Arxiu d'etiquetes: Gràcies

Tinc uns amics que no me’ls mereixo de lo bons que són

Definitivament, és així.

Havia preparat un vídeo bastant xulo donant-vos les gràcies a tots els que heu vingut a la festa, però no sé què passa amb youtube que se’m desincronitza l’audio amb el vídeo i queda tot fet un nyap. Així que prefereixo dir-vos-ho de la manera tradicional dels blocs de tota la vida:

Moltíssimes gràcies, de debó. Va ser una festa de la rehòstia, no m’esperava trobar-me amb tanta gent. De fet, també he de dir que gent que esperava que vingués no va venir ni va dir res (ja us val, nens), i gent que no m’esperava que vingués va venir i em va alegrar moltíssim que m’honoressin amb la seva presència. De totes maneres, va ser una festa que no oblidaré mai, tant perquè va venir tanta gent, com per l’ambient i.. perquè em vau tocar la fibra. Què cony, també m’ho mereixia! 😉

Moltíssimes gràcies, una altra vegada, des del fons del meu cor. Us estimo a tots vosaltres i tant de bó tothom tingués amics tan bons com vosaltres per poder fardar com ho faig jo. Us mereixeu que us passi tot allò bo que li pot passar a una persona durant tota la seva vida. Sou realment collonuts!

Bé, i ara deixem una mica el rotllo lacrimogen per parlar sobre temes més pràctics que interessen a tothom (o no, però jo els explico igualment que per alguna cosa és el meu bloc): Demà vaig a Madrid a buscar el visat d’estudiant a l’ambaixada. I aleshores ja compraria el bitllet pel dimarts 8, el de la setmana que vé, però si voleu quedar amb mi per fer un café i acomiadar-vos, millor que demaneu tanda que vaig molt buscat (no és broma!) xD. I no sé què està passant que m’estic trobant amb molta gent que per A o per B també vindrà a Austràlia en breu, ja sigui a Brisbane mateix o a Sydney, així que allà tampoc quedaré “orfe” de catalans, a part de la meva germana.

I fins aquí el part informatiu d’avui. Demà us explico com m’ha anat per Madrid.

La Iaia Carolina és centenària!

La meva Iaia Carolina va nèixer el 1 de novembre de 1910, tot just dos dies després que es fundés la CNT a Barcelona i enmig d’una vaga general indefinida a Sabadell. Però això tan li feia, perque va nèixer a Castellar.

Sempre m’explicava que quan tenia sis anys i anava cap a casa va trobar-se amb un cotxe pel camí. Quan ho va explicar a casa no se la van voler creure. I dos anys més tard va veure el primer avió que volava per sobre de Catalunya, que va passar per sobre de Sant Julià d’Altura, on vivia aleshores.

La Iaia Carolina ha viscut la monarquía d’Alfons XIII durant la seva infantesa, la República durant la seva joventut, la Guerra Civil durant el seu pas a la vida adulta i ha sobreviscut a 40 llargs anys de franquisme. Va viure la apertura amb moltes ganes, va veure cóm es restauraven els drets i l’autogovern del seu poble… I encara sort que últimament no se n’adona gaire del que passa, tant en política com en general, perque segur que, coneixent-la com era quan tenia la llucidesa suficient com per saber què posaven a la tele, posaria el crit al cel.

La Iaia Carolina ha sigut una dona forta fins fa poc. Les circumstàncies de la vida i una embòlia pulmonar (un ensurt que vam pensar que no en sortiria) ara fa dos anys la han postrat en una cadira de rodes sense poder sortir de casa. Però amb 85 anys es negava a portar bastó quan la gent el començava a fer servir als 60, i encara anava al Mercat Central, a un kilómetre i pico de casa, a fer la compra cada setmana. I encara tenia temps de fer de cangur dels meus germans, quan jo encara no havia nascut, i emportar-se’ls al Cinema Imperial a veure “La guerra de las galaxias” o “2001. Una odisea en el espacio”. Pel que fa a mi, cada dissabte al vespre, quan tornava de l’esplai, els meus pares sopaven fora i a mi m’enviaven a sopar amb la Iaia Carolina. Si he de ser sincer, a mi no em feia gaire gràcia, però me n’oblidava quan em feia bistec amb patates rosses. Quin art que tenia per fer les patates rosses, senyors! Quin art!

La seva flama s’està apagant ara, però. Sobretot des d’aquell ensurt. Una embòlia pulmonar ja és prou greu per qualsevol però per una persona de 97 anys… Però se’n va sortir, i quan va tornar a casa va dir amb una patxorra impressionant que ens va fer esclafir de riure a tots: “Jo m’espero encara un parell d’anys, que l’Alcalde m’ha de donar un ram de flors!”.

