.

La Iaia Carolina ha viscut la monarquía d’Alfons XIII durant la seva infantesa, la República durant la seva joventut, la Guerra Civil durant el seu pas a la vida adulta i ha sobreviscut a 40 llargs anys de franquisme. Va viure la apertura amb moltes ganes, va veure cóm es restauraven els drets i l’autogovern del seu poble… I encara sort que últimament no se n’adona gaire del que passa, tant en política com en general, perque segur que, coneixent-la com era quan tenia la llucidesa suficient com per saber què posaven a la tele, posaria el crit al cel.

La Iaia Carolina ha sigut una dona forta fins fa poc. Les circumstàncies de la vida i una embòlia pulmonar (un ensurt que vam pensar que no en sortiria) ara fa dos anys la han postrat en una cadira de rodes sense poder sortir de casa. Però amb 85 anys es negava a portar bastó quan la gent el començava a fer servir als 60, i encara anava al Mercat Central, a un kilómetre i pico de casa, a fer la compra cada setmana. I encara tenia temps de fer de cangur dels meus germans, quan jo encara no havia nascut, i emportar-se’ls al Cinema Imperial a veure “La guerra de las galaxias” o “2001. Una odisea en el espacio”. Pel que fa a mi, cada dissabte al vespre, quan tornava de l’esplai, els meus pares sopaven fora i a mi m’enviaven a sopar amb la Iaia Carolina. Si he de ser sincer, a mi no em feia gaire gràcia, però me n’oblidava quan em feia bistec amb patates rosses. Quin art que tenia per fer les patates rosses, senyors! Quin art!

La seva flama s’està apagant ara, però. Sobretot des d’aquell ensurt. Una embòlia pulmonar ja és prou greu per qualsevol però per una persona de 97 anys… Però se’n va sortir, i quan va tornar a casa va dir amb una patxorra impressionant que ens va fer esclafir de riure a tots: “Jo m’espero encara un parell d’anys, que l’Alcalde m’ha de donar un ram de flors!”.

I, efectivament, ahir va venir l’Alcalde de Sabadell a casa seva a donar-li el seu ram de flors. Va ser de les coses més entranyables que he viscut en temps. Tot s’ha de dir: no sóc gaire fan del Bustos, però no cada dia es fan 100 anys i vé l’Alcalde per portar-te un ram de flors a casa i anomenar-te “filla predilecta” de la ciutat on has viscut gairebé tota la vida.

Iaia Carolina, per molts anys!