Arxiu de la categoria: Uncategorized

Hip hop i energètiques: dos videos que valen la pena

Podria haver-me estalviat de fer aquest post i fer un parell de piulades, o penjar-ho només al Facebook i ja està, però hi ha vídeos i vídeos. I aquests dos que ara mencionaré mereixen un lloc al meu bloc i a la llista de “preferits” del facebook.  Continua la lectura de Hip hop i energètiques: dos videos que valen la pena

Hipocresia màxima.

És un dilluns al vespre qualsevol, tornant cap a casa després d’una llarga jornada laboral. El tren surt de Catalunya ple, amb tots els seients ocupats i algun passatger de peu, però també està en silènci. Alguns tenen la mirada clavada en els seus smartphones, uns pocs la tenen a la finestra, mirant una negror estúpida del túnel que forada les entranyes de la ciutat. La majoría escolta música, segurament la última llista d’spotify que s’han baixat al mòbil abans d’abandonar els seus llocs de treball amb wifi, ara que és gratis. Vaja, almenys jo he aprofitat. No sé si hi us haureu fixat, però els dilluns després de treballar solen ser els més silenciosos de tots. No se sent ni una mosca. La gent no interactua per res.

El tren es para a… quina estació era? Tant se val. Una de tantes. La gent que s’havia preparat per baixar, baixa. I la gent que entra, substitueix a la que baixa.

Un d’aquests substituts no seu, sinó que es queda dret al fons del vagó, a l’altra banda on em trobo, i sento que plany alguna cosa. És una cantarella trista, monótona i dolguda. I cap dels passatgers li fa cas. Jo, tampoc. Estic ocupat enviant whatsapps.

I entre whatsapp i whatsapp em sorprén alguna cosa llarga que passa per la part de sobre del meu camp visual. És el braç del planyidor, cobert per una màniga de xandall verda, que deixa un paquet de clínex a sobre del llindar de la finestra. Jo ni m’ho miro.

L’home, que en un principi pensava que devia ser magribí però si paro bé la orella sento que té un deix romanés a l’hora de parlar, acaba de deixar els clínex, fa mitja volta i torna a cantar la cançoneta:

“Porfavor siñore siñora, perdonen las molestias, es triste pedir pero mas triste es robar. No tengo trabajo, no tengo donde dormir, que Dios les bendiga a todos, no tengo derecho a pedirles nada siñore siñora, pero si alguien me puede dar una mano ya sea con una moneda o con un trabajo o algo de comida yo lo agradeceré mucho y le voy a pedir a Diós mucha fortuna para ustede siñore siñora. Tengo família que nesecita ropa y los niños no tienen su material de escuela porque no podemo pagar siñore siñora. Si me dan la voluntá ustede pueden quedarse con el paquete de clínex siñore siñora. Que Dios les bendiga a todos y que pasen una buena noche con sus familias en sus casas yo resaré por ustedes y espero que ustedes hagan lo mismo por mí”.

Aleshores, quan s’allunya, veig que amb el paquet de clínex, el pobre desgraciat (com diría la meva àvia, la persona en qüestió és un pobret desgraciadet) hi ha deixat un paperet a sota. Me’l miro i llegeixo, oh sorpresa, “PERDONEN LAS MOLESTIAS – així, en majúscula – SOY ESTRANGERO 7 HIJOS FUERA. TENGO PROBLEMAS VISSIÓN. PORFAVOR UNA AYUDA PORCARIDAD PARA PODER TRAER A MIS HIJOS. MI MUJER TAN BIEN TIENE PROBLEMAS DE SALUD. MUCHAS GRACIAS”

No sé si els problemes – i els fills – se li acumulen al pobre desgraciat (és que mira que és ser desgraciat), o si m’està colant una bola. Després penso que simplement, la part del paper se li havia oblidat al pobre individu a de cantar les seves penes, però aleshores calculo quants fills pot haver tingut aquest home i si mai havia sentit a parlar d’una cosa que es diu “planificació familiar”. El cas és que, malauradament, no tinc res de suelto tampoc. I un paquet de clínex no costa els deu euros que tinc a la cartera, així que decideixo tornar-me a posar els auriculars i esperar a que torni el paio en qüestió a recollir de nou el paquetet.