I, efectivament, ahir va venir l’Alcalde de Sabadell a casa seva a donar-li el seu ram de flors. Va ser de les coses més entranyables que he viscut en temps. Tot s’ha de dir: no sóc gaire fan del Bustos, però no cada dia es fan 100 anys i vé l’Alcalde per portar-te un ram de flors a casa i anomenar-te “filla predilecta” de la ciutat on has viscut gairebé tota la vida.

Iaia Carolina, per molts anys!

Feta la feina…

Feta la feina i vistos els resultats, només puc dir: Moltes gràcies als qui van votar, als qui no van votar perque són abstencionistes però sabien de què anava la cosa, als qui van fer campanya, als qui van fer contracampanya perque ens van acabar fent campanya, als convençuts del Sí, als convençuts del NO democràtic, als indiferents que també van venir a votar en blanc, als que fins i tot van votar nul, als caps de mesa, als vocals, als que treien la pasta a particulars i empreses, als que feien pancartes, als que les penjaven, als que els hi va quedar clar que no feiem un referèndum independentista, sinó una consulta sobre la independència, als qui els hi va quedar clar d’aquests que es tractava d’una “consulta SOBRE la Independència” i no una “consulta PER la independència”, als informàtics que la van liar parda ahir a la tarda per aixecar expectació, als informàtics que no la van liar parda però van fer una feina magífica (els que la van liar parda, també, però ja els hi val!), als de logística pel càtering i per donar-nos tot el que vam demanar els de premsa, als voluntaris que van participar, als voluntaris que van mobilitzar a altres persones perque es fessin voluntaris, a la premsa que va venir encara que fos per parlar bé de nosaltres 😉 , al senyor observador internacional que no entenía ni papa del que li deiem si no era en anglès però es va mostrar molt atent i amable, al portaveu Antoni Dalmases per haver fet la seva tasca cóm déu mana, al Marc Monràs per tirar endavant la consulta quan això estava en un moment crític, a la comissió organitzativa per haver pres aquesta decisió tan valenta en aquell moment, als de la comissió de finances per empescar-se la manera de trobar pasta, als de la comissió d’informàtica per empescar-se el tema dels netbooks, al Toni Munyoz que no ha pogut ser present el dia D però ha fet de factòtum de Consulta Sabadell fins que va pirar al Quebec a portar-hi la cultura popular catalana (ha sigut molt gran tio, ho hauries d’haver vist), a l’equip de comunicació interna i externa, que anava i venia però els membres més entranyables han sigut el Joan Vives, la Tona Codina, el Cesc Vallribera (gran tracte amb el Brunet per fer la publi a cines, busos i banderoles! Enorme!) i l’Anna Muro (tu i jo cóm el gat i el gos a vegades, però en el fons els dos voliem el mateix), a l’equip de premsa que també anava i venia, però al final al dia D va venir la Berta Gusi, la Pilar Armengol, la Carme Forcadell, la Assumpta Ballbé (et dec un sopar xD) i l’Oriol Creus. Moltes gràcies també, aquest el deixo pel final finalíssim perque diuen que el millor s’ha de deixar pel final, el meu gran company durant els últims 4 mesos i al qui li dec moltíssim i s’ha convertit en un gran amic: moltes gràcies per aguantar-me Francino!

En definitiva: M’has donat sis mesos de molta feina i de moltes alegries i misèries. M’has donat sis mesos ón he vist que un floc de neu acabava convertint-se en una gran bola enorme que ho arrossegava tot. Moltes, moltes gràcies, Consulta Sabadell!

Moltes gràcies!!!

Central Park

4 d’agost del 2008. La meva nòvia Christina i jo estavem passant una setmana de vacances a Nova York i va donar la casualitat que el Barça va passar per allà a fer un partit de l’Stage de pretemporada. Així que aprofitem per anar a la porta de l’Hotel St. Regis, on estan hostatjats els jugadors i la directiva, per tafanejar una mica i provar sort, a veure si es deixen fer una foto o ens signen algun autògrafs. Però després d’esperar prop d’una hora, juntament amb altres afeccionats i curiosos, els veiem cóm desfilen ràpidament cap a l’autocar a través del passadís que han format els de seguretat de l’hotel (“More back! More back!” “Una mica més i tornem a Barcelona mateix amb tant more back!”).
“Ja els hem vist prou” vaig pensar mentre s’allunyava l’autocar i la Christina i jo començavem a pujar per la 5a Avinguda amb la idea d’arrassar-la en una tarda de consumisme extrem al més pur estil americà. Continua la lectura de Moltes gràcies!!!