Arxiu de la categoria: Retrats

Llenya

Aleshores vaig sentir un cop fort al cap, com si m’haguessin donat amb un martell. Amb força. Amb ganes. I em vaig enfonsar. I vaig enfonsar violentament el nas a l’esquena del Toll, que el tenia davant, i em vaig encongir. I vaig notar plors damunt meu. Vaig moure els dits dels peus abans que m’arranquessin d’allà i vaig preguntar si em sortia sang del nas. Em van dir que no. Vaig donar gràcies al cel. Aleshores em van entrar a l’Ajuntament a braços i entre aplaudiments. Em van estendre, em van preguntar com estava i una noia maca em va agafar de la mà i em va dir que em portaria a un lloc segur. Vaig plorar de ràbia.

Volia pujar al folre per Festa Major. 

Set hores després, tornava amb taxi a casa amb la presidenta. Al dia següent vaig deixar de portar collarí (m’ho va dir la metgessa de la colla al local). Demà crec que ja no em medicaré. I diumenge estaré donant pit. Continua la lectura de Llenya

Espetec. Un conte.

Veiem, des d’una passarela, el que és l’interior d’una oficina immensa: centenars de metres d’escriptoris de treball l’un darrera l’altre i al costat de l’altre, arrengleradets. Com un exèrcit immobil formant. I també veiem que tots aquests escriptoris estan ocupats per personetes amb vestit i corbata que no deixen de mirar a la pantalla mentre teclegen sense parar.

Veiem, en un tràvelling ja des d’abaix, que el que tot i que des d’amunt ens semblava una munió de gent hetereogènia, a peu d’oficina hi ha homenets i homenots, dones i homes (però majoritàriament homes), guapos i lletjos (majoritàriament lletjos), amb panxa i amb papada… Tots son diferents, però terriblement iguals, com soldats d’una unitat quan se’ls passa revista, que poden ser alts o baixos, o joves o més adults, o més guapos o més lletjos o més blancs o més morenos… Però tots van afaitats, amb el cap ben alt, el cos ben recte i quan se’ls hi demana que criden tots a l’uníson “senyor, sí senyor!”. Doncs aquí ens passa el mateix. Però si fa no fa, jo apostaría que no n’hi ha cap que passi dels 30 i escaig.

Veiem el panorama ara per darrera, si abans el veiem pels cantons.

Veiem una munió de clatells embolicats amb camises i americanes.

Veiem que totes les pantalles estan il·luminades per un programa de fulls de càlcul. És més… sembla fins i tot que sigui el mateix full de càlcul. I que estiguin teclejant tots ells les mateixes xifres a l’uníson, o amb un parell de segons de diferència. Com si no s’hagués inventat el núvol i tothom hagués de teclejar el mateix pressupost, factura, o el què carai sigui que estiguin fent. Tots tenen el mateix document. Tots estan treballant amb les mateixes putes ganes de merda. Gent que sembla que tingui un màster en una universitat cara fent una feina que al capdavall és de tipògraf. Però que la fan tots ells. La fa tota la oficina. Tota la puta oficina plena de gent amb màsters i doctorats en economía, finances, administració i direcció d’empreses, dret, màrqueting i fins i tot d’odontología – tots ells gent brillant – havent de picar els mateixos números del mateix full d’excel. A la vegada. Milions de clatells amb talent que se n’han anat a la merda.

Veiem que la càmera es para. I que es para darrera d’un clatell que es gira cap un cantó i deixa veure un rostre de dona jove, entre vint-i-molts i trenta-i-pocs. Mira a la seva esquerra, mira a la seva dreta. De fet, s’ha mirat tant a les persones que té al costat com a les pantalles. Deixa anar un esbufec, minimitza la pantalla de l’Excel i obra el solitari. Amb un parell, enmig de la feina comença a jugar al solitari del Windows.

Veiem que va fent. Ja porta una estona que ja no tecleja i fa servir massa el ratolí.