Quan ha acabat de fer la ronda de recollida – pel que veig ha anat molt ràpid, o sigui que no hi ha hagut sort – es prepara per sortir a la següent estació, Peu del Funicular.

Ah, sí. Era els Ferrocarrils. Pensaveu que parlava de la RENFE?

La revolució serà twittejada, o no serà

Dos anys després, l’escenari post-Primavera Àrab no ajuda a desbloquejar les relacions entre les dues riberes del Mediterrani.

Entrada publicada a Wikidiari.info.

El Mohammed Mesrati té 24 anys, és de Líbia, i li encanta la cervesa belga. Com que és dijous, i com cada dijous tallen la circulació a la Place du Luxembourg de Brussel·les perquè la gent pugui reunir-se lliurement pel carrer, aprofitem les nostres últimes hores a la capital belga per fer unes cervesetes. Fa un dia preciós fins al punt que les becàries del Parlament Europeu, moltes d’elles catalanes, ja ens deien que ni ens ho podiem imaginar. El Mohammed i jo anem per la segona ronda de Stella Artois i no para d’explicar-me coses: que si la homosexualitat al seu país és molt notòria però no està gaire ben vista, que si ara es dedica a muntar “rave parties” als voltants de Londres, on viu, que si li encanta la cervesa belga… De fet, si amb els seus ulls pintats, el barret fedora i la seva manera de fer ja té pinta de ser tot un personatge a occident, imagino que a Líbia no ho devia tenir pas fàcil. Li pregunto per la democràcia a Líbia. “Ui!” deixa anar “Això va per molt llarg. Però per molt llarg.” I fa una pausa mentre apaga el Marlboro abans de continuar: “La gent es pensa que amb la revolució tindrem democràcia exprés, però no s’adonen que encara hi ha un camí llarguíssim per recórrer després de la guerra. Per això me’n vaig anar d’allà, per no haver de viure la transició!”. I deixa anar una riallada abans d’acabar-se d’empassar el segon mig litre de cervesa de la tarda.

Continua la lectura de La revolució serà twittejada, o no serà

Toni Cantó, els toros, la ètica, la política i la seva hipocresía

“Una part de toros, una part d’ètica i una part de política. Agitar en una coctelera, passar-ho pel sedàs i guarnir amb un discurs d’esquerres i no nacionalista”. 

Aquest còctel el podríem anomenar “Toni Cantó”. I tindría un gust de mil dimonis. 

Tot just acabo de veure el vídeo de l’ex-actor passat a polític defensant la ILP perque els toros passin a ser “d’interès nacional” i gairebé fonc els ploms de casa del cabreig que m’ha entrat. 

Però abans d’entrar al fons de la qüestió, us animo, per si encara no l’heu vist, que feu un cop d’ull al vídeo:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=m-lISqauQT0

Si el Toni Cantó ja era dolent com a actor, com a orador es cobreix de glòria. Per no dir de merda.  Continua la lectura de Toni Cantó, els toros, la ètica, la política i la seva hipocresía

Col·laborant amb MiLLoringiX

El Carles Roca-Font, aka @marphille és un tio que entén bé el mundillo internauta i del 2.0 com pocs. Des que estic a Austràlia li vaig dir de fer una entrada al seu bloc de nanolliçons d’anglès MiLLoringlix, però no ho he pogut fer realitat fins aquesta setmana per diversos motius (mandra, estudis, mandra, feina, mandra, canvi de casa…), però finalment el post ha caigut i el podeu gaudir si cliqueu aquí. De fet, no serà només un post, sinó tota la setmana la dedica a Austràlia. I és que l’anglès australià, fora conyes, és més aviat un idioma a part que no pas un simple dialecte.

Espero que us agradi!