Arxiu d'etiquetes: ARA

Carles Capdevila: “l’única manera de recuperar el crèdit dels mitjans és dialogant amb l’usuari”

Entrada publicada a Wikidiari.info

El director del diari “Ara”, Carles Capdevila, va donar el passat 25 de juny una masterclass a la seu barcelonina del Col·legi de Periodistes de Catalunya titulada “Com crear (cocrear) nous mitjans socials i comunitats digitals”. Capdevila va mostrar el que ell anomena “optimisme necessari” davant la situació en la que es troba el món en general i el periodisme en particular.

 

En un món en què els diaris de tota la vida i els mitjans de comunicació tradicionals estan patint per poder sobreviure, l’”Ara” ha estat vist com una rara avis. No només ha suposat l’aparició d’un diari en paper en un moment en què semblava que els bits guanyaven la partida, sinó també l’emergència d’un projecte nou, fresc i al servei de l’usuari en un moment en què el periodisme a Catalunya pateix una triple crisi: l’econòmica, la política i la dels mitjans. Primera mostra d’“optimisme necessari” per part de Capdevila: “La majoría de les grans capçaleres dels pròxims vint anys encara han de néixer, perquè normalment les grans capçaleres neixen sempre després d’una crisi”. Per exemple: “El País” va nèixer amb la Transició, explica, però amb el temps s’ha anat transformant en un dinosaure, degut a la incapacitat d’adaptar-se als nous temps i a la mala gestió.

En aquest sentit, Capdevila avisa que “ara mateix tenim dues faccions molt problemàtiques pel que fa als mitjans: els negacionistes i els gurús”. És a dir, per una banda, molta gent que considera les xarxes socials i Internet “una moda passatgera” (quan al periodista elque li hauria d’interessar és ficar-se als llocs on es produeix una comunicació entre usuaris i rebre feedback). Per l’altra banda els gurus, que són aquells senyors que s’atreveixen a fer pronòstics “com si tinguessin una bola de vidre” de com anirà el món de la comunicació i que fan previsions com ara que “d’aquí un temps, no hi haurà diaris en paper i tot serà digital”. Pel que fa aquesta afirmació, que ja s’ha fet moltes vegades, la resposta de Capdevila és aquesta: “el paper té una cosa que Internet encara no té, que és la influència” – tot i que admet que hi ha productes que estan molt ben fets a la xarxa (com, per exemple, eldiario.es). Continua la lectura de Carles Capdevila: “l’única manera de recuperar el crèdit dels mitjans és dialogant amb l’usuari”

El President Mas i jo.

Ara / Pere Tordera

Fa poc m’he hagut d’enfrontar a una de les situacions més desagradables des que sóc a Austràlia: em van fer fora de casa, vaig ser acollit per familia de llaços llunyans que tinc a prop a Sydney i per això la meva família i jo no ens vam entendre i vam tenir certes discussions de les quals no entraré en detalls ara mateix, i per postres a la mateixa setmana també em fan fer fora de la feina que em permetía pagar-me un lloguer amb tranquil·litat. És a dir, les he passat putes. M’he trobat sol i en alguna ocasió he pensat d’enviar-ho tot a la merda i tornar a casa abans del març.

Però aquest post no és per explicar-vos fil per randa què ha passat, amb tota la èpica que pugui haver, ni per llepar-me les ferides en públic – això ja ho faig en privat – , sinó que més que res ho trobo del tot adient per fer una analogía entre el que m’ha passat durant aquests dies i el que ha passat amb la jornada electoral aquesta nit passada (per a mi, aquest matí mateix) amb el President Mas i CiU en general.

Encara que sé que us atrau més el morbo de sentir el comentari esfereidor de com m’han fet fora de casa i de la feina que no pas que us expliqui la obvietat sobre el President Mas, us foteu i espereu a que escrigui el llibre. I el compreu i em feu una mica més ric, si us plau. Continua la lectura de El President Mas i jo.

L’últim exemplar de l’ARA

En enero del 2007, en un coloquio privado dentro del foro económico mundial de Davos (…) Sulzberger [Arthur Ochs Sulzberger Jr., editor del New York Times]dijo que no sabía si el periódico seguiría estando todavía en los quioscos dentro de cinco años, y sorprendió a su ya atónito auditorio al añadir: “¿Sabéis qué? No me importa”.

Aquesta anècdota la recull Vittorio Sabadin, exsubdirector adjunt del diari italià “La Stampa”, al llibre “El último Ejemplar del New York Times. El futuro de los periódicos en papel” (Editorial Sol90º, 2007), publicat a Itàlia poc després que Sulzberger deixava als seus oients “con el culo torcío”, com dirien els de Muchachada. Que l’editor del diari amb més reputació del món mundial no li importi que el producte que fa arribi al seu destinatari imprés en un paper o a través de la pantalla de l’ordinador significa que el diari tal qual cóm el coneixem avui dia o canvia radicalment o mor. I encara més si insisteix amb el tema de matar la edició en paper un parell de vegades més.

Continua la lectura de L’últim exemplar de l’ARA