Veiem que els companys de la seva dreta i la seva esquerra se la miren de reüll, més amb cara de sorpresa que no pas de desaprovació.

Veiem la seva cara, apàtica. Tot d’una sentim un espetec del que sembla ser un fuet i que mentre ella deixa anar un crit de dolor, la seva cara deixa anar una ganyota de encara més dolor.

Veiem unes mans que enrotllen el fuet. Son unes mans de vell, enfundades en unes mànigues del que sembla ser un vestit ja passadet de moda, però encara elegant, i amb algun anell d’or – el que en castellà es diu “sortija” – rodejant algun dit xic. Veiem que l’home té unes faccions d’estar cap als seixanta anys, un vell, que segurament ha hagut de deixar anar alguna espetegada aquest matí i que la d’avui no serà la última del día.

Veiem com ens passa per davant, mentre veiem a la pobra noia – que li ha quedat la americana esquinçada per la fuetada – que vol arrepenjar-se al seu seient però no pot. Ningú la ajuda, tothom continua fent la seva feina, omplint el mateix puto full de excel.

I aquí no ha passat res.

OkCupid Self-summary

If she had been standing, she would have been looking at Mr. Black over her shoulder. But the interviewer HAD to listen to him, or at least she had to pretend that was listening to him. That vacancy was already covered days ago. At least the choice was made, but the management wisely thought that Mr. Black didn’t went to that job interview for being disrespected, for her tediousness. So she had to listen to him, after asking Mr. Black what could he bring to the company.

He was already answering, but he had a certain knowledge that all that was a charade. He smelled something wrong from the beginning. He noticed that she didn’t looked at Mr. Black’s eye when he turned in the office, and her handshake make feel him like he was holding a dead fish on his hand. But he wanted that job. Not that he needed it, as he was actually working somewhere else, even for a better salary, but he WANTED that job that could fulfill his life expectancies.

– What is your biggest motivation in life? – she said effortlessly.

Well, Mr. Black was a skilled poker player. He recognises when somebody is bluffing, when somebody is going serious and when somebody is not in that hand because is playing soft. This is, letting go some chips, making believe the rest of the players of its weak streak, and suddenly BANG, that soft-playing player reaches into the final pot without causing a lot of noise. So, Mr. Black noticed that the interviewer was playing soft, as she had gained something better before. But he was playing hard.

– My biggest motivation in life… Wow, that’s a good question!

Mr. Black saw on her look that she stopped feeling bored to feel some sympathy for him, like if she was thinking “poor idiot, he has not only the job but nothing interesting to say on that one”. That was the signal Mr. Black was waiting for the frontal attack.

– My biggest motivation in life is to invite you to dinner tonight to a fancy place, kiss you under the moonlight and fu^k your brains out like no one did before.

The interviewer didn’t know what to say, she just looked at him in a scared way. Mr. Black said:

– Ever.

She now looked more scared, staring at him with her blue open-plated eyes and closing even more her fists. Mr. Brown noticed even that a vein next to her collarbone swelled.

– Now that I have your attention, my purpose on this life is to have a job like the one that you are offering. One that could allow myself to travel around the world with all paid expenses for doing barely nothing.

She was still in shock. He followed up.

– But I see that I am not going to have this job. Although I said that because I know it would be good to have it. In fact my ultimate purpose in this life, now that you have asked, is to have a family and, yes, trip around the world with them on a ship. I think it would be better for my kids, when I have them, and my wife, when I got married, to life as far as possible from this corrupt system that teaches us to lie and cover our thoughts and willingnesses and make ourselves pusillanimous, mediocre and narrow-minded beings.

The interviewer was thunderstruck. Sat like an Egyptian statue, unable to speak and unable to stand up when Mr. Black did. He looked inside his jacked, picked up a card and gave it to her by grabbing her hand and placing the paper into her fingers. Mr. Black squat to look her again on her blue, big, beatiful eyes. He had a big smile on his face and then was when she noticed Mr. Black was holding her hand with his’.

