Arxiu de la categoria: politiqueig

politiqueig

Les preguntes són un regal

Ja hi tornem a ser! Un altre cop un post de política. A aquest pas acabaré cóm el Sergi Sabaté o cóm el Toni Aira, dos autèntics malalts de la informació política (malalts en el bon sentit de la paraula perque són dos cracks, que consti).

Podría estar parlant sobre la meva recent llicenciatura, que també és una cosa bonica que explicar. Després de SIS ANYS estudiant periodisme i amb unes ganes brutals de fotre-li foc a la Blanquerna, crec que hauría sigut un bon post, però cóm que a ningú li interessa la meva vida ni aquest és un bloc personal, parlaré de cóm està anant el tema Consulta Sabadell. Continua la lectura de Les preguntes són un regal

El periple europeu de CDC

Segons algunes enquestes que s’han anat publicant als diaris editats a Catalunya, una gran part de catalans es senten primer catalans, després europeus i en tercer lloc espanyols. Tot i això, Europa, entesa cóm a les institucions de la Unió Europea, continua sent una gran desconeguda per a la majoría de població. Saben que la Unió Europea és important i que ser ciutadà europeu cada vegada afecta cada vegada de manera més directa a la vida quotidiana,. L’Euro, el mercat comú, el passaport europeu, el programa Erasmus i altres iniciatives han suposat una millora en la qualitat de vida dels catalans i una finestra a la resta de països de la Unió. Però tot i això,  també és cert que molts catalans no sabríen explicar què és el Consell d’Europa o per què serveix exactament el Parlament Europeu. Continua la lectura de El periple europeu de CDC

Que sigui un “Sí” o un “No”, però que vagin a votar!

Primerament, voldría felicitar a les diverses plataformes ciutadanes que han organitzat les votacions de les consultes d’ahir. Felicitats. Heu fet una feina ben feta i heu aconseguit que avui es parli més de democràcia i menys d’enfrontaments amb feixistes als mitjans de comunicació.

Després també voldría queixar-me de l’actitud, tant de Alfons López-Tena cóm d’Uriel Bertrán, que han començat a passar-se la patata calenta sobre el tema de la participació d’ahir, que ara en parlaré. Segurament una gran part de la gent que va anar a votar ahir, independentment del que van votar, hauría volgut que aquesta disputa s’hagués fet a porta tancada, per mòbil, per messenger o cóm es vulgui fer però que les conclusions haguessin sigut unitàries. A les consultes no s’hi presenta cap partit, i per tant, tampoc crec que calgui marcar paquet. O follem tots, o la puta va al riu.

I en aquest cas, jo crec que la puta se’n va de pet al riu. Continua la lectura de Que sigui un “Sí” o un “No”, però que vagin a votar!

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita
en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Un altre blog més també vol fer-se seu l’editorial que han publicat conjuntament els diaris La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Avui, El Punt, Segre, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Terrassa, La Mañana, Diari de Tarragona, Regió 7 i El 9 Nou

El trencaclosques de la Llei Electoral de Catalunya

Fa uns mesos podiem veure pel carrer a voluntaris amb samarretes de color safrà que demanaven signatures per a la creació d’una Llei Electoral pròpia per a Catalunya mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular. Una reivindicació en principi justa, ja que aquesta Llei ja es contemplava a l’Estatut de 1977 i mai es va arribar a crear. Ara, però, amb 88.926 signatures presentades i, el que és més important, amb l’aparició dels casos Millet i Pretòria -que han erosionat, tant per activa cóm per passiva, la credibilitat en el sistema i els polítics catalans-  sembla que els partits, almenys els majoritaris, s’han posat les piles i començen a veure amb bons ulls una reforma electoral. Continua la lectura de El trencaclosques de la Llei Electoral de Catalunya