Arxiu d'etiquetes: pobresa

Hipocresia màxima.

És un dilluns al vespre qualsevol, tornant cap a casa després d’una llarga jornada laboral. El tren surt de Catalunya ple, amb tots els seients ocupats i algun passatger de peu, però també està en silènci. Alguns tenen la mirada clavada en els seus smartphones, uns pocs la tenen a la finestra, mirant una negror estúpida del túnel que forada les entranyes de la ciutat. La majoría escolta música, segurament la última llista d’spotify que s’han baixat al mòbil abans d’abandonar els seus llocs de treball amb wifi, ara que és gratis. Vaja, almenys jo he aprofitat. No sé si hi us haureu fixat, però els dilluns després de treballar solen ser els més silenciosos de tots. No se sent ni una mosca. La gent no interactua per res.

El tren es para a… quina estació era? Tant se val. Una de tantes. La gent que s’havia preparat per baixar, baixa. I la gent que entra, substitueix a la que baixa.

Un d’aquests substituts no seu, sinó que es queda dret al fons del vagó, a l’altra banda on em trobo, i sento que plany alguna cosa. És una cantarella trista, monótona i dolguda. I cap dels passatgers li fa cas. Jo, tampoc. Estic ocupat enviant whatsapps.

I entre whatsapp i whatsapp em sorprén alguna cosa llarga que passa per la part de sobre del meu camp visual. És el braç del planyidor, cobert per una màniga de xandall verda, que deixa un paquet de clínex a sobre del llindar de la finestra. Jo ni m’ho miro.

L’home, que en un principi pensava que devia ser magribí però si paro bé la orella sento que té un deix romanés a l’hora de parlar, acaba de deixar els clínex, fa mitja volta i torna a cantar la cançoneta:

“Porfavor siñore siñora, perdonen las molestias, es triste pedir pero mas triste es robar. No tengo trabajo, no tengo donde dormir, que Dios les bendiga a todos, no tengo derecho a pedirles nada siñore siñora, pero si alguien me puede dar una mano ya sea con una moneda o con un trabajo o algo de comida yo lo agradeceré mucho y le voy a pedir a Diós mucha fortuna para ustede siñore siñora. Tengo família que nesecita ropa y los niños no tienen su material de escuela porque no podemo pagar siñore siñora. Si me dan la voluntá ustede pueden quedarse con el paquete de clínex siñore siñora. Que Dios les bendiga a todos y que pasen una buena noche con sus familias en sus casas yo resaré por ustedes y espero que ustedes hagan lo mismo por mí”.

Aleshores, quan s’allunya, veig que amb el paquet de clínex, el pobre desgraciat (com diría la meva àvia, la persona en qüestió és un pobret desgraciadet) hi ha deixat un paperet a sota. Me’l miro i llegeixo, oh sorpresa, “PERDONEN LAS MOLESTIAS – així, en majúscula – SOY ESTRANGERO 7 HIJOS FUERA. TENGO PROBLEMAS VISSIÓN. PORFAVOR UNA AYUDA PORCARIDAD PARA PODER TRAER A MIS HIJOS. MI MUJER TAN BIEN TIENE PROBLEMAS DE SALUD. MUCHAS GRACIAS”

No sé si els problemes – i els fills – se li acumulen al pobre desgraciat (és que mira que és ser desgraciat), o si m’està colant una bola. Després penso que simplement, la part del paper se li havia oblidat al pobre individu a de cantar les seves penes, però aleshores calculo quants fills pot haver tingut aquest home i si mai havia sentit a parlar d’una cosa que es diu “planificació familiar”. El cas és que, malauradament, no tinc res de suelto tampoc. I un paquet de clínex no costa els deu euros que tinc a la cartera, així que decideixo tornar-me a posar els auriculars i esperar a que torni el paio en qüestió a recollir de nou el paquetet.

Quan ha acabat de fer la ronda de recollida – pel que veig ha anat molt ràpid, o sigui que no hi ha hagut sort – es prepara per sortir a la següent estació, Peu del Funicular.

Ah, sí. Era els Ferrocarrils. Pensaveu que parlava de la RENFE?