– I meant about the taking-you-out-tonight thing.

Mr. Black kissed her gently on her cheek and walked away.

I don’t know what happened that night, but on the next day she didn’t came back to the office. Nor the next one. Neither the next one.

Years passed on until the “Rural rage” was something on all the media: papers, tv, radios, internet… they were all talking on the union of several savage peoples from America, Africa and the Isles of the Southern Seas. You could see footage of a Melanesian warrior sharing cow blood with a Masaii, and a Tupamaro chewing tobacco with someone who decades ago was fighting in Al Qaeda of the Maghreb and now was an eldery, a venerable. And the leader of all them, who unleashed mayhem, destroyed synagogues and cathedrals, the friend of chaos and destruction whose hobby was to fill Chicago metro stations with lethal gas, and who called for suicide attackers in Stockholm was her. That girl who did that interview with Mr. Black. She was the chaos embodied.

And this self-summary has no sense, I understand.

F*cking refrigerator.

Uns quants talents que recomano que seguiu (i que he tingut la sort de conèixer)

En gairebé totes les llistes de l’estil 10 coses que has de fer si vols ser creatiu o 25 coses que cal fer per augmentar la teva creativitat o 50 coses que hauries de fer per no fotre ni brot però semblar que estàs fent molt (aquesta última me la he empollat a consciència, tot i que no existeix) hi ha un punt que és redundant: relaciona’t amb gent creativa.

Com que sóc així de generós, us passo un llistat de gent, amb la qui crec que val la pena compartir un café, un refresc o una bona borratxera. Alguns potser, potser, us sonaran, d’altres tot just acaben de començar en el seu tema i d’altres ja tenen una carrera bastant consolidada, però tots son de la meva generació, si fa no fa i la majoria no són gaire coneguts. I tenen molt de recorregut. Si fa no fa, com jo. I perquè també crec que es mereixen que els hi faci la pilota.  Continua la lectura de Uns quants talents que recomano que seguiu (i que he tingut la sort de conèixer)

Repassant Incooltura… I a punt per nous reptes!

Tot just baixar de l’avió la meva amiga Elena Canseco em va preguntar si volía portar una secció de música al seu programa diari de ràdio a Cooltura FM, l’Incooltura Bé, de fet, tampoc m’ho va preguntar, sinó que ja directament va insistir i em fa fitxar perque li portés aquesta secció setmanal. Ei, i jo encantat!

Us posaré una mica en antecedents abans. Pels qui no ho sàpiguen, Cooltura FM és una emisora local de Sabadell que emet pel 96.7FM a Sabadell i pel 107.5FM a Barcelona. I fa poc també ha estrenat una nova pàgina web xulíssima. Us recomano que hi dongueu un cop d’ull, i ja que hi sou, que la aneu controlant, que allà hi ha bona gent.

La secció de música de l’Incooltura ja es va acabar, però aquí us deixo els podcasts de la gent que va passar pel programa. Falta els del grup GAS, uns tios de L’Hospi molt macos que canten en mandarí. Sí, sí, en mandarí! Però si això, us remeto a la seva web per si voleu escoltar alguna cosa que valgui la pena i que la podeu visitar aquí.

Si us interessa, tots aquests grups tenen Bandcamp, Twitter, Facebook i el que faci falta. Per la meva part només he de dir que va ser un plaer poder entrevistar-los a tots la temporada passada. Continua la lectura de Repassant Incooltura… I a punt per nous reptes!

El President Mas i jo.

Ara / Pere Tordera

Fa poc m’he hagut d’enfrontar a una de les situacions més desagradables des que sóc a Austràlia: em van fer fora de casa, vaig ser acollit per familia de llaços llunyans que tinc a prop a Sydney i per això la meva família i jo no ens vam entendre i vam tenir certes discussions de les quals no entraré en detalls ara mateix, i per postres a la mateixa setmana també em fan fer fora de la feina que em permetía pagar-me un lloguer amb tranquil·litat. És a dir, les he passat putes. M’he trobat sol i en alguna ocasió he pensat d’enviar-ho tot a la merda i tornar a casa abans del març.

Però aquest post no és per explicar-vos fil per randa què ha passat, amb tota la èpica que pugui haver, ni per llepar-me les ferides en públic – això ja ho faig en privat – , sinó que més que res ho trobo del tot adient per fer una analogía entre el que m’ha passat durant aquests dies i el que ha passat amb la jornada electoral aquesta nit passada (per a mi, aquest matí mateix) amb el President Mas i CiU en general.

Encara que sé que us atrau més el morbo de sentir el comentari esfereidor de com m’han fet fora de casa i de la feina que no pas que us expliqui la obvietat sobre el President Mas, us foteu i espereu a que escrigui el llibre. I el compreu i em feu una mica més ric, si us plau. Continua la lectura de El President Mas i jo.

La Iaia Carolina és centenària!

La meva Iaia Carolina va nèixer el 1 de novembre de 1910, tot just dos dies després que es fundés la CNT a Barcelona i enmig d’una vaga general indefinida a Sabadell. Però això tan li feia, perque va nèixer a Castellar.

Sempre m’explicava que quan tenia sis anys i anava cap a casa va trobar-se amb un cotxe pel camí. Quan ho va explicar a casa no se la van voler creure. I dos anys més tard va veure el primer avió que volava per sobre de Catalunya, que va passar per sobre de Sant Julià d’Altura, on vivia aleshores.

La Iaia Carolina ha viscut la monarquía d’Alfons XIII durant la seva infantesa, la República durant la seva joventut, la Guerra Civil durant el seu pas a la vida adulta i ha sobreviscut a 40 llargs anys de franquisme. Va viure la apertura amb moltes ganes, va veure cóm es restauraven els drets i l’autogovern del seu poble… I encara sort que últimament no se n’adona gaire del que passa, tant en política com en general, perque segur que, coneixent-la com era quan tenia la llucidesa suficient com per saber què posaven a la tele, posaria el crit al cel.

La Iaia Carolina ha sigut una dona forta fins fa poc. Les circumstàncies de la vida i una embòlia pulmonar (un ensurt que vam pensar que no en sortiria) ara fa dos anys la han postrat en una cadira de rodes sense poder sortir de casa. Però amb 85 anys es negava a portar bastó quan la gent el començava a fer servir als 60, i encara anava al Mercat Central, a un kilómetre i pico de casa, a fer la compra cada setmana. I encara tenia temps de fer de cangur dels meus germans, quan jo encara no havia nascut, i emportar-se’ls al Cinema Imperial a veure “La guerra de las galaxias” o “2001. Una odisea en el espacio”. Pel que fa a mi, cada dissabte al vespre, quan tornava de l’esplai, els meus pares sopaven fora i a mi m’enviaven a sopar amb la Iaia Carolina. Si he de ser sincer, a mi no em feia gaire gràcia, però me n’oblidava quan em feia bistec amb patates rosses. Quin art que tenia per fer les patates rosses, senyors! Quin art!

La seva flama s’està apagant ara, però. Sobretot des d’aquell ensurt. Una embòlia pulmonar ja és prou greu per qualsevol però per una persona de 97 anys… Però se’n va sortir, i quan va tornar a casa va dir amb una patxorra impressionant que ens va fer esclafir de riure a tots: “Jo m’espero encara un parell d’anys, que l’Alcalde m’ha de donar un ram de flors!”.

I, efectivament, ahir va venir l’Alcalde de Sabadell a casa seva a donar-li el seu ram de flors. Va ser de les coses més entranyables que he viscut en temps. Tot s’ha de dir: no sóc gaire fan del Bustos, però no cada dia es fan 100 anys i vé l’Alcalde per portar-te un ram de flors a casa i anomenar-te “filla predilecta” de la ciutat on has viscut gairebé tota la vida.

Iaia Carolina, per molts anys!